CIU i el PP fan veure que es barallen pel repartiment de la propina

Aquests dies observo com l'actualitat política catalana gira entorn als pressupostos i, més en concret, al percentatge de dèficit que l'Estat permetrà a la Generalitat.

Més enllà d'entrar a valorar si un dèficit d'un 1,2% és clarament insuficient, si el 2,3% és inacceptable o si el 1,9% és el màxim admissible, considero que aquest regateig més propi d'un mercadal que de l'arena política són les branques que no ens deixa veure el bosc de la submissió política als interessos econòmics del poder financer. Si això, a més, s'amaneix amb els greuges territorials i els improperis naftalínics del president autonòmic de torn, la distracció està servida.

Avui, per avui, les Administracions Públiques són un colla de cambrers sense sou que viuen de les propines; els pressupostos, la propina; el govern, l'encarregat que reparteix com vol les propines entre els cambrers i les cambreres; i el capital financer és l'amo que només apareix a la nit a fer caixa i endur-se els calers.

Això és així des que s'ha generat un deute públic en bona part il·legítim i s'ha prioritzat el retorn d'aquest deute per sobre de les polítiques al servei de les persones. Fent una mica de memòria recordaré com s'ha aconseguit arribar a la situació escandalosa del deute públic actual, refermant-me allò que vaig escriure en un post fa més de dos anys:

“La primera mesura que va adoptar el Govern espanyol (del PSOE) per fer front a la crisi va ser la injecció de milers de milions d’euros a la banca a un interès irrisori (inferior a l’1%).

Aquesta mesura es va fer en seguiment dels dictats de la lògica neoliberal (als EEUU i la resta de països de la UE es va fer el mateix) i la seva justificació: que amb aquesta injecció els bancs obririen una mica l’aixeta del crèdit per a les empreses i les famílies, aixeta tancada en sec quan va explotar la bombolla financera que va ser l’origen de la crisi econòmica. Amb això es pretenia, sempre seguint la lògica neoliberal, frenar la pèrdua d’ocupació, el tancament d’empreses i reactivar el consum.

Aquesta injecció de diners a la banca va aguditzar, a curt termini, la despesa pública i, en conseqüència, el dèficit econòmic de l’Estat generant, de retruc, un augment del deute públic.

Per a fer front a l’increment del deute, els Estats han emès bons de deute públic a un interès més gran en aquells països on és més gran la incertesa de la situació econòmica nacional. Els inversors (especuladors) demanen més interès quan el risc de cobrament és més gran, i aquest risc és més gran en economies incertes (Grècia i Irlanda són dos exemples que tothom tindrà a la ment).

El deute públic espanyol (inclosos també els bons que han emès les Comunitats Autònomes) és dels que han de pagar un major interès per la incertesa de la situació espanyola. Molts anys de dependència dels sectors més especulatius de l’economia com la construcció (i no d’habitatge habitual precisament) ha provocat aquesta situació. Així, els bons de la Generalitat de Catalunya i de la Generalitat Valenciana s’han emès amb un interès del 4,75%.

Qui està comprant aquest deute? Doncs bona part se l’estan quedant els bancs. Es a dir que estan utilitzant diners prestats per l’Estat a l’1% per a prestar-lo (ells) a l’Estat (en qualsevol de les seves formes) al 4,75%. Negoci rodó.”

A això, s'han d'afegir els rescats bancaris amb els que, lluny de suposar una nacionalització de la banca per a gestionar-la públicament al servei de les persones, s'han transferit encara més milers de milions públics a entitats privades.

Això és o no és generació de deute il·legítim?

La classe política del sistema no vol negar-se a pagar aquest deute que, com hem vist, és en bona part un robatori a les arques públiques, al·legant els compromisos contrets. En canvi, no li tremola el pols a l'hora de trencar els compromisos contrets amb el poble retallant els drets socials bàsics.

És més, PP i PSOE van reformar la sacrosanta Constitució Espanyola amb nocturnitat i traïdoria per tal de legalitzar aquest atracament, convertint la banca en l'amo de la caixa i les Administracions Públiques en els cambrers sense sou que viuen només de les propines que queden després de l'espoli financer a les arques públiques. 6 milions d'euros diaris destinats només a pagar els interessos del deute. El mateix import que les retallades que es fan al Principat.

