PP, CIU i C's no són forces conservadores, són involucionistes. PSC-PSOE, ICV i ERC no són organitzacions progressistes, són conservadores. Avui, només el conjunt de forces que conformen la Unitat Popular estan per la transformació social per millorar les condicions de vida de la majoria social que representen les classes populars. Aposto decididament per la superació del capitalisme com a la millor manera de recuperar-nos de la crisi econòmica, democràtica, social i nacional que patim.
Considero que la millor manera de fer-ho és trencar les barreres dels mitjans de control social per a que la majoria prengui consciència i es mobilitzi; i treballar per a la unitat d'acció de les forces transformadores, necessària per bastir la Unitat Popular que encamini l'exercici del dret a l'autodeterminació als Països Catalans en un veritable procés constituent per a canviar-ho tot.
Els moments de crisi com l'actual suposen una oportunitat de transformació social però l'existència d'aquesta oportunitat no pressuposa que la transformació es produeixi.
Al nostre país ens trobem que hi han governs de dretes (PP al govern espanyol, al País València i a les Illes Balears, i de CIU al Principat) que estan executant els dictats de la troika, aplicant retallades pressupostàries que es concreten en pèrdua de drets socials i laborals. Alhora, s'albira un horitzó on aquests governs volen realitzar canvis estructurals justificant-los per la conjuntura econòmica que, de realitzar-los, constituirien una transformació negativa de la societat per a la majoria social que conformen les classes populars. Malgrat el creuament d'acusacions que hi pot haver entre uns i altres, el posicionament socioeconòmic de PP i de CIU és similar i totes dues organitzacions polítiques estan al servei del sistema financer. Totes dues formacions estan esquitxades per la corrupció relacionada amb el seu finançament. Opcions lerruxistes com Ciutadans al Principat, tot i ser a l'oposició i tot i el seu discurs populista i hipòcrita, els podem posar al mateix sac que CIU i PP perquè redera d'una falsa progressia s'amaguen uns posicionaments polítics retrògrads. El mateix cas es produeix arreu de l'estat amb UPyD.
El PSC-PSOE, ERC i, tot i que amb matisos, ICV, representen una oposició institucional a les polítiques de retallades i critiquen les (contra)reformes que imposen els governs. Però lluny de representar forces de progrés i transformació social, prenen actituds conservadores. Es manifesten a favor del manteniment dels drets actuals però no proposen alternatives econòmiques i socials globals a l'estatus quo. Acaten, per acció o per innacció en contra, la legislació actual que ha constitucionalitzat la prioritat del retorn del deute il·legítim i dels seus interessos sobre altres partides pressupostàries. Diríem que, de governar, retallarien despesa pública però “d'una altra manera”. Així ho hem vist en els casos del PSOE en el govern espanyol anterior i en els tripartits al Principat i el recolçament d'ERC al govern de CIU actual.
El PSC-PSOE manté posicionaments social-liberals: és a dir, a nivell social defensa de l'Estat del Benestar i a nivell econòmic aplicació de les prerrogatives liberals. Aquest model només és pot sustentar amb una economia de creixement continu i aquesta economia és depredadora del planeta i s'ha sustentat en una societat menada pel consumisme individualista. Societat i economia que ens han portat a la situació actual. Quan les vaques són grasses Estat del Benestar per a tothom. Quan flaquegen, també flaqueja els drets socials i laborals.
ERC manté una posició ambigua, entre la socialdemocràcia d'ICV i els posicionaments social-liberals del PSC i d'una part petita de CDC.
Dins d'aquest “sac” podríem situar els sindicats (mal)anomenats majoritaris CCOO i UGT.
Aquestes forces polítiques tenen el llast d'haver estat forces de govern, no pel fet haver-ho estat sinó per les pràctiques d'apoltronament i adaptació al sistema que han tingut. Totes elles tenen a les seves files persones que han acumulat càrrecs, que han cobrat uns sous indignes d'una persona que es considera d'esquerres, que la única experiència laboral que tenen són càrrecs polítics (de la universitat al parlament o a l'equip de govern municipal i d'allà a la Diputació, al Consell Comarcal a una Societat Anònima Municipal o a un organisme autònom o empresa pública de l'administració autonòmica, etc., etc.). I totes aquestes forces han generat un entramat burocràtic que no es pot mantenir sense les aportacions públiques institucionals per la qual cosa han estat engolides pel sistema i en formen part, del sistema, del problema.
Val a dir, a més, que el PSC-PSOE està esquitxat per casos de corrupció relacionats amb el seu finançament.
