Des del meu punt de vista, el més important per afrontar la crisi és determinar qui ha estat el culpable i obligar-lo a que es faci responsable dels seus actes. No ens en sortirem de la crisi sinó ens plantem i diem prou a pagar un deute que en bona part és il·legítim i, fins i tot il·legal. I donem un gir de 180 graus a la política deutecràtica que estan portant a terme els governs que no deixen de ser mers executors de les polítiques dictades pel poder financer. No pot ser que el pagament d'interessos i amortització de deute generat, per construir infraestructures forassenyades i innútils, per socialitzar els deutes privats de bancs que van inflar la bombolla immobiliària, passi per davant de l'atenció a les persones, de les polítiques socials.
La gran majoria no podem seguir engreixant l'avarícia d'uns pocs. Ja fa temps que ha arribat el moment de dir prou!
Des dels moviments socials sorgeix la plataforma per a l'auditoria ciutadana del deute. El que teniu a continuació és un document seu. Jo només l'he traduït al català. Considero que, malgrat sigui extens, és molt interessant per entendre conceptes com la prima de risc i les mentides que ens fan empassar sobre ella, el deute públic i com s'ha generat, etc. Hi he afegit, també il·lustracions i tires còmiques per amenitzar la lectura. Unes quantes són de "faro", que tracta amb molta agudesa els temes d'actualitat.
www.e-faro.info
Al final també es fan algunes propostes, que estan en la línia del que podríem anomenar "Programa d'Unitat Popular" que multituds de col·lectius alhora i sense saber-ho, des dels col·lectius de base, moviments socials, esquerra anticapitalista, esquerra independentista, estan elaborant i que és necessari que posem en comú per tal d'avançar en la superació del sistema capitalista, que és la única sortida digna a la crisi que tenim les classes populars.
Aquesta plataforma està fent molt bona feina, i necessària perquè auditar el deute públic, determinar quina part no s'ha de retornar per il·legítim i/o il·legar i depurar les responsabilitats de polítics i banquers en la seva generació ha de formar part necessàriament del procés d'emancipació que ens ha de dur a la superació del capitalisme.
Realitzat per: “Plataforma auditoria Ciudadana de la deuda”
NO DEBEM, NO PAGUEM!
INTRODUCCIÓ
El sistema capitalista té en el deute “la seva essència”, el seu combustible per a funcionar. El capitalisme, en el seu desenvolupament, ha anat substituint la mercaderia-producte per la mercaderia-diner i, posteriorment, per la mercaderia-deute. Dit d'altra manera, reemplaçant l'economia real per l'economia financera cada vegada en major mesura.
Als mitjans de comunicació els perills de l'endeutament ens persegueixen amb el creixement inexorable de la prima de risc i als bars tothom parla d'aquell deute que hem de pagar, i que hem adquirit pel nostre malbaratament desenfrenat: “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”, es diu, i ara ens hem d'estrènyer el cinturó, per la via de la reducció de la despesa pública.
Davant d'això, es fa necessari aturar-nos a reflexionar sobre el que està passant i qüestionar i contrastar les dades i informacions que ens arriben diàriament. La “Plataforma por la Auditoría Ciudadana de la Deuda” (PACD) ha redactat aquest document polític col·laboratiu amb l'objectiu d'aclarir idees sobre el deute i compartir-les, idees que no volem ni podem oblidar.
NO HEM VISCUT MAI PER SOBRE DE LES NOSTRES POSSIBILITATS: ENS HAN ROBAT PER SOBRE DE LES NOSTRES POSSIBILITATS.
1. PREGUNTES MÉS FREQÜENTS: QUÈ ENTENEM PER ...?
En primer lloc és necessari aclarir alguns conceptes relacionats amb el deute i els procediments d'endeutament que ens ajudaran a entendre millor les reflexions posteriors i també les notícies diàries que ens arriben sobre el deute. En aquest apartat respondrem algunes de les preguntes més freqüents.
A què ens referim quan parlem de deute públic?
El deute públic és el deute contret per l'Estat i la resta de les Administracions Públiques (AAPP) quan necessiten finançar inversions que qualsevol mena, i no disposen dels fons necessaris. De vegades les administracions s'endeuten per afrontar el dèficit públic (situació en la que les despeses són més grans que ens ingressos). En definitiva, es tracta del conjunt de préstecs contrets per prestataris públics (el prestatari és la part que sol·licita els diners i, per tant, contreu el deute).
Com s'endeuta un Estat?
L'Estat o la resta d'AAPP no només tenen l'opció d'anar al mostrador d'un banc per sol·licitar un préstec. També poden fer-ho, de manera habitual, mitjançant l'emissió de Títols i/o Bons del Tresor, que comporten haver de tornar un interès. Hi ha diferents instruments, que d'ara en endavant anomenarem Títols, amb diferents terminis de devolució: Lletres del Tresor ( a 3, 6, 12 i 18 mesos); Bons del Tresor (a 3 i 5 anys) i Obligacions del Tresor (a 3, 10 i 15 anys) i altres formes d'emissió (com, per exemple les emissions del FADE, fons estatal creat per a finançar el dèficit de la tarifa elèctrica).
Com es fixen els interessos d'aquests títols (que són en realitat, préstecs atorgats per diverses entitats prestadores: bancs, inversors, etc.)?
En general, l'interès al que se'ns presta els diners és més gran quan és més llarg el termini de devolució del Títol. Per exemple, els interessos que es paguen per 100 € finançats amb una Lletra a 3 mesos seran més petits que amb una Obligació a 10 anys. A l'Estat espanyol li surt més a compte tornar-ho abans. En canvi hi han excepcions, com a França, on ha passat al contrari, o a Alemanya, on poden arribar a haver interessos negatius.
Per altra banda, l'interès augmenta segons l'augment del suposat risc d'impagament per part del deutor. Com més dificultats econòmiques tingui el país emissor, més risc existeix que no sigui cpaç de tornar el préstec i, per tant, l'interès ha de ser més gran, més atractiu a ulls del possible inversor als Títols d'aquell país.
Però, atenció! L'interès al que l'Estat espanyol ven aquests Títols no és la famosa prima de risc; de fet, segons el Banc d'Espanya l'interès mitjà al que l'Estat va col·locar els seus Bons i Títols l'any 2012 va ser del 3,01% . I això amb tota la tempesta que queia sobre el deute sobirà espanyol. Entre altres estratègies, la fonamental per part del Tresor Públic va ser reduir els terminis d'emissió per evitar que es disparés el cost. Tot i això, el ràpid creixement del volum de deute fa que el preu sigui només un dels factors a tenir en compte:
1.- Les Administracions Públiques també demanen préstecs a les entitats financeres. De fet, a setembre de 2012 les préstecs bancaris superaven els 200 mil milions d'euros (20% del total dels passius).
El 1990 el rendiment mitjà de les emissions va ser del 12,45%, l'any 2000 era del 4,98 i el 2009 va ser el cost mitjà més reduït (2,56%).