Però què diu la Constitució Espanyola sobre el tema? N'extractaré les parts més significatives de l'article 135:

“L'Estat i les Comunitats Autònomes no podran incórrer en un dèficit estructural que superi els marges establerts, en el seu cas, per la Unió Europea per als seus estats membres”

“El volum de deute públic del conjunt de les Administracions Públiques en relació amb el producte interior brut de l'Estat no podrà superar el valor de referència establert al Tractat de Funcionament de la Unió Europea”

“Els límits de dèficit estructural i de volum de deute públic només podran superar-se en cas de catàstrofes naturals, recessió econòmica o situacions d'emergència extraordinària que escapin al control de l'Estat i perjudiquin considerablement la situació financera o la sostenibilitat econòmica o social de l'Estat, apreciades per la majoria absoluta dels membres del Congrés dels Diputats.”

Dues consideracions:

Primera: PP i PSOE, que s'omplen la boca amb la sobirania que resideix exclusivament en el poble espanyol i diuen que qualsevol temptació democràtica d'exercir el dret a l'autodeterminació és poc més que terrorisme i, ja no això, qualsevol intent de tocar la constitució és pecat, i va i la canvien sense sotmetre la reforma a referèndum popular quan suposa una cessió de sobirania d'Espanya a la unió Europea que deixa les institucions polítiques espanyoles (ja no dir les catalanes) en mers gestors de la misèria, en l'encarregat que reparteix les propines com vol.

Segona: Si estem en una recessió econòmica i en una situació extraordinària que escapa al control de l'Estat que perjudica considerablement la situació financera i la sostenibilitat econòmica i social de l'Estat, no seria plenament constitucional superar els límits de dèficit i el volum de deute públic?

Una taxa d'atur a l'Estat espanyol del 27,16% el primer trimestre d'enguany, segons l'EPA feta per Instituto Nacional de Estadística. 1.798.800 persones aturades als Països Catalans (sense tenir en compte les dades de la Catalunya Nord ni la Franja de Ponent) segons el mateix estudi, que suposa una taxa d'atur del 26,60%. Una cinquena part de la població en situació de risc d'exclusió social, desenes de desnonaments diaris, desenes de suïcidis fins ara relacionats amb aquestes situacions, etc. No és prou extraordinària la situació econòmica i social, per saltar-se la cotilla constitucional de submissió als dictats de l'Europa del Capital?

Doncs no, perquè qui podria decidir saltar-se el límits que imposa l'amo que només ve de nit a fer caixa i endur-se els calers és l'encarregat que sempre està al servei de l'amo, sempre que li deixi repartir les propines com vulgui entre els i les cambreres. Perquè els governs de CIU aquí i del PP aquí i allà no deixen de ser les sucursals de (i a les ordres de) la troika comunitària.

I com reparteix les propines l'encarregat? Com reparteix les engrunes pressupostàries el Govern (d'allà i d'aquí)? 

Doncs retallant drets socials perquè és estratègic per als seus objectius polítics que coincideixen amb els de l'Europa del Capital Financer, les sucursals han d'aconseguir els objectius que arriben de la matriu. Retallar com a mitjà per a malmetre els serveis públic per justificar-ne la privatització en benefici de les empreses financeres (al consell d'administració de les quals s'acaben jubilant els “encarregats” governamentals).

I és que tinguem molt o poc, la política d'un govern no es percep tant en el que fa en termes absoluts com en les prioritats que te. Un govern pot estar mig arruïnat però si la seva prioritat és el bé públic i la defensa de les classes desfavorides, es veurà que el poc que te el destina massivament a allò, mentre que un govern que el que fa és retallar els drets socials bàsics (sanitat, educació, dependència, serveis socials, pensions, etc.) mentre transfereix cada vegada més recursos públics als bancs, deixa clara quina és la seva prioritat (que no és, precisament, la qualitat de vida de les persones).

Que tot això passi, sense que passi res, és possible per la pau social que alimenten els mitjans de comunicació (mitjans de control social, hauríem de dir) que, al servei dels accionistes i governs que tenen al redera, escampen que tots els mals són càstigs inevitables per purgar l'època en la que lligàvem els gossos amb llonganisses i estivàrem més la mà que la màniga. Que no hi ha alternativa a les retallades i l'austeritat. Que és igual que un govern sigui de dretes o d'esquerres, que només hi ha una sortida a la crisi.

Fals. Hi han d'alternatives a la deutecràcia que ha segrestat la democràcia i la política. També en els pressupostos.

Es pot no retornar el deute, per il·legítim, per ser un robatori a base de transferir rendes de les classes populars a les elits dirigents, d'això se'n diu acumulació per despossessió. I sense retornar el deute, prioritzar les polítiques socials, apostar per un canvi de model econòmic i productiu, ... Això a l'hora que es foragiten els centenars de corruptes legals i il·legals i es comença a construir una societat nova.

