LA GOTA MALAIA DE L'ATUR

Des que es va aprovar la darrera Reforma Laboral a l'Estat espanyol fins ara, cada minut una persona ha quedat aturada.

La resposta a aquesta notícia serà, segurament, que avui el Consell de Ministres aprovi noves retallades de drets socials i, entre altres, una rebaixa de la prestació de desocupació.

Per què la Reforma Laboral no ha aconseguit frenar la sagnia de l'atur?

No seré jo qui ho sàpiga de cert, no pretenc ser un oracle més saberut que els tecnòcrates governamentals que assessoraren Rajoy i els seus en aquesta matèria, però penso que no ha funcionat (a tall d'especulació, si voleu) perquè la pretensió del govern espanyol era augmentar la competitivitat dels i les treballadores espanyoles rebaixant els costos laborals. Creien que amb la rebaixa de la indemnització per acomiadament improcedent i l'augment de la flexibilitat laboral per decisió unilateral de l'empresari, Espanya tornaria a ser atractiva per als inversors que actualment inverteixen en les zones “en vies de desenvolupament”.

El principal error, segons el meu parer, és seguir apostant per un model econòmic, productiu, social i educatiu que s'ha demostrat en fallida.

Un model econòmic que es basa en l'especulació financera que segueix tenint l'aixeta tancada al finançament dels nous projectes que puguin sorgir.

Un model productiu que no podrà competir via costos laborals amb els països “en vies de desenvolupament” fins que els drets laborals no siguin poc més que esclavatge.

Un model social basat en el consumisme individualista quan el disponible del gruix de la població s'apropa cada vegada més a la subsistència.

Un model educatiu que nega l'accés dels fills de les classes populars a la universitat, que retalla en Recerca i Desenvolupament, que el futur dels abans anomenats JASP és la diàspora.

La solució a l'atur no l'ha donat la Reforma Laboral perquè les causes principals no es donaven en aquest àmbit, a no ser que vulguem convertir-nos en el Sud-Est d'Àsia europeu, en drets socials, laborals i polítics.

Les causes principals de l'augment de l'atur les trobem en l'estructura econòmica, empresarial i política. La política dels governs ha estat precisament reforçar aquesta estructura, amb la qual cosa, estaven reforçant alhora l'augment de l'atur.

S'ha de produir un canvi estructural en aquests aspectes per a que el país tiri endavant. Deixar de dependre dels sectors productius basats en l'especulació i l'estacionalitat. Apostar per la recerca i el desenvolupament, per sectors productius sostenibles econòmicament i ecològicament en un moment que estem a prop del col·lapse del planeta.

Per això cal, també, un canvi cultural i social profund. Deixar de banda el consumisme individualista i la dependència energètica que vol dir també que s'ha d'acabar amb un sistema productiu de creixement continu i retornar el valor d'ús als productes i serveis, per a que no siguin captius del capriciós valor de mercat que ha provocat la incongruència maliciosa que es vengui a preu de saldo allò que val una fortuna reparar si s'espatlla.

Lluny de pensar que realitzar aquests canvis que són veritablement estructurals (i no les “reformes estructurals” que diuen que necessitem) generaria encara més atur i pitjor condicions de vida, passaria al contrari sempre que:

• Apropem les decisions empresarials als centres de treball, després que aquestes decisions estan a dia d'avui allunyades totalment perquè qui les pren està assegut en el consell d'administració de companyies financeres que tenen com a únic objectiu aconseguir el màxim interès al més curt termini. Això suposa el foment de formes empresarials cooperatives i socials.
• Retornem el poder de decisió política al poble, després que les eleccions només serveixen per triar els gerents de la sucursal de la troika financera a casa nostra que, sense cap mena d'iniciativa política, executen les decisions que es prenen en els mateixos consells d'administració que prenen les decisions empresarials.
• Fomentem el consum responsable, deixem de ser captius del consumisme individualista, que el jovent no adquireixi els hàbits culturals en els reallity shows de la televisió sinó en els centres educatius, casals i ateneus, centres d'esplai i d'esports, etc.

Això només és possible si:

• Recuperem el sentiment de pertinença col·lectiu i la confiança en nosaltres mateixes i ens adonem que allò que no fem nosaltres algú altre ho farà contra nosaltres.
• Si posem a la pràctica ja allò que volem per demà, autoorganitzant-nos en els diferents àmbits de la nostra vida: laboral, social, cultural. Creant cooperatives, entitats socials i culturals, etc. Creant allò que s'anomena contrapoder popular.
• Si ens juntem amb totes les persones, siguin de l'àmbit que siguin, per defensar els drets socials, la gestió pública d'aquests drets socials per tal que tothom tingui igual accés als mateixos, començant per la sanitat i l'educació. Com a primer pas al que han de seguir d'altres que preservin els sectors estratègics per al comú, i acabem amb la banca privada especulativa mitjançant la banca pública i cooperativa.
• Si forcem entre totes un canvi polític, de la deutecràcia a la democràcia i que aquesta la practiquem dia a dia i no en un miratge cada quatre anys.

Per això cal sortir al carrer, el carrer ha de tornar de ser de la gent i no dels antidisturbis, perquè hem de combatre la violència i la violència és retallar la prestació de desocupació l'endemà de saber que s'ha batut el record d'atur.

Poni de troia, 26 d'abril de 2013

LA TROIKA SE'N RIU DE NOU DE PENSIONISTES I PERSONES ATURADES

La notícia econòmica d'avui és que la prima de risc espanyola baixa dels 300 punts i que la borsa respon amb una pujada com feia temps que no es produïa.

L'anunci del govern espanyol que demà anunciarà noves retallades de drets socials hi te molt a veure.