Però, llavors... què és la prima de risc?
Ho explicarem amb un exemple senzill. La prima de risc ens indica a quin interès es realitzen les transaccions entre agents al mercat secundari, que acostuma a ser més alt que l'interès d'emissió (l'interès al que l'Estat espanyol aconsegueix el seu finançament). És a dir, la prima de risc afecta, però no de manera “matemàtica” al preu al que l'Estat aconsegueix diner.
Exemple
Jo sóc l'Estat espanyol i tu em compres 100 euros de deute que prometo tornar-te en 1 any al 5% d'interès, és a dir, et donaré 105 euros. Si prens aquest Títol i el vens abans d'aquest any al mercat secundari a 99 euros perquè vols liquiditat o pel motiu que sigui, l'estàs venent més barat, però amb una rendibilitat més gran, al 6%.
Doncs aquest darrer interès és la prima de risc, és l'interès mitjà al que es fan les transaccions al mercat secundari, que te a veure amb el finançament estatal espanyol, però menys del que ens venen als telenotícies. Per què?:
2.- En realitat la prima de risc augmenta quan existeix molta oferta de títols de deute públic al mercat secundari. Als que tenen Obligacions, Bons o Lletres del Tresor els “crema a les mans” i intenten desfer-se d'ells. El resultat és que el preu d'aquests títols baixa i, per tant, la seva rendibilitat (diferència entre el preu de compra i el que percebrà l'adquirent al venciment del títol) puja. El resultat és que si jo avui puc comprar al mercat secundari un títol més barat que al mercat primari, no aniré demà a comprar res a una col·locació nova de deute públic que pugui emetre l'Estat espanyol. Hi haurà menys “gana” pels nous bons a no ser que aquests s'apropin en rendibilitat al que està passant al mercat secundari. En canvi això no és “matemàticament exacte”:
a) En primer lloc perquè el mercat secundari és “el mercat de segona mà” i no tothom recorre a ell pel que no és exacte suposar un lligam absolut entre ambdós mercats (primari i secundari).
b) En segon lloc perquè el volum negociat al mercat secundari varia molt segons cada moment (hi ha vegades que és enorme i altres reduït). Això suposa que molt poques operacions de venda provoquen caigudes del preu del deute públic (increment de la prima de risc) amb el conseqüent terratrèmol. Donar per bo el preu de mercat que desprèn el mercat secundari quan es produeixen pocs intercanvis al mateix (que és el cas actual i dels darrers dos anys) és “il·lògic”.
Llavors... per què se li dona tanta importància a la prima de risc?
Principalment, per legitimar les retallades. Una societat en estat de shock és més fàcil de desmantellar.
Ara bé, dit l'anterior, la prima de risc afecta d'alguna manera al preu de les noves emissions encara que només sigui pel “soroll mediàtic” que es provoca i que els hi va molt bé a les entitats financeres que tenen el caràcter de creadores de mercat del Tresor Públic. Què és això? Són 21 bancs (no només espanyols) que tenen un contracte amb el Tresor per a comprar cadascun d'ells el 3% de les emissions que es realitzen. És a dir, el 63% de cadascuna de les emissions està assegurat (a canvi d'una comissió que paguem entre tots, és clar). Per tant, si existeix soroll al voltant d'una elevada prima de risc, la subhasta se li fa més cara al Tresor i, en conseqüència te una més gran rendibilitat per a aquestes entitats.
No és que manipulin el mercat secundari, però utilitzen aquells moments de pànic en el seu propi interès i benefici. En resum, el cost del finançament per a l'Estat és el tipus d'interès al que s'emet al mercat primari i aquest indicador NO ÉS LA PRIMA DE RISC ENCARA QUE AQUESTA PUGUI INFLUIR EN EL COST.
A què anomenem deute privat?
Són els préstecs contrets per prestataris privats sigui qui sigui qui els presti.
És aquell deute contret per part d'empreses privades nacionals (financeres o no financeres) amb entitats i inversors nacionals o estrangers. També inclou el deute contreta per les llars.
A què es refereixen quan parlen de “deute espanyol”?
Quan als mitjans de comunicació, a les cimeres econòmiques o als programes de debat parlen del “deute espanyol” no s'estan referint al deute públic, sinó que inclouen també la part privada; és a dir, el deute que tenen les empreses, entitats financeres i llars.
Què és el deute odiós?
El deute odiós, en sentit estricte, segons es va definir pel dret internacional, era un deute contret per una dictadura, sense tenir en compte els interessos del poble. Aquesta noció de deute odiós va néixer realment com a doctrina l'any 1927 i va ser desenvolupada per Alexander Sack. Com Sack explica: “Si un poder despòtic contrau un deute no per a cobrir les necessitats i els interessos de l'Estat, sinó per a fortificar el seu règim despòtic, per a reprimir la població que els combat, etc., aquest deute és odiós per a la població de tot l'Estat (...), no és obligatori per a la nació; és un deute del règim, personal del que la va contraure i, en conseqüència deixa de tenir validesa quan aquell poder cau.”. Més endavant afegeix: “Igualment podríem situar en aquesta categoria de deute els préstecs contractats amb l'objectiu manifest a respondre a interessos personals dels membres d'un govern i, per això, no tenen cap relació amb els interessos de l'Estat.” (Alexander Sack, 1027: “Els efectes de les transformacions dels Estats sobre els seus deutes públics i altres obligacions financeres”).
D'aquesta manera trobem tres condicions que han de presentar els deutes per a ser considerats odiosos:
1.- Que hagin estat contretes per un règim despòtic, dictatorial, amb l'objectiu de consolidar el seu poder,
2.- que hagin estat contrets no en interès del poble, sinó en contra del seu interès i/o per l'interès personal dels dirigents i de les persones properes al poder,
3.- que els creditors hagin conegut (o hagin estat en condicions de conèixer) la destinació odiosa dels fons que deixen en préstec.
Què és un deute il·legítim?
El deute il·legítim és un concepte més ampli que l'anterior i es refereix a deutes que procedeixen de préstecs que atempten contra la dignitat de la vida de les ciutadanes del món i/o posen en perill la convivència pacífica entre els pobles. Ja sigui a través del que amaguen, del que financen o pels comportaments, mecanismes o fenòmens que, a curt, mitjà o llarg termini, provoquen.
Són els deutes que se'n deriven d'acords financers que (o bé en la contractació o re-negociació, o bé en el que estableixen, en el què financen o en els impactes que causen) violen els drets humans o els principis de dret reconeguts per les nacions del món. O desconeixen les regles de dret internacional que regeixen les relacions entre els Estats i entre els pobles.
Alguns d'aquests fenòmens que s'han produït, mecanismes o comportaments que s'han produït mitjançant els deutes il·legítims són l'opressió dels pobles, el genocidi, les guerres imperialistes, la corrupció, la distribució desigual de la riquesa la generació de pobresa, l'arbitrarietat en els procediments, l'intervencionisme de les sobiranies o els desastres ecològics.
