La viabilitat de les pensions depèn de la voluntat política.

Arran de la notícia que el Govern espanyol es planteja reformar les pensions, va sorgir un debat entre els companys sobre si era més just o menys allargar els anys que es tenen en compte a l'hora de calcular la base reguladora de la pensió de jubilació. Independentment del debat concret, però gràcies a ell, vaig reflexionar que la viabilitat de les pensions depèn de la voluntat política.




El sistema de pensions espanyol és contributiu i el seu finançament es fa mitjançant un sistema de repartiment. És a dir, el que es cobra va en funció del que s'ha cotitzat i les pensions d'avui es paguen amb les cotitzacions que es fan també avui. En un sistema estrictament així, la viabilitat de les pensions depenen de les contribucions que es facin al sistema i, de retruc, a temes com la piràmide d'edat (més en concret, la ràtio nombre de treballadors en actiu/nombre de pensionistes), entre altres.



En un moment com l'actual, en el que es preveu un descens dels ingressos per cotitzacions a la Seguretat Social per la inversió de la piràmide, l'augment de l'atur i la rebaixa dels salaris, es govern espanyol es planteja la reforma de les pensions amb l'objectiu de rebaixar la despesa per aquest concepte, és a dir, rebaixar les pensions. Ho disfressaran amb la retòrica que vulguin, però això és així.



I això és així perquè s'intenta aplicar un sistema contributiu estricte. Amb un sistema com aquest, i sense canviar el repartiment per la capitalització (l'utilitzat als Estats Units, que és el que voldrien aquí els neoliberals, que el sistema públic fos com el que s'utilitza en el plans de pensions privats, millor dit, el que voldrien és que no hi haugués sistema públic), l'única manera d'afrontar un descens dels ingressos (cotitzacions) és rebaixant la despesa (pensions). Bé, hi hauria una altra manera, fer augmentar els ingressos (més ocupació, salaris més alts, augment de la quota empresarial a la Seguretat Social, ...), però això el govern no s'ho deu plantejar (em refereixo a l'augment dels tipus de cotització, de la resta el que passa és que no hi confia). Així, justifiquen la reforma de les pensions en defensa de la “viabilitat” del sistema, de l'autofinançament de la Seguretat Social.



¿Per què s'ha d'autofinançar la Seguretat Social? Doncs perquè així ho volen els polítics. Alguns (els que van de progres) diran que perquè així ho estableix la normativa (que es pot canviar) i d'altres (els liberals i/o conservadors, antics contricants actuals aliats, curiós) parlaran de l'estabilitat de l'economia, de quadrar els comptes, de dèficit, etc. etc.



Si volen parlar de quadrar els comptes perquè no parlem dels comptes d'altres despeses públiques? Sé que es recurrent fins a la sacietat, però posaré l'exemple de la despesa militar. ¿Que quadra la despesa militar amb els ingressos que obté el Ministeri de Defensa? - Home -diran- la despesa militar serveix per garantir la defensa i la unitat de l'Estat, no sigui cas que els marroquins vulguin tornar a “Perejil” o els bascos (perquè no els catalans?) es vulguin independitzar. Diguem que se n'obté un rendiment social igual o superior a la despesa que se'n fa. El mateix passa amb les infrastructures que no es veu el seu rendiment immediat però serveixen per a desenvolupar econòmicament les zones afectades, etc. etc.



En conclusió, la despesa amb càrrec als Pressupostos Generals de l'Estat es realitza seguint criteris de voluntat política. I l'import que es destina a una cosa o altra es fa en funció de les prioritats polítiques. Si destinem més o menys diners a Sanitat, Educació, Defensa, Infrastructures, es perquè els polítics de torn consideren que el bé social que hi ha redera de cadascun d'aquests conceptes te més o menys importància o, si volem, que el rendiment social que n'extraurem serà més o menys gran.



Així, res (que no sigui la voluntat política) no impedeix la participació dels Pressupostos Generals de l'Estat per cobrir una part del pagament de les pensions si fes falta. En quin ordre de prioritats situem el tenir pensions dignes és el quid de la qüestió.



Això deia el company Francisco de Girona, amb tota la raó del món, després que jo mateix indroduís al debat el tema de la voluntat i prioritat polítiques:



“Dicen que la política de un gobierno no se percibe tanto en lo que hace en términos absolutos como en las prioridades que tiene, es decir, que un gobierno quizá esté medio arruinado, pero si su prioridad es el bien público y la defensa de las clases desfavorecidas, se verá que lo poco que tiene lo destina masivamente a ello, mientras que otro gobierno puede ser muy rico (véase EE.UU.), pero si su prioridad es la guerra e invadir países, pasando completamente del bienestar de sus ciudadanos, ocurren cosas como lo de Louisiana con el Katrina, como la falta de asistencia sanitaria básica para muchísimas personas, etc.”

Es necessiten més tallers de reparacions.

“Per a les societats dels països enriquits del Nord, el Decreixement significaria desacoblar el benestar del creixement econòmic i reduir la producció i el consum. Per als països empobrits del Sud significaria eliminar les imposicions que obliguen a imitar les pautes del mal desenvolupament i fomentar la construcció de societats autònomes.”

Avui llegint l’escrit “Poner la vida en el centro: respuestas del ecofeminismo y el decrecimiento a la UE” de les militants d’Ecologistas en Acción Julia Weingärtner i Marta Monasterio m’ha cridat l’atenció aquesta idea expressada per Yayo Herrero al text “Menos para vivir bien: el conflicto del crecimiento”.