Inclús, des d'una vessant més possibilista i socialdemòcrata, hi han alternatives a l'austeritat del 99% pel malbaratament de 1%. Si es reconeix el deute i s'ajorna el pagament (com han fet a Islàndia) es trobes en millors condicions per a reactivar l'economia i llavors, pactar el retorn del deute, amb quitances, terminis, etc., amb una economia sanejada.

I com ho van fer a Islàndia? Sortint al carrer, empresonant banquers, fent uns pressupostos participatius i fent un procés, també participatiu, per redactar una nova constitució.

Aquí, ahir, van dictar presó per un banquer, el primer d'ençà de la crisi. Espero que sigui el primer de molts i que la cosa no acabi com acostuma a acabar, en no res, o en indult o, en el millor dels casos, que Blesa sigui el cap de turc per tapar la resta de corrupteles, legals o il·legals.

I mentre tot això passa, alguns pensen alternatives, d'altres fan veure que es barallen pel repartiment de les propines. 

I aquests darrers volen que ens posicionem a favor d'uns o altres. Doncs jo crec que no ens hem de posicionar ni amb uns ni amb altres, sinó amb el poble, que està al carrer i acabem de pensar i exercir les alternatives. 

 

PROCÉS CONSTITUENT I LA CONSTRUCCIÓ DE LA UNITAT POPULAR

 

El dret a decidir serà un procés constituent en la mesura que es basi en principis democràtics i no cleptocràtics.

Més enllà dels criteris formalment democràtics com un plebiscit per validar decisions preses en fòrums que res tenen de democràtics, un procés d'exercici del dret a l'autodeterminació ha de comptar amb la sobirania popular en totes les fases del procés i l'objecte de decisió no s'ha de circumscriure a elements merament jurídics, ni només tampoc polítics sinó que ha d'afectar a tots els àmbits que influeixen en la qualitat de vida del subjecte decisori, del poble, de les persones.

En aquest sentit observo amb certes reserves les passes que s'estan seguint al Principat.

Trobo que Convergència i Unió, i també Esquerra Republicana de Catalunya, estan desenvolupant una acció política que, en els millors dels casos, ens menaria a un canvi d'embolcall de les estructures de dominació actual. Iniciativa Per Catalunya fa el que pot per tal de sortir a la foto sobiranista ni que sigui a un extrem de la mateixa; sense fer ni un bri d'autocrítica de les polítiques que va seguir als governs on va participar que no eren “d'esquerres i ecologistes de debò”, precisament. La CUP te clar que els seus objectius van més enllà del plantejament que s'està fent des de la institució autonòmica però encara no te clara la tàctica per a l'estratègia que ens apropi als seus objectius d'independència i socialisme pels Països Catalans.

Les iniciatives parlamentàries simbòliques que està protagonitzant CIU i l'acció política exterior encaminada a aconseguir, ja no l'ajuda sinó la tranquil·litat d'aquells que només en tenen quan no es qüestionen els pilars del capitalisme, denoten que el dret a decidir pel partit al govern es limita a l'estatus jurídic i polític de Catalunya, sense entrar a debatre i decidir sobre el model econòmic i social, que és el que condiciona en bona mesura la vida de la gent.

 

El seguidisme d'ERC al govern de CIU, que només marca perfil propi amb la seva obsessió que “tot el mal ve d'Almansa (perdó, de Madrid), no situa les seves aspiracions d'independència en el moll de l'os d'un procés constituent. Constituir vol dir crear, fer quelcom nou, que és al que aspira, al meu parer, una majoria social del nostre país. El mal ve d'Almansa (perdó, de Madrid) però també d'unes torres negres que hi ha a la Diagonal, d'uns sopars al Via Venetto, de la central del Banc de Sabadell o de la seu de Foment del Treball a la Via Laietana, per exemple. I també de les seus de la troika ja es diguin Unió Europea, Banc Mundial o Fons Monerari Internacional. Així, encara que ERC apunti bé un dels trets, d'altres els erra (el mal ve d'Almansa, però s'han oblidat que entra pel País Valencià, on estan tant o més fotuts que al Principat per “camps” i “costes” com canta en Feliu Ventura). D'altres trets els fa directament contra el mateix poble essent cooperador necessari o, si més no, còmplice d'aquells que, en sopars al Via Venetto amb els que manen a les plantes nobles de les torres negres de la Diagonal, planifiquen retallades que van més enllà del mal que ve d'Almansa (perdó, de Madrid). Ja ho va dir el conseller d'Economia: “som els primers de la classe en retallar la despesa pública”.