Es determinen diferents tipus de deutes il·legítims, segons la destinació dels fons obtinguts:
a) Denominem deutes d'opressió les que resulten de préstecs contrets per a finançar activitats humiliants, agressives o criminals contra la població del país que es va endeutar. El deute odiós és un deute il·legítim d'opressió.
b) Els deutes de guerra considerats il·legítims són aquells derivats de préstecs que varen finançar plans bèl·lics amb finalitats imperialistes, annexionistes o de conquesta (estendre el domini d'un país sobre un altre o altres mitjançant la força).
c) Deutes de corrupció. Aquest tipus de deute són les que s'acumulen com a conseqüència d'actes de corrupció.
d) Deutes d'elit. Aquests deutes il·legítims són els que s'acumulen com a resultat de préstecs presos per l'Estat per a beneficiar exclusivament a una minoria de la població o a grups econòmics (locals o forans) que gaudeixen d'una posició d'avantatge polític o econòmic preexistent, o que tenen poder suficient (capacitat per a pagar suborns, per determinar l'estat financer o econòmic del país, etc.) per obtenir aquests favors diferencials. També fa referència al deute acumulat pels passius privats que assumeix l'erari públic amb la mateixa finalitat.
e) Deutes de desenvolupament. Aquests són els deutes contretes per a realitzar projectes de desenvolupament que van fracassar o que les seves conseqüències humanes i ambientals varen ser nefastes perquè els mancaven estudis de viabilitat tècnica, financera, ambiental o social.
f) Denominem deutes de salvament aquelles que s'han generat per projectes o per reestructuracions econòmiques, financeres o institucionals que prometien el creixement econòmic del país de localització o la seva estabilitat (i en conseqüència, la reducció de la pobresa) però van produir l'efecte contrari.
g) En rigor, els deutes fraudulents no són una altre tipus de deute il·legítim, que pugui identificar-se per la destinació que se li van donar als fons. De fet, els deutes fraudulents es poden enquadrar en alguna de les categories de deutes il·legítimes descrites, es especial els deutes de corrupció o d'elit. En canvi, aquesta distinció pretén destacar els casos en els que va haver intencionalitat i connivència entre les parts per a que es tanquessin negocis bruts basats en l'estafa i el frau amb càrrec al deute sobirà.
I, en particular, els casos en els que el deute extern s'acumula indirectament a causa d'aquestes maniobres, com per exemple quan les actuacions fraudulentes permetes l'evasió fiscal, la fuga de capitals o el blanqueig de diner.
Un deute il·legítim, pot no pagar-se?
Només cal que un deute sigui il·legítim per a que es pugui exercir el dret a repudiar-la (no pagament). La ciutadania te dret també a exigir la transparència i la participació en matèria de pressupostos a tots els nivells.
Però s'ha de distingit entre deute il·legítim i pagament il·legítim de l'interès. Un deute pot haver-se contret de manera legal i legítima (l'addicció al crèdit és una malaltia dels nostres governants). Però si sobrevenen circumstàncies especials i es prioritza el pagament del deute al pagament de necessitats bàsiques, aquest pagament sí que és il·legítim. La prioritat de l'estat és protegir el benestar de les persones. Per tant, com s'explicarà en endavant, el canvi de l'article 135.3 de la Constitució espanyola és il·legítim. És il·legítim un deute i un model econòmic que situa els drets dels creditors per davant dels drets de les persones.
Què és un deute il·legal?
Un deute pot ser il·legal quan es contrau mitjançant mecanismes que es troben fora de la llei; és a dir, són deutes que s'han finançat amb contractes que contenen clàusules il·legals. És el cas de contractes que s'han celebrat, executat o cancel·lat violant la legislació del país receptor, o s'han transgredit regles i/o principis de justícia internacionals.
Per a què serveix una auditoria del deute?
Una auditoria serveix per a identificar la part il·legítima, odiosa o il·legal d'un deute, contret per a la PSCD, del deute públic espanyol. I és clar que, si més no en els darrers 20 anys, fins i tot els darrers 30, hi han evidències de l'existència d'aquest tipus de deute.
Exemple 1
Els governs que s'han succeït a l'Estat espanyol han implementat polítiques tributàries de reducció d'impostos a les persones riques (ja sigui a nivell dels seus ingressos com a persones físiques o sobre els ingressos de les empreses, especialment les grans, i ja siguin nacionals o estrangeres). Aquest procés ha obligat a augmentar els impostos indirectes, com l'IVA, que afecta sobretot a la gent amb els ingressos més baixos perquè l'IVA grava tots els productes i serveis que es consumeixen de la mateixa manera a totes les persones, sense tenir en compte el seu nivell d'ingressos. És a dir, s'implementes polítiques tributàries que no respecten el principi d'equitat i que, freqüentment, no reporten a les administracions la quantitat de fons necessària per afrontar les despeses i inversions públiques. Aquest fet porta a les administracions a recórrer a un endeutament com a mitjà de finançament. Llavors, aquest deute és un deute il·legítima d'elit.
Exemple 2
Un deute contret per a rescatar a empreses privades, en fallida, i així socialitzar les pèrdues i transferir deutes privats cap al tresor públic és també un deute il·legítim, que podria qualificar-se també com d'elit.
Què és en realitat el deute?
El deute és el mitjà fonamental del sistema capitalista. L'Estat podria finançar-se sense recórrer a l'endeutament (o recorrent puntualment). Però s'assumeix el deute com una eina imprescindible i la principal via per a la inversió pública. En teoria, les inversions, la despesa social, en infraestructures, etc. genera més ingressos que, ben gestionats, han de ser recuperats per l'Estat. Els Estats s'endeuten i, fins i tot incorren en dèficit, amb l'objectiu d'activar l'economia i d'obtenir superàvit en un cert termini.
Així doncs, aquests mecanismes treuen a la llum una de les claus del sistema: la dependència del crèdit i, en conseqüència, la necessitat ineludible de creixement de l'economia (i la falsa confiança que aquest creixement es produirà indefinidament).
L'Estat és obligat a crear riquesa (créixer) contínuament per a , si més no, tornar els crèdits més els interessos. Aquest creixement no sempre produeix un desenvolupament equitatiu per a tota la població. De vegades s'obté a base de potenciar el sector exportador, al marge de les necessitats de la perifèria del planeta. A més, la reproducció d'aquest sistema ha sigut possible gràcies al saqueig sistemàtic de la riquesa generada per la natura i l'aprofitament no remunerat de les feines socials i de cura realitzades per les dones.
Però existeixen altres mecanismes d'obtenció d'ingressos per part de l'Estat que no depenen tan directament del creixement, i que són més justos i equitatius, especialment una política fiscal més progressiva, i altres que s'explicaran més endavant.
És interessant ressaltar el paper central que el pagament del deute te per als nostres governants. A l'agost de 2011 es va reformar, sense consulta popular, i en contra del dret internacional i estatal, però amb els vots a favor del PP i el PSOE la constitució espanyola per a prioritzar el pagament del deute en front de qualsevol altre despesa de l'Estat: “els crèdits per a satisfer els interessos i el capital del deute públic de les administracions s'entendran sempre inclosos en l'estat de despesa dels seus pressupostos i el seu pagament gaudirà de prioritat absoluta” (article 135.3).