I m’ha cridat l’atenció perquè crec que defineix molt bé el concepte de decreixement, que sovint és difícil de definir en poques paraules i un divaga i divaga en explicacions que s’acaben complicant, especialment quan no es té prou coneixement de causa com és el meu cas.

He recordat dos moments en els que m’he trobat parlant sobre el Decreixement.

En un d’ells, el meu interlocutor em feia la següent reflexió:

- Si es posa en pràctica el decreixement hi haurà encara més gent que es quedarà sense feina.

Jo, llavors, i sense gaire convenciment, em vaig pedre en arguments que tenien a veure amb l’antimonetarisme, en nocions de treball deslligades del món laboral formal, de l’autosificiència de comunitats petites, etc., arguments que eren reproduccions (esviaixades) del que havia sentit a persones de l’entorn de l’Enric Duran i el col•lectiu “Podem”.

- Ves a explicar això a la cua de l’INEM o a les portes d’una fàbrica sota la que planegi un tancament o un expedient de regulació d’ocupació.

Certament, no m’hi veia en alguna d’aquestes dues situacions.

En un altre moment, temps abans del que acabo d’explicar, algú que no havia sentit a parlar del Decreixement em va preguntar sobre el tema. Era una persona d’edat i érem en una situació en la que vaig haver de dir quelcom ràpid perquè havia de presentar un acte tot seguit. Em va sortir:

- Oi que abans quan se t’espatllava algun aparell el portaves a reparar i ara no es repara res “perquè surt més barat comprar-ne un de nou”? Doncs ells (hi havia una paradeta amb propaganda a tocar) lluiten en contra d’això, per recuperar el valor d’ús de les coses. Si s’apropa segur que li explicaran bé.

I em vaig quedar tant ample, però desitjant que l’home s’apropés a la paradeta per a que l’expliquessin quines són realment les teories del Decreixement perquè si es quedava només amb la meva explicació flac favor feia a una causa per la que sentia una certa simpatia, tot i que no era la meva i en tenia molt poc coneixement.

Les alternatives que sovint ofereixen els defensors a ultrança del Decreixement generen recels quan es parla de la creació d’una mena de societat paral•lela i (que vol ser) alternativa al capitalisme en el si d’una societat que és eminentment capitalista (encara). Penso en la vaga bancària i en la cooperativa integral, per exemple.

Crec que la societat encara està prou verda per a fer passes col•lectives importants. No vull dir amb això que menystingui a qui pren la decisió de fer-les, al contrari, crec que són importants per l’exemple que suposen, per la difusió de les teories del Decreixement que se’n fa al voltant, i pel disseny i perfeccionament de sistemes que poden ser vàlids en un futur quan hagi crescut prou la consciència com per a que puguin reeixir passes col•lectives endavant amb garanties d’èxit. Això, sense voler dir que la cooperativa integral pugui oferir una sortida professional a les persones aturades, víctimes de l’actual crisi capitalista.

Considero que, a més d’aquestes opcions diguem-ne més radicals, s’haurien d’esmerçar més esforços en la presa de consciència dels principis que defensa el Decreixement, en una societat encegada per la cultura del capitalisme neoliberal.

Si bé és cert que les teories del Decreixement es difonen amb publicacions i actes de promoció, crec que hi han molts aspectes d’aquestes teories que són molt assumibles per a bona part de la població ja des d’ara i que, en canvi, queden relegats a un segon pla.

Per a que el Decreixement es porti a la pràctica fins a les seves últimes conseqüències cal un canvi cultural profund. És difícil, inclús per a persones amb posicionaments d’esquerres, assumir alguns dels seus criteris i propostes. Penso ara, per exemple, en la vaga bancària que, per a obtenir les conseqüències desitjades requeria d’un seguiment massiu que no va tenir, entre altres coses, per les repercussions que tindrien per a l’enorme quantitat d’hipotecats, que no estàvem (m’hi incloc) preparats per a fer un pas tant important.

Per tant, crec que per fer passes endavant, cal convinar la praxi que suposen projectes com la cooperativa integral amb una més gran difusió del Decreixement, posant exemples concrets i assumibles, de vegades senzills i que poden semblar foteses per a aquelles persones ja convençudes totalment, però que poden ser útils per a fer avançar el canvi cultural necessari. Les xarxes d’intercanvi en poden ser un exemple.

Relacionant unes coses amb les altres i, recordant aquella persona gran que em preguntava pel tema i li vaig respondre matusserament que aquesta gent vol recuperar el valor d’ús de les coses, no seria interessant un impuls al retorn de la “cultura de la reparació”? Podria ser una fòrmula de creació de llocs de treball, enmarcada en el sentit de la reducció de la producció i del consum. No és difícil explicar, per exemple, a una persona que ha sigut acomiadada d’una fàbrica productora d’electrodomèstics que es pot dedicar a reparar-ne. És compatible amb la societat capitalista en la que estem immersos (de moment) malgrat els impediemtns de llicències de les marques que ens trobem, i també amb el foment cooperatiu i pot enllaçar amb l’interessant projecte de la cooperativa integral.

Enllaços sobre el tema:

http://podem.cat/

http://cooperativa.ecoxarxes.cat/

Comença la història

Ja fa temps que barrinava obrir-me un bloc però no m'acabava de decidir. Avui ho he fet.
Ara només em mancarà una mica de ganes i constància per anar-vos explicant el que em passa pel cap.
A veure si ho aconsegueixo.
Salut i fins la propera.