Mentre el Parlament fa declaracions, cimeres i comissions d'estudi, el carrer s'omple de colors: el groc en defensa de l'ensenyament públic, les bates blanques del personal sanitari, el taronja del “tercer sector”, el verd en contra dels desnonaments, el negre en senyal de dol per l'enterrament dels serveis públics que el consell de ministres espanyol fa cada divendres, ...També la gent de l'Assemblea Nacional Catalana surt al carrer i omple d'espelmes estelades gegantines.

Però no només aquí la gent surt al carrer. A Madrid, al mateix moment que la marea multicolor omple el centre de la ciutat, hi ha qui va de la Moncloa fins el Tribunal Constitucional per a que suspengui o anul·li tot allò que soni a exercici democràtic d'autodeterminació.

En la conjuntura actual crec que el poble no pot ser un subjecte passiu en aquesta fase del procés, si el que es vol és la creació d'una societat justa en un país lliure. El Parlament ja ha fet una declaració, que no és més que certificar un fet, però constituir vol dir crear, necessitem un procés constituent. 

 

La resposta de les institucions espanyoles a les accions parlamentàries de la Ciutadella ha de produir ja mateix una mobilització ciutadana. No podem esperar fins el proper 11 de setembre encenent espelmes, sense desmerèixer la ingent feina que fan les companyes de l'ANC.

 

I com que no volem que ens declarin sinó que volem fer un país nou, hem de forçar des de ja que les següents passes del procés sobiranista s'omplin dels colors del carrer (que les protestes reactives a les retallades siguin també propostes actives per a la nova societat catalana) i dels diferents accents i entonacions d'arreu on és pròpia la nostra parla (de Salses a Guardamar de Segura i de Fraga a Maó).

No és suficient que els i les diputades de la CUP parlin multicolor ni que la Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres posin el carro davant dels bous i vulguin començar un “procés constituent” anunciant en prime time que volen fer una candidatura electoral. 

 

En qualsevol cas, crec que una candidatura hauria de ser el resultat del procés des de la vessant institucional, sempre que així ho consideressin les participants del procés, sense que aquest estigui condicionat per l'anunci de la voluntat de fer-ne una, de candidatura.

La CUP, tot i reconèixer que està tenint fins ara una estratègia erràtica en quant a la seva acció parlamentària, fruit segurament de l'adaptació necessària d'incloure aquest nou front de lluita al seu si, està immersa en l'elaboració d'un programa polític i en un debat estratègic que pot fer, de la seva propera Assemblea Nacional, prevista per la tardor, una de les més importants que hagi tingut, a poc que les coses es facin bé. I que es facin bé dependrà de les formes, del procés, del camí que porti a aquesta organització política a dotar d'un programa polític (que no merament electoral) l'esquerra alternativa d'aquest país.

Serà molt important que la CUP sàpiga aprofitar totes les seves potencialitats de participació d'agents externs però propers i dotar-los de veu però també fer-los partícips de les decisions en totes les fases de l'elaboració del programa i de la fixació de l'estratègia per dur-lo a terme.

 

Si es fa bé, estaríem en un procés constituent molt semblant, per no dir igual, al que pretenen l'Arcadi Oliveres, la Teresa Forcades i la gent que impulsa d'alguna manera el seu projecte, com les companyes de Revolta Global.

La darrera Assemblea Nacional de la CUP ha limitat, en certa manera, la participació externa en alguns òrgans de la CUP. Més enllà de tenir una certa sensació personal de desencís per aquesta decisió i analitzant en fred els canals de participació que te l'entorn proper en els diferents àmbits tant sectorials com territorials a la CUP, crec que aquesta organització està capacitada per conduir bé el procés que ha engegat per tal de dotar les classes populars catalanes d'un programa d'alliberament, que senti les bases d'una societat justa i en llibertat, a l'hora que doni resposta als reptes més immediats que no poden esperar ni estar condicionats pel resultat del procés sobiranista.

Així les coses, considero que la Unitat Popular dels Països Catalans encara els propers mesos 6 reptes importants:

1.- Forçar l'ANC, Òmnium o altres iniciatives sobiranistes a incrementar les mobilitzacions populars com a resposta a les agressions externes i les indecisions internes. Situar les mobilització al mateix nivell de protagonsime que les iniciatives parlamentàries.

2.- Estendre arreu dels Països Catalans la Unitat Popular com a instrument vàlid per a fer front a les polítiques antisocials i d'aparheid cultural i lingüístic.

3.- Fomentar la participació activa de tots els colors de la lluita als diferents mecanismes de participació que s'ha dotat la CUP: Assemblees Populars locals i territorials, grups de treball sectorials, Trobades d'Unitat Popular, etc. per tal que el resultat del procés de debatactual sigui el programa i l'estratègia dels sectors populars catalans i no només de l'EI o de la CUP.