Per què s'afavoreix el deute com a forma de finançament de l'administració pública davant d'altres mecanismes? Per què es prioritza el seu pagament per sobre de la despesa necessària per a que una societat es desenvolupi adequadament?
Perquè, en realitat, el deute és una eina del sistema capitalista per a generar plusvàlua, per a obtenir beneficis (no només econòmics) destinats a perpetuar les estructures de poder, per intercanviar favors polítics i per aprofundir les desigualtats. Ha servit durant dècades a governs de tot tipus per a extreure riquesa dels pobles i traslladar-la a les elits, restant-ne legitimitat, sobirania i autogovern.
El deute, com a instrument ideològic, ens porta també a reflexionar sobre la “mercatocràcia” en la que vivim, i sobre la manca de mecanismes de participació a la nostra “democràcia”. Al cap i a la fi, la utilització del deute per a perpetuar i extremar l'injust i assimètric model econòmic global, és facilitada per l'absència de la ciutadania en els procediments de presa de decisions polítiques. Observem una relació clara entre el problema del deute i el buidatge de les democràcies representatives en favor de la Comissió Europea, del BCE, de l'FMI (la troika) i la resta d'elits polítiques i econòmiques mundials (creació de “democràtiques autoritàries”).
2.- DEUTE PÚBLIC VS DEUTE PRIVAT
És cert que l'origen de la crisi està en l'elevat endeutament de l'economia espanyola? És veritat que tothom hem contribuït a generar aquest deute en viure per sobre de les nostres possibilitats i ara l'única solució és estrènyer-se el cinturó?
Segons dades del Banc d'Espanya, a finals de 2011 el total del deute de l'economia espanyola era del 402% del Producte Interior Brut (PIB). El PIB és el valor monetari del conjunt de béns i serveis finals que es produeixen a un territori durant un any. Per tant, per pagar tot el deute que tenia l'Estat espanyol l'any 2011 (públic i privat), seria necessari destinar tot el que es produeix durant quatre anys. En base a aquestes dades, podem concloure que, certament, l'economia espanyola te un problema de sobre-endeutament. Però, qui ha generat aquest deute? Qui s'ha endeutat realment?
Les dades aportades pel Banc d'Espanya mostren que el 81% del total del deute de 2011 és d'origen privat, mentre que únicament el 19% és responsabilitat de les Administracions Públiques.
Però aprofundim una mica més... la major part del deute privat, concretament el 75%, va ser generada per la banca i per les empreses no financeres. D'aquesta part, el 95 % va ser responsabilitat d'aquelles organitzacions amb més de 250 treballadores (segons un informe elaborat per l'FMI en base a dades aportades pel banc d'Espanya). Si tenim en compte que, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística espanyol (INE), les empreses de més de 250 treballadores suposen el 0,15% del total de les empreses espanyoles, podem concloure que el 61% del deute total de l'Estat espanyol el 2011 va ser generat pel 0,15% de les seves empreses, essent aquestes els bancs i les grans empreses no financeres.
El 25% restant del deute privat és responsabilitat de les llars. Aquesta suposa el 20% del total del deute espanyol, una quantitat no gens menyspreuable. Això vol dir que totes les llars espanyoles s'han endeutat de la mateixa manera? Segons l'Enquesta Financera de les Famílies del Banc d'Espanya de 2008, any en el que va començar la crisi, el 49,9% de les llars no tenien cap tipus de deute aquell any. A més, varen ser les llars que tenien més rendes les que més es van endeutar, un 65% del total, en comparació amb les llars amb un nivell de renda més baix, de les que només un 16% tenien algun tipus de deute.
Per altra banda, a que van dedicar les llars el diner obtingut endeutant-se?
La resposta també varia en funció del nivell de renda. Les llars amb menys renda van dedicar el 73,3% dels deutes adquirits a la compra de l'habitatge habitual, mentre que aquelles persones més riques dedicaren pel mateix objectiu el 42,25% dels seus deutes, més o menys la mateixa proporció que el que van dedicar a la compra d'altres propietats immobiliàries, 42,8%. Per la seva part, les llars de renda més baixa van dedicar només l'11,1% del seu endeutament a la compra d'altres propietats immobiliàries.
D'aquesta manera, podem concloure que les llars de renda més baixa es van endeutar en una proporció més baixa i principalment per a la compra de l'habitatge habitual, en un context on els salaris reals baixaven i el preu de l'habitatge pujava per la bombolla immobiliària. Els de renda més alta es van endeutar més i en major mesura per a la compra del segon o tercer habitatge, més vinculat a l'especulació.
Observem ara el deute públic. Segons dades del Banc d'Espanya, el 2011 el deute públic va arribar a assolir el 76% del PIB. Però és més important recordar que el deute públic va començar a créixer a partir de l'inici de la crisi econòmica, pel que no pot ser l'origen del problema. Així, novament segons la informació del Banc d'Espanya, el deute públic va passar del 41% del PIB l'any 2007, al 62% el 2009 i al 76% el 2011. Segons les darreres informacions d'aquest organisme, el tercer trimestre de 2012, el deute públic ha superat el bilió d'euros, arribant al 96,2%.
Per altra banda, resulta interessant fixar-se en la part del deute que han generat les diferents administracions públiques. Les dades del Banc d'Espanya per a 2011 mostren com el 76,5% del total del deute públic va ser responsabilitat del Govern Central, participant en menor mesura les Comunitats Autònomes (CCAA) amb un 17%, les Corporacions Locals amb un 4,4% i la Seguretat Social en un 2,1% sobre el total.
Per tant:
1.- L'elevat endeutament de l'economia espanyola es responsabilitat, principalment, de les empreses de més de 250 treballadores, inclosos els bancs, així com les grans fortunes familiars d'aquest país.
2.- Aquesta elit econòmica va aconseguir grans beneficis gràcies al seu creixent endeutament, que va servir per inflar la bombolla immobiliària i financera, bombolla que en punxar-se va iniciar la crisi.
3.- El deute públic no és responsable d'haver generat la crisi perquè als anys previs a la mateixa el conjunt de les Administracions Públiques espanyoles, tenien un dels deutes més baixos d'Europa.
4.- El deute públic ha augmentat a conseqüència de la crisi generada per la bombolla immobiliària i financera, creada per qui més es van endeutar i especular. Altres causes de l'augment del deute públic han sigut el malbaratament en inversions que no han beneficiat a la població, una política fiscal regressiva, i el frau fiscal de grans empreses i capitals. Y sobretot ha augmentat per una sèrie de mecanismes que transformen els deutes privats en deutes privats en deutes públics.
