PONI DE TROIA

Malauradament, articles de fa tmps semblen ben actuals. Això vaig escriure el 30/05/2010, amb Zapatero encara al capdavant del govern espanyol:

EL GOVERN ESPANYOL DEL PSOE FA LA FEINA BRUTA A LA DRETA AMB LA CONNIVÈNCIA DE CIU.

Les polítiques d’austeritat aprovades pel govern espanyol del PSOE suposen, altre cop, la reducció de la despesa pública augmentant la càrrega a qui menys te, amb l’augment d’impostos indirectes (l’IVA, que afecta més a les rendes més baixes) i la congelació de les pensions. Aquest fet contrasta amb la injecció de diners a la banca que s’ha dut a terme, que ha fet augmentar, precisament, el deute públic.

La gran majoria del deute públic que volen eixugar s’ha generat per una reducció d’ingressos i no per un excès de despesa com diuen. S’haurien, doncs, de prendre mesures per augmentar els ingressos, augmentant per exemple, els impostos progressius per a que pagui més qui més te (eliminant les SICAV i augmentant els trams més alts de l’IRPF), combatint seriosament el frau fiscal, recuperant la injecció de diners públics que s’està realitzant a la banca (un dels sectors culpables de la situació actual i que, a pesar de la conjuntura segueix tenint beneficis ben sucosos), etc.

A més, les mesures que duran a la pràctica no serviran per reduir significativament el dèficit. No s’ha tingut en compte, per exemple, la reducció d’ingressos via impostos (IRPF directament de la nòmina i IVA via consum) de la rebaixa del sou dels funcionaris que farà que l’estalvi anunciat en aplicació d’aquesta mesura es redueixi considerablement.

D’altra banda, venen aquestes mesures com les úniques que poden reduir la despesa pública quan això és fals (només pretenen acontentar l’FMI i l’UE) perquè hi ha alternatives, com poden ser la retallada de la despesa militar i del nombre d'alts càrrecs, assessors de nomenament polític (en la majoria de casos superflus i nomenats en funció del repartiment de quotes de poder entre partits i no per criteris professionals), etc., establint mecanismes per acabar d’una vegada per totes amb la corrupció política, retallant dràsticament les despeses de protocol i de propaganda institucional (partidista), ... Quant no ens estalviaríem així?

Hem de pensar, també, que després d’aquesta retallada de la despesa vindrà la reforma laboral amb l’aplicació d’algunes de les mesures anunciades: abaratament del l’acomiadament, eliminació de restriccions a les ETT, creació d’un nou contracte juvenil sense drets, limitació de la negociació col·lectiva (eliminant els convenis sectorials), elevació de l’edat de jubilació als 67 anys, substitució de les pensions d’orfanesa i viduïtat per indemnització en molts casos, etc.

I com si fos el món al revés, des de l’esquerra assistim incrèduls als discursos de la dreta que s’erigeixen ara en defensors dels drets socials, provocant que el màxim líder del PP digui d’aquest pla que “suposa la retallada de drets socials mes gran de la democràcia” o que sigui la mateixa dreta, en contra del PSOE, qui aprovi una resolució al parlament demanant que no es congelin les pensions, quan el que està fent el PSOE no és altra cosa que fer la feina bruta a la dreta, amb la connivència de CIU.

Les classes populars no poden restar impassives davant d’aquestes agressions que situen els drets socials molts anys enrera, perquè, sense resposta, després d’aquestes vindran noves agressions. Hem de pensar en el nostre present però, sobretot, en el futur que volem.  

La solució per atacar els motius de fons de la crisi capitalista que estem vivint passa per sentar les bases per a un canvi de model, limitant les transferències internacionals de capitals (per evitar l'especulació i limitar les deslocalitzacions), recuperant per al sector públic dels serveis que generen riquesa i s'han privatitzat (quin empresari privat es faria càrrec d’un servei públic sino genera beneficis), fomentant el cooperativisme en el marc d'un model econòmic productiu i de proximitat, que cobreixi les necessitats materials de la societat, i orientat a l'atenció social i no en sectors especulatius basats en el consumisme i en creixement continu. Un model, en definitiva que permeti mantenir i augmentar els drets socials.