Hi ha un conjunt de forces socials actives on podem incloure a la CUP, organització política parlamentària; altres organitzacions polítiques de l'esquerra anticapitalista, els sindicats alternatius com la CGT i altres col·lectius llibertaris, la COS, la IAC, etc.; col·lectius formats a partir del moviment del 15-M; la PAH, i d'altres sorgits en sectors concrets en lluita en contra de les retallades, moviments com el Procés Constituent, etc.
Aquests grups, tot i que alguns van iniciar la seva activitat en la defensa de drets concrets i/o sectorials i com a reacció a l'agressió de les retallades socials i laborals, han pres consciència que l'agressió és una i que la resposta ha de ser unitària per resistir a l'embat del neo-capitalisme i, també, han pres consciència que la resistència no és un objectiu en si (com sembla que sigui per a PSC, ERC i ICV) sinó que és quelcom necessari però no suficient per a solucionar una crisi que és sistèmica i que la solució passa per superar el sistema capitalista, i superar-lo en un sentit que beneficiï la majoria de la població. És encara incipient la unitat d'acció de tots aquests col·lectius i la definició conjuntes d'unes línies programàtiques i estratègiques comunes, tot i que darrerament s'estan fent passes en aquest sentit.
Juntament amb aquests posicionaments, diguem-ne, actius es produeix la inacció de bona part de la societat que resta passiva. Els motius per restar passiva poden ser diversos:
Ésser captiu de la societat de consum individualista que han fomentat els mitjans de comunicació de masses (i altres mitjans de control social) i els governs com a pilar per a poder desenvolupar una economia suïcida de creixement continu. Per cansament després d'haver-te mobilitzat sectorialment sense haver aconseguit els objectius de la mobilització. Per desencantament amb una classe política i econòmica corrupta. Per creure que no es pot fer res per canviar les coses, com ens volen fer creure els mitjans de comunicació (i altres mitjans de control social) que estan a mans del capital financer i subvencionats pels governs que apliquen els dictats de la troika. Per por a la repressió empresarial i de les forces de seguretat de l'estat, augmentada de la precarització creixent de les condicions de treball i des-regulació de les relacions laborals.
Dels posicionaments descrits anteriorment es desprèn que davant d'una crisi sistèmica com la que patim la resposta política pot ser diversa, però la solució passa per un canvi de sistema.
Involució o transformació negativa
S'inicia amb una pèrdua de drets en l'estructura actual i es consuma amb l'establiment d'unes estructures que fonamenten una regressió a una situació anterior (amb el benentès que cap situació anterior serà reproduïda amb les mateixes formes, però sí els seus elements estructurals). Els plans involucionistes acostumen a ser executats per forces de govern “conservadores” que en un principi sembla que pretenen canviar les formes pel manteniment del sistema actual però que en el fons volen canviar les estructures, transformar la societat de manera negativa per a la majoria social.
Parlo d'executors perquè el disseny estratègic i de la transformació s'elabora fora de l'àmbit polític institucional. Actualment els poders financers estan realitzant la política involucionista no institucional i condicionant mitjançant els seus grups de pressió la política oficial i l'actitud de sectors socials fins ara prou amplis.
La transformació negativa que dicta la troika i volen aplicar les organitzacions polítiques involucionistes al seu servei, prefigura una societat que, tot i reconeixent un punt de demagògia o exageració, podem anomenar de neo-esclavatge que es caracteritzaria, a grans trets, per: subordinació del poder polític a l'econòmic. Primacia en l'àmbit econòmic del sector financer. Administració Pública reduïda a la recaptació d'impostos i l'exercici del monopoli de la violència per forçar la pau social i reprimir la dissidència, transferència de cada vegada més recursos públics a mans privades mitjançant la privatització de serveis públics fins ara considerats bàsics: educació, sanitat, seguretat social, etc.
El conservadurisme
Pretén el manteniment de l'estructura present, si bé acceptaria un canvi de formes que garanteixi aquest manteniment. Es diuen forces progressistes però són conservadores en tant que, malgrat defensar l'Estat del Benestar i haver defensat en el passat el progrés social, avui s'han plegat a les doctrines liberals en l'àmbit econòmic o, si més no, necessiten de l'èxit del capitalisme a nivell econòmic per tal de poder dur a terme el que pregonen a nivell social.
En temps de vaques grasses es podran pagar les pensions i demés prestacions socials incloses en els seus programes, en temps de vaques magres, o fugen del govern, o són els primers a retallar drets socials. Són forces que han governat a municipis, comunitats autònomes i al govern estatal i no han desenvolupat des del mateixos polítiques de transformació social, i s'han adaptat al sistema institucional fins al punt que han perdut tota base social, mantenint només una sèrie de dirigents i quadres que prenen les decisions i que acostumen (o acostumaven) a exercir càrrecs públics de la mateixa manera com ho farien persones de CIU o del PP. I han generat unes estructures organitzatives sobredimensionades i burocràtiques, dependents totalment del manteniment de les quotes de poder institucionals. Ah, això sí, tenen gent que cada quatre anys els va a votar per netejar la consciència de la seva innactivitat.