5.- No és cert que la crisi sigui responsabilitat de l'elevat endeutament de les Comunitats Autònomes i Ajuntaments o d'un sistema de benestar insostenible. No és cert que la crisi sigui conseqüència que tothom hagi viscut per sobre de les nostres possibilitats. Estem en crisi perquè uns pocs es van enriquir per sobre del que el conjunt de la societat podia suportar.
3.- EL DEUTE PRIVAT ES TRANSFORMA EN PÚBLIC
Així doncs, una clau de la situació actual és la socialització del deute privat: els bancs es beneficien amb els guanys però qui paga les seves pèrdues és finalment el poble.
Els mecanismes més habituals de transformació de deute privat en deute públic són els següents:
.- Fons de Reestructuració Ordenada de la Banca (FROB):
Injecta capital públic a les entitats financeres amb problemes de solvència; és a dir, és la institució encarregada de rescatar els bancs. Fina a desembre de 2012 el FROB ha injectat 52.000 milions d'euros a bancs i caixes i te previst aportar 1865 milions d'euros més. A més, ha aportat al capital del “banc dolent” (SAREB) 1700 milions d'euros més i es preveu que aportarà 350 milions d'euros addicionals. El FROB es finança amb les emissions que compten amb la garantia de l'Estat.
.- Fons d'Adquisició d'Actius Financers (FAAF):
Es va crear com a resposta a una errada del mercat i no com a mesura de rescat dirigit a unes determinades entitats financeres. Aspira, doncs, a contribuir a l'activació del fluxe de crèdit a empreses i particulars que atorguen les entitats financeres. En realitat és un rescat encobert, comprant actius problemàtics, tòxics, a preus per sobre del valor del mercat, essent l'Estat qui assumeix les pèrdues i, per suposat, sense cap transferència de crèdit per a empreses i ciutadans.
.- Avals:
Definits com a signatura que es posa al peu d'una lletra o un altre document de crèdit, per respondre del seu pagament en cas de no efectuar-lo la persona principalment obligada. Segons l'article 1911 del codi Civil espanyol, el deutor respondrà del compliment de les seves obligacions amb els béns presents i futurs, pel que l'avalista que dóna el seu consentiment de garantia està cobrint les responsabilitats a del deutor amb tots els béns actuals i futurs. A finals de l'any 2012, l'Estat havia atorgat avals per a préstecs de les entitats privades per valor de 174391 milions. Un dels exemples d'aquests avals atorgats per l'Estat és el deute emès pel SAREB.
.- Societat de Gestió d'Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (SAREB), conegut per “banc dolent":
El SAREB emet deute garantida per l'Estat als mercats i amb aquests Títols compra actius tòxics molt per sobre del preu del mercat a les entitats financeres. Però, qui vol títols de deute emesos per un banc que el que ha adquirit són actius tòxics? Ningú, per això els avala l'Estat. És la única manera que poden fer quelcom amb ells. Les entitats que reben com a pagament aquest “paperets” avalats per l'Estat podran utilitzar-los per a obtenir diner líquid al Banc Central Europeu o en Cambres de Compensació privades (mercats en els que aquestes entitats anticipen títols amb venciment més llunyà per obtenir liquiditat immediata a canvi d'una comissió i un interès).
Al final, el banc dolent te uns actius amb preus molt inferiors als que reflecteixen les seves xifres oficials i aquesta diferència entre el valor en llibres i el valor real és una pèrdua que assumirà l'Estat (més dèficit) i, en conseqüència, tota la ciutadania. Això és degut a que la banca “nacionalitzada” cedeix els actius tòxics amb un descompte mitjà del 54%, però sobre un valor que en molts casos és proper a zero perquè és impossible col·locar aquests actius al mercat.
.- Mecanisme Europeu d'Estabilitat (MEDE):
Ens un fons de capital de 700.000 milions d'euros, format per diner públic dels diferents Estats de la UE. S'està utilitzant per a finançar Estat s amb problemes de finançament als mercats (a canvi de contraprestacions en forma de polítiques neoliberals que malmeten el sector públic i el bé comú, el que suposa un xantatge) i per a recapitalitzar i reestructurar els sectors bancaris en fallida dels diferents Estats amb problemes (Irlanda, Espanya, Portugal, Grècia). El FROB ha sigut la institució encarregada de rebre el préstec entregat per aquest fons per valor de 40.883 milions d'euros, que posteriorment ha aportat als bancs. El MEDE és un fons establert a Luxemburg, paradís fiscal amb lleis gens transparents respecte el sector financer. Aquesta legislació protegeix als gestors de la seva responsabilitat en la gestió i imposa opacitat i secretisme. El fons està fora de tot escrutini ciutadà.
.- Ajudes del Banc Central Europeu (BCE):
El BCE no finança als Estats directament (una conseqüència d'aquest fet és que els deutes dels països cotitzen a la borsa i estan subjectes a l'especulació financera). En canvi, finança a tipus d'interès 1% a la banca, que utilitza aquest diner per comprar deute públic espanyol i obtenir rendiments de més del 5%. La banca espanyola va obtenir entre els dos programes LTRO (Long Term Refinancing Operation, desembre de 2011 i febrer de 2012) més de 250.000 milions d'euros en préstecs a 3 anys i a 1% d'interès, segons dades del Banc d'Espanya. En el mateix període la banca ha passat de tenir 70.000 milions d'euros invertits en bons espanyols (desembre 2012), segons dades del tresor Públic.
Aquesta estratègia, anomenada “carry trade”, que reporta un diferencial aproximat del 4% (diferència entre l'interès que els bancs han de pagar al BCE i l'interès del deute públic que compren a l'Estat espanyol) sobre aquests 137.000 milions de més invertits, suposen 5.200 milions de beneficis anuals en concepte d'interessos per a la banca. Aquest 4% d'excés d'interès que assumeix el sistema públic es pot considerar un deute il·legítim. El benefici per a la banca privada en tot aquest període de crisi s'estima en més de 24.000 milions d'euros. Segons les previsions, els 39.000 milions d'euros previstos als Pressupostos de 2013 per a fer front al pagament dels interessos del deute (una de les seves partides més grans) no seran suficients, podent arribar els 42.000 milions.
Al voltant d'aquests mecanismes de socialització dels deutes privats trobem algunes altres idees també molt interessants:
1.- Habitualment es justifiquen les ajudes a la banca amb l'argument que són “massa importants per caure”. Degut a la crisi moltes empreses i llars han deixat de pagar els seus préstecs afectant als balanços bancaris; això posa en risc a les entitats financeres. Si caiguessin ara aproximadament 1,2 bilions d'euros en dipòsits de les persones (no empreses) estarien en risc. Existeix un Fons de Garantia de Dipòsits, que garantia els dipòsits dels ciutadans fins a 100.000 euros. Però han utilitzat aquest fons, entre altres coses, a finançar el FROB i a rescats com el d'UNNIM. També hem vist com el Fons de Pensions ha finançat coses per les que no està previst.