4.- Cooperar amb les diferents iniciatives de canvi social i nacional que sorgeixin o puguin sorgir i oferir la CUP com el que és, un instrument d'intervenció política que l'EI ofereix al conjunt de les classes populars catalanes.

5.- Que el resultat dels punts anteriors sigui un carrer fort i organitzat que pugui donar respostes i propostes a qualsevol escenari, especialment si s'estanca el procés sobiranista des de les institucions i partits de govern, o si segueixen amb les polítiques antisocials que estan portant a terme.

6.- Essent fort el carrer i organitzat, en el cas que (i només quan) es plantegin conteses electorals el darrer repte serà confluir en una candidatura que reculli els anhels de justícia social, democràcia real i alliberament nacional. No ens podem permetre la divisió en diferents candidatures d'objectius pràcticament iguals.

Avui per avui, la CUP és l'organització que gaudeix de major referencialitat dins de l'esquerra alternativa i anticapitalista i, des del meu punt de vista, hauria de ser el pal de paller d'una oferta electoral així, tot i que hauria de ser més àmplia, com ho va ser a les darreres autonòmiques la CUP-AE, fent-ho millor perquè en el context de presses segurament es va fer d'una manera millorable. Ara bé, per això, encara hi ha molta feina a fer, com hem vist, sense perdre de vista mai que la referencialitat no és quelcom que et pots auto-atorgar, que te l'has de guanyar i mantenir amb la teva pràctica. I que de fórmules n'hi han moltes i segurament una coalició de partits o suma de sigles no seria la millor opció.

En conclusió, cal treball, molt de treball, saber teixir la xarxa popular, oposar generositat a interessos personals o partidistes; fer autocrítica però, una vegada feta, centrar les crítiques a qui tenim al davant i no al costat, i tenir l'habilitat suficient per saber confluir en la construcció d e l'alternativa política que el nostre poble necessita.

SOM-HI I ENDAVANT AMB LA UNITAT POPULAR!

Foto d'Alba Garriga Gavaldà

Recordant Ovidi a voltes amb la LAPAO

En veure que el Parlament d'Aragó ha aprovat anomenar oficialment el català que es parla a la Franja de Ponent LAPAO, m'ha vingut al cap una frase atribuïda a Ovidi Montllor, aquella que diu que "Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense".

Sovint es legisla per canviar la realitat, cosa que no és "per se" dolent. Penso per exemple les polítiques de foment  en determinades situacions injustes o minoritzades. L'establiment de la paritat per assolir una major igualtat de gènere, o les bonificacions a la contractació de determinats col·lectius que tenen més difícil l'accés al mercat laboral en serien exemples.

Ara bé, no hi han prou qualificatius per definir situacions  com la que ens ocupa, quan un govern pretén destruir una part de la realitat cultural i social del seu poble utilitzant la legislació per confondre. La Llei de Llengües s'hauria de dir la Llei per acavar amb les llengües d'Aragó.

Com diuen els companys de la CUP de Ponent-Pirineus: astí parlem català.

RETALLADES AMAGADES: LA DESINDEXACIÓ

Fa just una setmana semblava que els auguris de noves retallades es difuminaven quan no es concretaven, a la roda de premsa posterior al Consell de Ministres espanyol, mesures directes de retalls de drets socials.

Res més lluny de la realitat. Hem vist, aquesta setmana, les receptes que el govern espanyol a enviat a la Unió Europea en un informe que preveu aplicar-se cap al setembre, amb retallades on més mal fa, a la Dependència i altres drets de contingut social, que mereixen un post a part.

Va passar per alt, però, per a la premsa i l'opinió pública, el que sí que es va aprovar divendres, la tramitació de la llei de desindexació. En resum, significa que ja no es prendrà l'IPC com a referència per a actualitzacions automàtiques de salaris, pensions i ajudes, cosa que suposarà la possibilitat que aquests perdin en cada moment el poder adquisitiu que vulgui el govern de torn.

Us adjunto el comunicat que ha fet el sindicat CGT-CAT al respecte:

Llei de desindexació: llei de la jungla

Quan no hi ha res nou a dir s'inventen una paraula (un terme pseudotècnic) un cienticisme interessat que intenta ocultar la ingrata realitat que patim amb la seva inestimable ajuda.