Encara no coneixem el contingut de les disposicions que aprovarà en un nou “divendres negre” el Consell de Ministres, però la premsa preveu l'acceleració de l'aplicació del retard en l'accés a la pensió de jubilació i la retallada del temps màxim de cobrament de la prestació contributiva d'atur.

Dit ras i curt, els botxins del terrorisme financer en forma de governants executen la sentència de mort que la troika ha dictat per a les classes populars. Els especuladors aplaudeixen rebaixant la prima de risc i fent pujar les borses. La troika torna a riure's de pensionistes i persones aturades.

La precarització de les condicions de vida i de treball dels i les treballadores, dels i les pensionistes, dels i les aturades, dels i les estudiants augmenta cada dia més.

La política empresarial de les multinacionals en són un altre exemple, canvi de tendència de deslocalització a relocalització a territori occidental. Sembla ser que l'augment de la competitivitat exterior n'és la causa. Un augment de competitivitat que no es produeix bàsicament en un major valor afegit dels productes béns i serveis que es fan a casa nostra, sinó en que els “costos laborals” han baixat sensiblement al sud d'Europa.

L'objectiu de l'augment sostenible dels beneficis financers s'acompleix seguint el guió traçat. Propera parada, privatització completa dels serveis públics.

Però no ens avancem als esdeveniments. Quan anunciïn avantatges fiscals per als plans privats de pensions, les assegurances mèdiques, etc. estarem arribant a la nova estació en la línia perversa que separa cada vegada més rics i pobres.

Malauradament, articles de fa tmps semblen ben actuals. Això vaig escriure el 30/05/2010, amb Zapatero encara al capdavant del govern espanyol:

EL GOVERN ESPANYOL DEL PSOE FA LA FEINA BRUTA A LA DRETA AMB LA CONNIVÈNCIA DE CIU.

Les polítiques d’austeritat aprovades pel govern espanyol del PSOE suposen, altre cop, la reducció de la despesa pública augmentant la càrrega a qui menys te, amb l’augment d’impostos indirectes (l’IVA, que afecta més a les rendes més baixes) i la congelació de les pensions. Aquest fet contrasta amb la injecció de diners a la banca que s’ha dut a terme, que ha fet augmentar, precisament, el deute públic.

La gran majoria del deute públic que volen eixugar s’ha generat per una reducció d’ingressos i no per un excès de despesa com diuen. S’haurien, doncs, de prendre mesures per augmentar els ingressos, augmentant per exemple, els impostos progressius per a que pagui més qui més te (eliminant les SICAV i augmentant els trams més alts de l’IRPF), combatint seriosament el frau fiscal, recuperant la injecció de diners públics que s’està realitzant a la banca (un dels sectors culpables de la situació actual i que, a pesar de la conjuntura segueix tenint beneficis ben sucosos), etc.

A més, les mesures que duran a la pràctica no serviran per reduir significativament el dèficit. No s’ha tingut en compte, per exemple, la reducció d’ingressos via impostos (IRPF directament de la nòmina i IVA via consum) de la rebaixa del sou dels funcionaris que farà que l’estalvi anunciat en aplicació d’aquesta mesura es redueixi considerablement.

D’altra banda, venen aquestes mesures com les úniques que poden reduir la despesa pública quan això és fals (només pretenen acontentar l’FMI i l’UE) perquè hi ha alternatives, com poden ser la retallada de la despesa militar i del nombre d'alts càrrecs, assessors de nomenament polític (en la majoria de casos superflus i nomenats en funció del repartiment de quotes de poder entre partits i no per criteris professionals), etc., establint mecanismes per acabar d’una vegada per totes amb la corrupció política, retallant dràsticament les despeses de protocol i de propaganda institucional (partidista), ... Quant no ens estalviaríem així?

Hem de pensar, també, que després d’aquesta retallada de la despesa vindrà la reforma laboral amb l’aplicació d’algunes de les mesures anunciades: abaratament del l’acomiadament, eliminació de restriccions a les ETT, creació d’un nou contracte juvenil sense drets, limitació de la negociació col·lectiva (eliminant els convenis sectorials), elevació de l’edat de jubilació als 67 anys, substitució de les pensions d’orfanesa i viduïtat per indemnització en molts casos, etc.

I com si fos el món al revés, des de l’esquerra assistim incrèduls als discursos de la dreta que s’erigeixen ara en defensors dels drets socials, provocant que el màxim líder del PP digui d’aquest pla que “suposa la retallada de drets socials mes gran de la democràcia” o que sigui la mateixa dreta, en contra del PSOE, qui aprovi una resolució al parlament demanant que no es congelin les pensions, quan el que està fent el PSOE no és altra cosa que fer la feina bruta a la dreta, amb la connivència de CIU.

Les classes populars no poden restar impassives davant d’aquestes agressions que situen els drets socials molts anys enrera, perquè, sense resposta, després d’aquestes vindran noves agressions. Hem de pensar en el nostre present però, sobretot, en el futur que volem.  

La solució per atacar els motius de fons de la crisi capitalista que estem vivint passa per sentar les bases per a un canvi de model, limitant les transferències internacionals de capitals (per evitar l'especulació i limitar les deslocalitzacions), recuperant per al sector públic dels serveis que generen riquesa i s'han privatitzat (quin empresari privat es faria càrrec d’un servei públic sino genera beneficis), fomentant el cooperativisme en el marc d'un model econòmic productiu i de proximitat, que cobreixi les necessitats materials de la societat, i orientat a l'atenció social i no en sectors especulatius basats en el consumisme i en creixement continu. Un model, en definitiva que permeti mantenir i augmentar els drets socials.