5-6% ha sigut l'interès al que han cotitzat els bons a llarg termini. El tipus d'interès mitjà del conjunt de les emissions de deute públic ha sigut inferior (3,09% el 2012). Es podria estimar aproximadament en 2,5% el marge mitjà pels 220 mil milions d'euros de deute públic estatal que posseeixen les entitats bancàries situarien en més de 5.600 milions d'euros anuals de sobrecost financer per a l'Estat per aquest “Trading”, per aquesta estafa. A això caldria afegir el cost dels préstecs atorgats a Administracions i empreses públiques. Tot això fa que no hi hagi reserva suficient per garantir els dipòsits. Sabent això la banca assumeix riscos quasi suicides que generen bombolles perquè entén (correctament) que després haurà de ser rescatada. Això suposa “de facto” una garantia estatal per cada vegada que el sistema financer està en risc de fallida.
2.- És una fal·làcia que “les ajudes són préstecs a retornar”: Això és un truc, perquè se sap que en la majoria de casos les ajudes no es tornaran i quan no es tornen, els fons en préstec són considerats pèrdues; és a dir, un augment de la despesa, deteriorant greument els comptes públics. Això dificulta que l'Estat acompleixi amb els seus compromisos pressupostaris, el que el porta a fer més retallades socials, com veurem més endavant.
3.- S'han nacionalitzat alguns bancs només per assumir les seves pèrdues. Als bancs no els hem rescatat, “els hem comprat”. A dia d'avui tenim el 4,9% del seu passiu i els accionistes tenen el 2,98€.
Però el que anomenem rescat o nacionalització d'alguns bancs (BFA-Bankia, Catalunya Caixa, Nova Caixa Galícia i Banc de València) està plantejada com a temporal És a dir, l'Estat posseeix els actius d'aquests bancs ara que estan devaluats, però quan els balanços se sanegin havent rebut molts diners públics, i tornin a tenir resultats positius, els actius es vendran sense recuperar el diner invertit. Per suposat, els futurs beneficis no seran repartits entre la ciutadania. No es poden permetre abusos com els actuals. Per exemple, Catalunya Caixa, encara que ha sigut rescatada amb 12.000 milions és l'entitat que realitza més desnonaments a Catalunya, atemptant impunement contra els drets més elementals de les persones que han rescatat la mateixa entitat.
Una de les primeres mesures que Zapatero va aplicar per ajudar a la banca va ser incrementar la protecció que el Fons de Garantia de Dipòsit donava als dipositaris, passant a assegurar fins a 100.000 euros per dipositant. Això va suposar ampliar l'aval implícit als diposits per part de l'Estat. En el moment més àlgid del Fons, va arribar a tenir 8 mil milions d'euros i amb això assegurava un import de 800 mil milions de dipòsits de fins a 100.000 euros. D'aquesta forma, és l'Estat el que assegura l'operativa de la banca privada.
El Fons de Garantia de Dipòsits tenia un patrimoni negatiu a finals de 2011 de 2.025 milions d'euros.
4.- El gran negoci del matrimoni dels poders polític i financer: Des dels anys 90 s'han dut a terme canvis legislatius en benefici de les caixes i bancs, i dels propis polítics (que entren a formar part de les directives d'aquestes entitats, el que es coneix com a fenomen de les portes giratòries). Això ha creat un model clientel·lista, especulatiu i corrupte de banca d'inversió. Gràcies a aquestes desregulacions aplicades pels Governs i la Unió Europea, a una supervisió dolenta dels suposats reguladors (Banc d'Espanya per exemple), i la gestió avariciosa i a curt termini de les entitats financeres es va inflar l'enorme bombolla immobiliària, i ara és la ciutadania qui assumeix els alts costos del sistema.
5.- Les institucions de la UE estan controlades per la gran banca: Les directrius europees no tenen altra intenció que concentrar el poder econòmic i polític a mans de l'elit financera i industrial, mitjançant fórmules que facin que la ciutadania pagui els seus excessos, empobrint-nos i deixant-nos sotmesos a aquesta elit. S'ha de destacar que les institucions de supervisió i garantia bancària que es fan són centralitzades i controlades per la mateixa banca, el que li permet auto-regular-se sense control democràtic, auto-subvencionar-se i perpetuar-se. La idea final és mutualitzar el deute, dels diferents Estats de la zona Euro per forçar una renúncia democràtica i una centralització política en la que el poder resideixi en institucions com la Comissió Europea, el Consell europeu, el BCE o el MEDE; totes elles molt allunyades de la representativitat dels diferents parlaments democràtics.
4.- LA TROIKA: ELS INTERESSOS DELS CREDITORS I DEL PODER ECONÒMIC
La Troika representa un important paper en el desenvolupament de les polítiques europees al voltant del deute. Les tres institucions que la composen (Fons Monetari Internacional, Banc Central Europeu i la Comissió Europea) són considerades molt poc democràtiques, tant per l'elecció dels seus membres com per les seves obligacions a l'hora de rendir comptes als parlaments nacionals i al Parlament europeu, encara que això no vol dir que siguin independents. Les tres responen als interessos de les grans corporacions, que aconsegueixen permeabilitzar la presa de decisions dels seus lobbies i del fenomen de portes giratòries.
Les polítiques econòmiques que han imposat als països de la perifèria d'Europa han generat guanyadors i perdedors. Les pèrdues de les decisions dolentes i les estafes del sector privat són assumides pel sector públic, i les repercussions directes recauen sobre les persones amb un nivell de renda més baix i les dones. Per tant, la funció principal d'aquestes institucions a l'actual crisi europea està essent protegir els interessos dels creditors, bàsicament el sector financer global. Això s'està duent a la pràctica de diverses maneres:
El Banc Central Europeu (BCE) ha fet injeccions de liquiditat a 800 bancs europeus de més d'un bilió d'euros via LTRO (explicat abans) i, alhora, s'ha negat a monetitzar deute públic. La manca de recolçament al deute públic dels països els deixa desprotegits en front als atacs especulatius als mercats. Aquests atacs suposen la pujada del tipus d'interès dels bons de l'estat, el que significa un encariment del finançament de l'estat.
La Comissió Europea és el govern de facto de l'UE. Es tracta d'un organisme tecnocràtic que formula la legislació comunitària, que gestiona i coordina les actuacions entre els Estats, executa els pressupostos, representa l'UE a l'exterior i s'encarrega d'assegurar que s'acompleixin els tractats. Aquesta institució allunyada de la ciutadania està enormement influenciada pel sector financer i industrial. Prova d'això la trobem en la composició dels grups d'experts que participen en l'elaboració de propostes de normativa. Els grups dedicats a proposar legislació relacionada amb el sector financer tenen una composició que supera el 50% en nombre de representants del sector financer i quasi no hi han experts independents. El mateix passa en sectors d'un gran pes ecònomic com el farmacèutic, el químic, etc.
El Fons Monetari Internacional és un fons de crèdit creat despre´s de la Segona Guerra Mundial per ajudar al desenvolupament dels països amb dificultats de finançament, però mai ha actuat com a tal. En realitat ha actuat com a institució promotora de la globalització dels capitals en els països poc finançaritzats, com els països en vies de desenvolupament o els països que abans pertanyien al bloc soviètic. A l'actual crisi europea ha aportat diners al MEDE i demandat a canvi reformes estructurals d'ajustament que serveixen, com ja hem comentat, a la privatització i finançarització de la vida humana.