Els bancs que hem hagut de rescatar indexant els nostres recursos obtenen uns beneficis, en temps de crisi general, enormes. A Belén Romana (la presidenta del “banc dolent”) li vàrem indexar un salari al mes de desembre de 33.000€. El BBVA augmenta els seus beneficis un 72%, 1734 milions d'euros el primer trimestre de 2012. Bankia, al mateix període també va assolir uns beneficis de 213 milions d'euros. Indexaran els seus beneficis a les arques públiques? Estem davant d'una pregunta retòrica, està clar.

La desindexació és una altra neoparaula del neollenguatge neoliberal que significa retallada. L'IPC ja no servirà de referència per a res. Les pensions no es revaloritzaran d'acord amb l'IPC no sigui que, en paraules del ministre Montoro, gaudeixin de “pujades esbojarrades”, tampoc els salaris públics, que fa anys i panys que varen perdre tota relació amb l'IPC, recuperaran poder adquisitiu. Ningú, res, tindrà relació amb l'IPC. El govern espanyol s'ha desindexat de la realitat social i només s'indexa amb la banca i amb la dictadura del mercat.

Hi ha, a l'Estat espanyol, més de 6 milions dos-cents mil d'aturats, el 57% del jovent està a l'atur. Mentrestant, les jornades laborals són més llargues, ens obliguen a jubilar-nos més tard, s'inventen això de la “vellesa activa” per a potenciar, encara més, la precarietat i la vergonya d'uns salaris de misèria ..., però ens conviden a mirar cap a un altre costat ... Es pot?

La mentida s'ha fet forta fa temps a les rodes de premsa, a les entrevistes pactades, als mitjans afins (quasi tots), al llenguatge políticament correcte. Els beneficis bancaris, s'ha dit i escrit en moltes ocasions, han patit una caiguda mentre els salaris, les pensions, la vida, gaudeix d'un creixement negatiu, la seva pocavergonya no te límits i les seves argúcies manipuladores, tampoc.

Guarneixen i oculten amb “poesia” neo pseudo economicista el terrorisme d'unes mesures de sagnia social que només serveixen per a beneficiar a un 1% de la població. Aquestes mesures inhumanes, bestials s'escampen arreu: al BOE, al Consell de Ministres, a les reunions de la Troika, als fòrums del poder econòmic, ... Mentrestant, qui es mou per millorar la situació de la gent que pateix les retallades se'ls acusa de filoterrotisme i altres floretes.

Venen ganes de treure a pasejar les paraules que defineixen la moralitat de la gent que manté obsessivament aquesta situació, el diccionari és ric i contundent en aquest aspecte, però ens manca espai per a contenir tanta immundícia.

LA GOTA MALAIA DE L'ATUR

Des que es va aprovar la darrera Reforma Laboral a l'Estat espanyol fins ara, cada minut una persona ha quedat aturada.

La resposta a aquesta notícia serà, segurament, que avui el Consell de Ministres aprovi noves retallades de drets socials i, entre altres, una rebaixa de la prestació de desocupació.

Per què la Reforma Laboral no ha aconseguit frenar la sagnia de l'atur?

No seré jo qui ho sàpiga de cert, no pretenc ser un oracle més saberut que els tecnòcrates governamentals que assessoraren Rajoy i els seus en aquesta matèria, però penso que no ha funcionat (a tall d'especulació, si voleu) perquè la pretensió del govern espanyol era augmentar la competitivitat dels i les treballadores espanyoles rebaixant els costos laborals. Creien que amb la rebaixa de la indemnització per acomiadament improcedent i l'augment de la flexibilitat laboral per decisió unilateral de l'empresari, Espanya tornaria a ser atractiva per als inversors que actualment inverteixen en les zones “en vies de desenvolupament”.

El principal error, segons el meu parer, és seguir apostant per un model econòmic, productiu, social i educatiu que s'ha demostrat en fallida.

Un model econòmic que es basa en l'especulació financera que segueix tenint l'aixeta tancada al finançament dels nous projectes que puguin sorgir.

Un model productiu que no podrà competir via costos laborals amb els països “en vies de desenvolupament” fins que els drets laborals no siguin poc més que esclavatge.

Un model social basat en el consumisme individualista quan el disponible del gruix de la població s'apropa cada vegada més a la subsistència.

Un model educatiu que nega l'accés dels fills de les classes populars a la universitat, que retalla en Recerca i Desenvolupament, que el futur dels abans anomenats JASP és la diàspora.

La solució a l'atur no l'ha donat la Reforma Laboral perquè les causes principals no es donaven en aquest àmbit, a no ser que vulguem convertir-nos en el Sud-Est d'Àsia europeu, en drets socials, laborals i polítics.

