Arran de la notícia que el Govern espanyol es planteja reformar les pensions, va sorgir un debat entre els companys sobre si era més just o menys allargar els anys que es tenen en compte a l'hora de calcular la base reguladora de la pensió de jubilació. Independentment del debat concret, però gràcies a ell, vaig reflexionar que la viabilitat de les pensions depèn de la voluntat política.
El sistema de pensions espanyol és contributiu i el seu finançament es fa mitjançant un sistema de repartiment. És a dir, el que es cobra va en funció del que s'ha cotitzat i les pensions d'avui es paguen amb les cotitzacions que es fan també avui. En un sistema estrictament així, la viabilitat de les pensions depenen de les contribucions que es facin al sistema i, de retruc, a temes com la piràmide d'edat (més en concret, la ràtio nombre de treballadors en actiu/nombre de pensionistes), entre altres.
En un moment com l'actual, en el que es preveu un descens dels ingressos per cotitzacions a la Seguretat Social per la inversió de la piràmide, l'augment de l'atur i la rebaixa dels salaris, es govern espanyol es planteja la reforma de les pensions amb l'objectiu de rebaixar la despesa per aquest concepte, és a dir, rebaixar les pensions. Ho disfressaran amb la retòrica que vulguin, però això és així.
I això és així perquè s'intenta aplicar un sistema contributiu estricte. Amb un sistema com aquest, i sense canviar el repartiment per la capitalització (l'utilitzat als Estats Units, que és el que voldrien aquí els neoliberals, que el sistema públic fos com el que s'utilitza en el plans de pensions privats, millor dit, el que voldrien és que no hi haugués sistema públic), l'única manera d'afrontar un descens dels ingressos (cotitzacions) és rebaixant la despesa (pensions). Bé, hi hauria una altra manera, fer augmentar els ingressos (més ocupació, salaris més alts, augment de la quota empresarial a la Seguretat Social, ...), però això el govern no s'ho deu plantejar (em refereixo a l'augment dels tipus de cotització, de la resta el que passa és que no hi confia). Així, justifiquen la reforma de les pensions en defensa de la “viabilitat” del sistema, de l'autofinançament de la Seguretat Social.
¿Per què s'ha d'autofinançar la Seguretat Social? Doncs perquè així ho volen els polítics. Alguns (els que van de progres) diran que perquè així ho estableix la normativa (que es pot canviar) i d'altres (els liberals i/o conservadors, antics contricants actuals aliats, curiós) parlaran de l'estabilitat de l'economia, de quadrar els comptes, de dèficit, etc. etc.
Si volen parlar de quadrar els comptes perquè no parlem dels comptes d'altres despeses públiques? Sé que es recurrent fins a la sacietat, però posaré l'exemple de la despesa militar. ¿Que quadra la despesa militar amb els ingressos que obté el Ministeri de Defensa? - Home -diran- la despesa militar serveix per garantir la defensa i la unitat de l'Estat, no sigui cas que els marroquins vulguin tornar a “Perejil” o els bascos (perquè no els catalans?) es vulguin independitzar. Diguem que se n'obté un rendiment social igual o superior a la despesa que se'n fa. El mateix passa amb les infrastructures que no es veu el seu rendiment immediat però serveixen per a desenvolupar econòmicament les zones afectades, etc. etc.
En conclusió, la despesa amb càrrec als Pressupostos Generals de l'Estat es realitza seguint criteris de voluntat política. I l'import que es destina a una cosa o altra es fa en funció de les prioritats polítiques. Si destinem més o menys diners a Sanitat, Educació, Defensa, Infrastructures, es perquè els polítics de torn consideren que el bé social que hi ha redera de cadascun d'aquests conceptes te més o menys importància o, si volem, que el rendiment social que n'extraurem serà més o menys gran.
Així, res (que no sigui la voluntat política) no impedeix la participació dels Pressupostos Generals de l'Estat per cobrir una part del pagament de les pensions si fes falta. En quin ordre de prioritats situem el tenir pensions dignes és el quid de la qüestió.
Això deia el company Francisco de Girona, amb tota la raó del món, després que jo mateix indroduís al debat el tema de la voluntat i prioritat polítiques:
“Dicen que la política de un gobierno no se percibe tanto en lo que hace en términos absolutos como en las prioridades que tiene, es decir, que un gobierno quizá esté medio arruinado, pero si su prioridad es el bien público y la defensa de las clases desfavorecidas, se verá que lo poco que tiene lo destina masivamente a ello, mientras que otro gobierno puede ser muy rico (véase EE.UU.), pero si su prioridad es la guerra e invadir países, pasando completamente del bienestar de sus ciudadanos, ocurren cosas como lo de Louisiana con el Katrina, como la falta de asistencia sanitaria básica para muchísimas personas, etc.”