5.- PRESENT I FUTUR: SOBREENDEUTAMENT I RETALLADES
Segons el que hem comentat fins ara, l'Estat espanyol es troba en una clara situació de sobre-endeutament que, a més, s'està agreujant. Davant d'això, la Unió Europea decideix prendre el control.
Una de les mesures per a fer-ho és el Pacte d'Estabilitat i Creixement, que fixa el dèficit públic màxim de cada Estat en el 3% del PIB, i un sostre de deute del 60%. si se supera, se sancionarà l'estat amb un dipòsit d'entre el 0,2 i el 3% del PIB, que pot convertir-se en multa si en dos anys no es reverteix la situació deficitària (revista “Ecologista”, nº70, tardor 2011, article “El Pacte per l'Euro).
D'altra banda, la lògica del sistema porta a prioritzar el pagament del deute sobre la resta de possibles destinacions dels fons que disposa l'Estat.
Aquesta idea es consagra a nivell institucional, en el cas de l'Estat espanyol mitjançant la reforma de la Constitució, que ja hem comentat. Tots aquests mecanismes, que podrien semblar positius per limitar el deute, no acaben amb el problema. Al contrari, el perpetuen, perquè el deute s'afiança com una forma habitual, fins i tot preferent, d'obtenir ingressos. L'única pretensió és fer el deute sostenible, mantenir-lo dins d'uns límits que no se li escapi a l'entramat financer, però continuar considerant-lo la base constituent, al costat de la fe cega en el creixement econòmic del sistema capitalista.
Com funciona la dinàmica del sobre-endeutament?
Si fem una ullada als comptes de l'Estat durant l'any 2012 ho podrem arribar a entendre.
En aquest any, l'Estat va obtenir uns ingressos per emissió de deute públic de 249.636 milions d'euros, i va pagar en concepte d'amortització de deute anterior 153.052 milions, de manera que que el finançament net va ser només de 96.584 milions d'euros. A curt termini es veu com un èxit i sentim com a quelcom bo i positiu als mitjans que l'economia espanyola és capaç de finançar-se novament, com a signe de fortalesa. Però aquest finançament suposa un deute futur que s'ha de retornar. La dinàmica del deute implica sempre un creixement econòmic perquè els ingressos que s'obtenen amb la seva emissió han de tornar-se amb interessos. És a dir, l'Estat ha de disposar de més diners que aquella quantitat que va aconseguir. Però el creixement no està necessàriament relacionat amb el desenvolupament i el benestar d'un país. Per altra banda, si per altres causes el creixement s'atura i o retrocedeix, com ara, el deute es converteix en un problema , perquè no es pot pagar allò que ens han deixat en préstec, s'entra en dèficit, i per finançar aquest dèficit o es retallen altres partides necessàries per a la població o bé es genera més deute.
I és que el sistema capitalista actual, que podríem anomenar “sistema deute” o “deutecràcia” endeutar-se no resulta gratuït per a la ciutadania: el deutor ha de pagar un interès que va fluctuant (suposadament) segons el seu nivell d'atracció per als inversors, però també ha d'aplicar les polítiques econòmiques neo-liberals que condueixen a una dràstica austeritat a càrrec de la ciutadania, semblant a la imposada pel famós “Consens de Washington”, formulat per primera vegada per John Williamson, (ex assessor de l'FMI entre 1972 i1974, i ex economista en cap per a l'Àsia del Sud del Banc Mundial entre 1996 i 1999)l'any 1989, en un article on va establir un decàleg de mesures polítiques neo-liberals inspirades en l'escola econòmica dels Chicago Boys i defensades per les institucions de Washington com l'FMI, el BM o el departament del tresor dels EEUU. El pensament neo-liberal d'aquest decàleg, sinònim de fonamentalisme de mercat, en un principi pensar per a Amèrica Llatina, es va expandir per tot el món i representa la columna vertebral del pensament econòmic del capitalisme mundualitzat.
El sobre-endeutament extern de molts dels països en desenvolupament els porta a renegociar els crèdits pendents amb els creditors, a canvi que acceptin implantar Plans d'Ajustament Estructural (PAE) acordats per l'FMI. Aquests Plans busquen que els deutors puguin afrontar els deutes i , per això, imposen una sèrie de mesures neo-liberals.
En aquest context, els creditors poden dictar àmpliament les seves “recomanacions”, imposant les polítiques que els hi convé a través de l'FMI i la seva experiència en l'aplicació dels anomenats PAE. Els estatuts d'aquest organisme estableixen que una comissió ha de visitar els països membres per a entregar les seves “recomanacions”, sovint amb independència del Govern de torn, i del seu caràcter democràtic o no.
La filosofia de la priorització del pagament del deute públic implica que les inversions i despeses públiques per a satisfer les necessitats de la població (sanitat, educació, infraestructures, protecció social, etc.) passen a un segon o tercer terme, en favor dels pagaments per a amortitzacions i interessos.
Aquesta idea proporciona una de les bases de les brutals retallades en serveis públics que vivim actualment als països rescatats i sotmesos a la Troika: Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya, Itàlia.
Així, veiem ara que els Plans d'Ajustament Estructural dels països de la perifèria mundial són els Plans d'austeritat de la perifèria europea. Canvia el nom però el contingut és gairebé igual: control dels salaris (vol dir congelació o disminució) i acomiadaments al sector públic, potenciació de la balança de comerç exterior cap a l'augment de les exportacions, i accions per a aconseguir un equilibri pressupostari i reducció del dèficit, centrades en la reducció dràstica de la despesa social i la inversió pública, privatitzacions massives, retardament de l'edat de jubilació, etc. Les retallades en el finançament d'alguns serveis vitals, com la sanitat i l'educació, i de la protecció social, com residències per a les persones desfavorides o l'atenció a la dependència, constitueixen exemples d'aquestes mesures. Moltes d'aquestes retallades afecten especialment a les dones, que assumeixen la feina de tenir cura de les persones quan l'Estat deixa de fer-ho.
En aquest punt s'ha de recordar i repetir que és una absoluta mentida que no hi hagi diners. Gran part dels diners s'utilitzen per pagar un deute impagable. A més, ingents quantitats de diners estan en unes poques mans. El discurs “que no hi ha diners” és ideològic, per a justificar l'aprofundiment d'un sistema que perpetua les estructures de poder per a mantenir sotmès al 99% de la població.
Un altre exemple dolorosament estès als països de la perifèria global, i dels països rescatats de la perifèria d'Europa és l'increment de les privatitzacions.