Les causes principals de l'augment de l'atur les trobem en l'estructura econòmica, empresarial i política. La política dels governs ha estat precisament reforçar aquesta estructura, amb la qual cosa, estaven reforçant alhora l'augment de l'atur.

S'ha de produir un canvi estructural en aquests aspectes per a que el país tiri endavant. Deixar de dependre dels sectors productius basats en l'especulació i l'estacionalitat. Apostar per la recerca i el desenvolupament, per sectors productius sostenibles econòmicament i ecològicament en un moment que estem a prop del col·lapse del planeta.

Per això cal, també, un canvi cultural i social profund. Deixar de banda el consumisme individualista i la dependència energètica que vol dir també que s'ha d'acabar amb un sistema productiu de creixement continu i retornar el valor d'ús als productes i serveis, per a que no siguin captius del capriciós valor de mercat que ha provocat la incongruència maliciosa que es vengui a preu de saldo allò que val una fortuna reparar si s'espatlla.

Lluny de pensar que realitzar aquests canvis que són veritablement estructurals (i no les “reformes estructurals” que diuen que necessitem) generaria encara més atur i pitjor condicions de vida, passaria al contrari sempre que:

• Apropem les decisions empresarials als centres de treball, després que aquestes decisions estan a dia d'avui allunyades totalment perquè qui les pren està assegut en el consell d'administració de companyies financeres que tenen com a únic objectiu aconseguir el màxim interès al més curt termini. Això suposa el foment de formes empresarials cooperatives i socials.
• Retornem el poder de decisió política al poble, després que les eleccions només serveixen per triar els gerents de la sucursal de la troika financera a casa nostra que, sense cap mena d'iniciativa política, executen les decisions que es prenen en els mateixos consells d'administració que prenen les decisions empresarials.
• Fomentem el consum responsable, deixem de ser captius del consumisme individualista, que el jovent no adquireixi els hàbits culturals en els reallity shows de la televisió sinó en els centres educatius, casals i ateneus, centres d'esplai i d'esports, etc.

Això només és possible si:

• Recuperem el sentiment de pertinença col·lectiu i la confiança en nosaltres mateixes i ens adonem que allò que no fem nosaltres algú altre ho farà contra nosaltres.
• Si posem a la pràctica ja allò que volem per demà, autoorganitzant-nos en els diferents àmbits de la nostra vida: laboral, social, cultural. Creant cooperatives, entitats socials i culturals, etc. Creant allò que s'anomena contrapoder popular.
• Si ens juntem amb totes les persones, siguin de l'àmbit que siguin, per defensar els drets socials, la gestió pública d'aquests drets socials per tal que tothom tingui igual accés als mateixos, començant per la sanitat i l'educació. Com a primer pas al que han de seguir d'altres que preservin els sectors estratègics per al comú, i acabem amb la banca privada especulativa mitjançant la banca pública i cooperativa.
• Si forcem entre totes un canvi polític, de la deutecràcia a la democràcia i que aquesta la practiquem dia a dia i no en un miratge cada quatre anys.

Per això cal sortir al carrer, el carrer ha de tornar de ser de la gent i no dels antidisturbis, perquè hem de combatre la violència i la violència és retallar la prestació de desocupació l'endemà de saber que s'ha batut el record d'atur.

Poni de troia, 26 d'abril de 2013

LA TROIKA SE'N RIU DE NOU DE PENSIONISTES I PERSONES ATURADES

La notícia econòmica d'avui és que la prima de risc espanyola baixa dels 300 punts i que la borsa respon amb una pujada com feia temps que no es produïa.

L'anunci del govern espanyol que demà anunciarà noves retallades de drets socials hi te molt a veure.

Encara no coneixem el contingut de les disposicions que aprovarà en un nou “divendres negre” el Consell de Ministres, però la premsa preveu l'acceleració de l'aplicació del retard en l'accés a la pensió de jubilació i la retallada del temps màxim de cobrament de la prestació contributiva d'atur.

Dit ras i curt, els botxins del terrorisme financer en forma de governants executen la sentència de mort que la troika ha dictat per a les classes populars. Els especuladors aplaudeixen rebaixant la prima de risc i fent pujar les borses. La troika torna a riure's de pensionistes i persones aturades.

La precarització de les condicions de vida i de treball dels i les treballadores, dels i les pensionistes, dels i les aturades, dels i les estudiants augmenta cada dia més.

La política empresarial de les multinacionals en són un altre exemple, canvi de tendència de deslocalització a relocalització a territori occidental. Sembla ser que l'augment de la competitivitat exterior n'és la causa. Un augment de competitivitat que no es produeix bàsicament en un major valor afegit dels productes béns i serveis que es fan a casa nostra, sinó en que els “costos laborals” han baixat sensiblement al sud d'Europa.

