La primera mesura que va adoptar el Govern espanyol per fer front a la crisi va ser la injecció de milers de milions d’euros a la banca a un interès irrisori (inferior a l’1%).
Aquesta mesura es va fer en seguiment dels dictats de la lògica neoliberal (als EEUU i la resta de països de la UE es va fer el mateix) i la seva justificació: que amb aquesta injecció els bancs obririen una mica l’aixeta del crèdit per a les empreses i les famílies, aixeta tancada en sec quan va explotar la bombolla financera que va ser l’origen de la crisi econòmica. Amb això es pretenia, sempre seguint la lògica neoliberal, frenar la pèrdua d’ocupació, el tancament d’empreses i reactivar el consum.
Aquesta injecció de diners a la banca va aguditzar, a curt termini, la despesa pública i, en conseqüència, el dèficit econòmic de l’Estat generant, de retruc, un augment del deute públic.
Per a fer front a l’increment del deute, els Estats han emès bons de deute pública a un interès més gran en aquells països on és més gran la incertesa de la situació econòmica nacional. Els inversors (especuladors) demanen més interès quan el risc de cobrament és més gran, i aquest risc és més gran en economies incertes (Grècia i Irlanda són dos exemples que tothom tindrà a la ment).
El deute públic espanyol (inclosos també els bons que han emès les Comunitats Autònomes) és dels que han de pagar un major interès per la incertesa de la situació espanyola. Molts anys de dependència dels sectors més especulatius de l’economia com la construcció (i no d’habitatge habitual precisament) ha provocat aquesta situació. Així, els bons de la Generalitat de Catalunya i de la Generalitat Valenciana s’han emès amb un interès del 4,75%.
Qui està comprant aquest deute? Doncs bona part se l’estan quedant els bancs. Es a dir que estan utilitzant diners prestats per l’Estat a l’1% per a prestar-lo (ells) a l’Estat (en qualsevol de les seves formes) al 4,75%. Negoci rodó.
Tot i aquest negoci rodó (millorat a més per les comissions que els bancs cobren als particulars que volen comprar deute públic, perquè són ells els mitjancers entre l’Administració Pública corresponent i els particulars), les intencions finals de la banca en la situació actual és fer un altre negoci encara més rodó i estructural (no conjuntural com el negoci que estan fent amb el deute), la privatització de les pensions.
Havent-se quedat amb bona part del deute dels Estats (i altres fons) els bancs queden en una situació de força davant dels Estats. Aquesta situació de força l’estan aprofitant, juntament amb altres instàncies econòmiques internacionals dirigides per les grans empreses multinacionals, per reclamar reformes estructurals que es concreten en la rebaixa dels drets socials, la retallada de l’Estat del Benestar.
L’objectiu de les grans empreses és l’augment dels beneficis (o la reducció de pèrdues) via retallada de drets que s’inclouen a les reformes laborals (abaratament de l’acomiadament, augment de la flexibilitat al gust de les empreses, debilitament de la negociació col·lectiva, etc.). L’objectiu de la banca és quedar-se amb la gestió de les pensions via privatització.
Justifiquen aquestes demandes de canvis estructurals per una situació conjuntural. Com es pot reduir es dèficit actual amb una retallada de les pensions que es començarà a notar als pressupostos de l’Estat d’aquí a uns quants anys? Com es pot demanar alhora una rebaixa de la cotització empresarial a la Seguretat Social i allargar l’edat de jubilació perquè no hi haurà diners per a les pensions? Doncs això es pot dir perquè l’objectiu és, com dèiem, privatitzar les pensions: que l’empresari pagui cada vegada menys a la Seguretat Social i que els treballadors cobrin cada vegada menys pensió pública al temps que es faci plans privats de pensions (estalvïi per a la seva vellesa). Aquest és el veritable negoci que vol la banca: poder jugar a la borsa amb els diners de les nostres pensions i endur-se sucoses comissions per gestionar els plans, a més de disposar de més diners en dipòsit amb el que seguir fent negoci (concedint préstecs, comprant més deute públic, etc.). aquí, com al casino, la banca sempre guanya.
En aquesta operació maquinada pels mateixos que han generat la crisi per, lluny de pagar-la ells, sortir reforçats de la mateixa, l’element clau és la pau social. O el que és el mateix, tenir el camí aplanat, que les classes populars (opinió pública, diuen ells) percebin que les mesures que s’estan prenent són les úniques possibles. Així, la gent, com a molt estarà queixosa però no es mourà per a denunciar que ens estan prenent el pèl, escurant les butxaques i jugant amb el nostre futur i el dels nostres fills.
El cas de les pensions és paradigmàtic. Estudis dels “més prestigiosos” experts en la matèria fa dècades que escampen mentides sobre la viabilitat del sistema de repartiment i contributiu. El que no diuen mai és que si les primeres prediccions haguessin estat encertades fa anys que el sistema hagués fet fallida.
Alguns estudis centres les seves mentides en alguns elements que incideixen en aquesta viabilitat com l’augment de l’esperança de vida dels darrers temps (que te més a veure amb el descens de la mortaldat infantil que amb l’augment de l’edat de la mort) o la ràtio treballadors actius/pensionistes com si el fet que hi hagi menys treballadors actius per número de pensionistes signifiqués sempre, de manera automàtica, un perill per al cobrament de les pensions presents (sense tenir en compte, per exemple, que cotitza més un treballador amb una base màxima que 4 amb base mínima).
Aquestes opinions són les que es publiquen a bombo i platerets a la premsa “seriosa” per mantenir al poble resignat, per a que la opinió pública sigui que aquestes mesures, encara que siguin injustes, són el mal menor, són inevitables: com es diu en castellà “tenemos que arrimar el hombro”.
El que ningú publica és que, com dèiem al post anterior, la viabilitat de les pensions depèn de la voluntat política. I la voluntat política vol que la Seguretat Social s’autofinancïi (i, si és possible, com ho ha estat durant molt de temps, que el seu superàvit serveixi per eixugar dèficit públic enlloc de destinar-se en la seva totalitat al fons de les pensions).
Així que l’Estat menteix quan diu que la viabilitat de les pensions està condicionada a la retallada de les pensions que vol fer. Amb aquestes mentides qui guanya és la banca.
Però no ens podem deixar enganyar, res és inevitable. Les classes populars no ens podem deixar malmetre 150 anys de lluites per la conquesta dels drets socials.
De res no serveix quedar-se assegut, ens hem de mobilitzat en contra de la retallada de les pensions!