El deute aconsegueix un nivell tal que els Governs en fan excusa per a buidar l'Estat de competències i privatitzar progressivament els organismes públics. D'aquesta forma, obtenen uns ingressos puntuals per a amortitzar part del seu deute, enlloc de tractar de millorar l'eficiència d'aquests organismes, quelcom totalment possible mantenint el seu caràcter públic i la seva capacitat generadora d'ocupació i de proveïment de serveis ciutadans i que, a més, proporcionaria uns ingressos més estables, fiables i continus al llarg del temps.
Hi ha multitud d'exemples d'aquesta política. Alguns els trobem a l'Argentina durant els governs de Carlos Menem.
El feble Estat del Benestar que es va construir després de llargues dècades de lluites socials (i considerat desmesurat per les elits que mai han perdut realment el poder) s'està veient enderrocat a tota velocitat. Un retrocés en termes socials a tota Europa mai vist des de la II Guerra Mundial.
Grècia ens proporciona el catàleg més complet de deteriorament social a que ens condueix la dinàmica de sobre-endeutament fomentada per la Troika. El novembre de 2012 es va aprovar el tercer tram del Pla d'Austeritat al Parlament grec, amb un projecte de llei que introduïa noves retallades en despesa social, augment d'impostos, reformes en educació i seguretat social, atacs als drets laborals i sindicals ... Les noves rebaixes de salaris i pensions se sumaven a la reducció del 40% practicada anteriorment. El país ha experimentat una contracció del PIB del 24% en els darrers cinc anys, arribant a un atur del 25,5% i del 55% d'atur juvenil.
La realitat desmenteix contínuament les previsions que les institucions fan sobre les seves polítiques: per exemple, mentre l'abril de 2010 l'FMI preveia que Grècia tindria un decreixement d'un -1% el 2011, a l'abril d'aquell any va canviar la previsió a un -3%, resultant ser finalment d'un -7%.
L'explicació és ben senzilla: retallades a la despesa pública i augment d'impostos indiscriminats (com l'IVA a Espanya) durant una depressió, redueix la demanda, el que incrementa l'atur i atura el creixement. Això redueix els ingressos fiscals i augmenta la despesa en ajudes a la desocupació i semblants. Com que en aquesta situació l'equilibri pressupostari no s'aconsegueix i el dèficit segueix sense control, la Troika exigeix més austeritat, reiniciant el cicle i obrint cada vegada més l'escletxa social.
6.- EL DEUTE NO ÉS UNA MERCADERIA. PROPOSTES.
Davant de tot aquest panorama, des de la Plataforma per l'Auditoria Ciutadana del Deute exigim als nostres poders públics i proposem a tota la ciutadania una transformació radical de la situació, perquè existeixen alternatives.
Farem un esborrany aquí d'uns objectius a llarg termini als que s'hauria d'arribar mitjançant una sèrie de fites concretes, com a part d'un camí que determinats col·lectius ciutadans ja hem començat.
Objectius a llarg termini:
1.- Transformació social i política per a que la sobirania sigui recuperada per al poble, caminant cap a una veritable democràcia popular, on els i les ciutadanes no siguem només electores i espectadores. Separació real entre la política i el món empresarial privat i augment de la transparència als òrgans de representació política.
2.- Canvi de model productiu, i desenvolupament de l'economia real en front de la financera, i d'una economia que serveixi a les persones i no al diner. Aquesta idea inclou dirigir-se progressivament cap a una menor dependència del deute.
3.- Garantia d'un cert grau de benestar bàsic i de respecte a tots els drets expressats a la Constitució, mitjançant, entre altres mesures, l'obtenció d'una renda bàsica per a totes les persones.
Entre les fites quer proposem per a avançar en aquest llarg camí i que són plenament realitzables, estan les següents:
a.- Extensió de les consultes populars i referèndums per a totes les qüestions que afecten a la vida de la ciutadania: democràcia directa.
b.- Reforma radical del sistema financer. Algunes mesures: separació entre banca d'inversió i banca de depòsit (Glass-Steagall Act) o la disminució de la mida de les entitats bancàries.
c.- En aquesta línia es troba també la nacionalització de tot el sector bancari, de manera que aquesta recuperi la seva funció social sota control ciutadà. Els bancs públics haurien de servir per a donar oxigen a la ciutadania i les empreses que s'ofeguen per manca de crèdit. Ha de plantejar-se la gestió pública i transparent de les entitats bancàries ara nacionalitzades, com a primer pas cap a una nacionalització real i permanent. Aquesta gestió ha d'incloure polítiques de crèdit per a la ciutadania, sense interessos d'usura, sense vincles amb l'especulació del sòl, sense comissions.
d.- Política fiscal progressiva. Una política fiscal justa nodriria l'Estat de fons provinents d'impostos principalment directes, que gravin les rendes del capital més que les del treball i que pressionin proporcionalment més aquells sectors de la població que més recursos tenen. L'augment dels impostos de societats i del patrimoni o la pressió tributària sobre les SICAV, entre altres opcions, ens conduirien a aquesta fita.
e.- Lluita decidida i eficaç contra el frau fiscal, a la que s'hauria de dotar de recursos suficients, no com passa actualment. Reducció significativa de l'economia submergida.
f.- Taxa a les transaccions financeres (taxa Tobin), reducció de la despesa militar, i de les aportacions a l'Església, gravamen sobre les plusvàlues del sòl, etc.
g.- Prohibició de les operacions a curt termini contra el deute públic.
h.- A més de suposar un principi de justícia, les mesures anteriors proporcionarien a l'Estat i les Administracions Públiques els ingressos suficients per a satisfer les necessitats ciutadanes i desenvolupar equitativament la societat.
En conseqüència, d'aquesta forma es reduiria la dependència del deute i d'un sistema que només reporta beneficis a les elits. Per suposat, eliminarien el recurs a les retallades en serveis socials. Podem caminar cap a un sistema en que els fons es distribueixin adequadament entre tota la població, construint una societat en que tothom tinguem un benestar mínim.
Per últim, dir que ja ens trobem en el procés de realitzar des de la PACD una auditoria ciutadana del deute. Pretenem denunciar les polítiques econòmiques que ens han dut a la crisi i els Plants d'Austeritat que ens estan imposant per a gestionar-la, i pretenem dur-la a terme un procediment obert a tota la societat i dur-lo a terme per la pròpia ciutadania.
Els objectius són:
1.- Discernir quina part del deute públic espanyol s'ha contret de manera il·legítima, segons els termes explicats inicialment, per a exigir el no pagament de la mateixa. Volem saber quin import suposa aquest deute, qui s'han endeutat, a qui es deu, en què s'inverteixen aquests diners, qui són els beneficiaris.
2.- Donar un primer pas cap a la transformació social comentada anteriorment.
3.- Denunciar als representants de l'aparell polític estatal i internacional i exigir-los respondre per la seva responsabilitat en la generació del deute il·legítim.
4.- Empoderar la població en relació a decisions que tenen a veure amb el seu futur i els seus recursos, mitjançant la creació d'espais d'aprenentatge, democràcia participativa i transparència.
PERQUE PODEM I HEM DE DIR ALT I CLAR:
NO DEBEM, NO PAGUEM!