Són conservadores per dos motius: primer perquè el seu discurs actual es limita a defensar que es mantinguin els drets i serveis existents però no plantegen alternatives de superació estructural de la crisi sistèmica. I segon, perquè per a la seva pervivència orgànica i programàtica es necessita que el sistema econòmic no s'alteri profundament.
L'evolució o transformació positiva
S'inicia per l'activació de sectors socials que reaccionen als intents involucionistes. En el procés d'activació diguem-ne sectorial, es pot produir una presa de consciència col·lectiva que conclou que l'agressió que pateixen els diferents sectors socials formen part d'una agressió global de les forces reaccionàries. La conseqüència lògica de la presa de consciència és l'acumulació de les forces que s'han activat i que actuen de dues maneres diferents alhora, en forma de protesta i en forma de proposta. La protesta, al principi és reactiva a l'agressió i te unes característiques que semblen conservadores, pel que pretenen de manteniment dels drets que els volen furtar. Però aturar l'embat involucionista forma part de l'estratègia transformadora quan apareix la consciència que la solució passa per un canvi de model i es produeix el debat sobre propostes de transformació social que beneficiïn a la majoria social i les estratègies per a dur-les a terme. En aquest cas les mobilitzacions reactives (sectorials o generals) es transformen en mobilitzacions transformadores al punt que hi han accions tendents a aconseguir dur a la pràctica les propostes transformadores i aquestes topen amb l'oposició de les forces involucionistes i conservadores.
En el debat, que s'està produint actualment de manera dispersa, s'albiren com a continguts programàtics immediats:
- La suspensió del pagament del deute públic i dels seus interessos, l'elaboració d'una auditoria del deute per determinar quina part del deute és il·legítim i, per tant, no s'ha de pagar.
- Transformació del model econòmic, d'un model basat en la primacia de les finances i sustentada per l'especulació i el creixement continu per un basat en la producció per a la satisfació de les necessitats socials i no les del capital especulatiu, de proximitat i respectuosa amb el medi ambient. Foment de les formes cooperatives i nacionalització de la banca i dels sectors estratègics.
- Sistema social basat en la solidaritat i no en la competència, en el consum responsable i l'oci creatiu.
- Serveis públics de gestió pública i política d'habitatge encarada a l'incentivació del lloguer social i a l'aturada dels desnonaments.
- Sistema polític amb primacia de la democràcia directa en front de la democràcia delegada, la transparència i la rendició de comptes.
- Exercici del dret a l'autoderminació com a oportunitat de canvi, com a punt d'inici i no d'arribada, de la millor manera, ara i aquí, de poder canviar-ho tot.
Aquests continguts, compartits per bona part de les organitzacions referides amunt, no formen un procés de transformació en si, segons el meu parer, sinó l'inici del procés de transformació. La manera de poder dur-lo a terme: l'auto-organització i la mobilització com a estratègia per a desenvolupar els objectius més immediats, i considerar la política institucional com un instrument més però no l'únic ni el més important.
En l'àmbit organitzatiu les característiques bàsiques d'aquestes organitzacions són l'horitzontalitat en el funcionament intern, l'assemblearisme com a sistema de presa de decisions, i el treball en xarxa com a manera de relacionar-se entre si.
La passivitat
El gruix de les persones que conformen la majoria social encara no estan mobilitzades ni són conscients que la superació de la crisi passa per la superació del sistema. Ho estan pel control social i la repressió que exerceixen els governs, les empreses, els mitjans de comunicació massiu, etc.
La solució: canvi de sistema.
Sense una majoria social que sigui favorable al canvi sistèmic aquest serà impossible. Aquest serà possible si aquesta majoria social perd la por i la passivitat i es mobilitza com a reacció a les agressions del capitalisme, i participa dels debats que es produeixen per a definir programàticament i estratègica el procés de canvi.
I això serà possible en la mesura que qui està per l'evolució o la transformació positiva de la societat trenqui les barreres dels mitjans de control social, arribi a la majoria i treballi per a que es produeixi la unitat d'acció necessària, deixant a banda conjunturalment les possibles diferències, per bastir la Unitat Popular que encamini l'exercici del dret a l'autodeterminació als Països Catalans a un veritable procés constituent per a canviar-ho tot.