L'objectiu de l'augment sostenible dels beneficis financers s'acompleix seguint el guió traçat. Propera parada, privatització completa dels serveis públics.

Però no ens avancem als esdeveniments. Quan anunciïn avantatges fiscals per als plans privats de pensions, les assegurances mèdiques, etc. estarem arribant a la nova estació en la línia perversa que separa cada vegada més rics i pobres.

Malauradament, articles de fa tmps semblen ben actuals. Això vaig escriure el 30/05/2010, amb Zapatero encara al capdavant del govern espanyol:

EL GOVERN ESPANYOL DEL PSOE FA LA FEINA BRUTA A LA DRETA AMB LA CONNIVÈNCIA DE CIU.

Les polítiques d’austeritat aprovades pel govern espanyol del PSOE suposen, altre cop, la reducció de la despesa pública augmentant la càrrega a qui menys te, amb l’augment d’impostos indirectes (l’IVA, que afecta més a les rendes més baixes) i la congelació de les pensions. Aquest fet contrasta amb la injecció de diners a la banca que s’ha dut a terme, que ha fet augmentar, precisament, el deute públic.

La gran majoria del deute públic que volen eixugar s’ha generat per una reducció d’ingressos i no per un excès de despesa com diuen. S’haurien, doncs, de prendre mesures per augmentar els ingressos, augmentant per exemple, els impostos progressius per a que pagui més qui més te (eliminant les SICAV i augmentant els trams més alts de l’IRPF), combatint seriosament el frau fiscal, recuperant la injecció de diners públics que s’està realitzant a la banca (un dels sectors culpables de la situació actual i que, a pesar de la conjuntura segueix tenint beneficis ben sucosos), etc.

A més, les mesures que duran a la pràctica no serviran per reduir significativament el dèficit. No s’ha tingut en compte, per exemple, la reducció d’ingressos via impostos (IRPF directament de la nòmina i IVA via consum) de la rebaixa del sou dels funcionaris que farà que l’estalvi anunciat en aplicació d’aquesta mesura es redueixi considerablement.

D’altra banda, venen aquestes mesures com les úniques que poden reduir la despesa pública quan això és fals (només pretenen acontentar l’FMI i l’UE) perquè hi ha alternatives, com poden ser la retallada de la despesa militar i del nombre d'alts càrrecs, assessors de nomenament polític (en la majoria de casos superflus i nomenats en funció del repartiment de quotes de poder entre partits i no per criteris professionals), etc., establint mecanismes per acabar d’una vegada per totes amb la corrupció política, retallant dràsticament les despeses de protocol i de propaganda institucional (partidista), ... Quant no ens estalviaríem així?

Hem de pensar, també, que després d’aquesta retallada de la despesa vindrà la reforma laboral amb l’aplicació d’algunes de les mesures anunciades: abaratament del l’acomiadament, eliminació de restriccions a les ETT, creació d’un nou contracte juvenil sense drets, limitació de la negociació col·lectiva (eliminant els convenis sectorials), elevació de l’edat de jubilació als 67 anys, substitució de les pensions d’orfanesa i viduïtat per indemnització en molts casos, etc.

I com si fos el món al revés, des de l’esquerra assistim incrèduls als discursos de la dreta que s’erigeixen ara en defensors dels drets socials, provocant que el màxim líder del PP digui d’aquest pla que “suposa la retallada de drets socials mes gran de la democràcia” o que sigui la mateixa dreta, en contra del PSOE, qui aprovi una resolució al parlament demanant que no es congelin les pensions, quan el que està fent el PSOE no és altra cosa que fer la feina bruta a la dreta, amb la connivència de CIU.

Les classes populars no poden restar impassives davant d’aquestes agressions que situen els drets socials molts anys enrera, perquè, sense resposta, després d’aquestes vindran noves agressions. Hem de pensar en el nostre present però, sobretot, en el futur que volem.  

La solució per atacar els motius de fons de la crisi capitalista que estem vivint passa per sentar les bases per a un canvi de model, limitant les transferències internacionals de capitals (per evitar l'especulació i limitar les deslocalitzacions), recuperant per al sector públic dels serveis que generen riquesa i s'han privatitzat (quin empresari privat es faria càrrec d’un servei públic sino genera beneficis), fomentant el cooperativisme en el marc d'un model econòmic productiu i de proximitat, que cobreixi les necessitats materials de la societat, i orientat a l'atenció social i no en sectors especulatius basats en el consumisme i en creixement continu. Un model, en definitiva que permeti mantenir i augmentar els drets socials.