http://www.percanviarhotot.cat/
Crònica
d'un procés
.-
L'esquerra independentista porta 40 anys lluitant per la
independència i el socialisme als Països Catalans. Sovint en
solitari i sovint criminalitzats i marginat per la resta de la classe
política.
.-
Al Principat s'ha donat un increment del sobiranisme explicat pels
següents fets, i enmig d'una crisi sistèmica que ha condicionat
d'altres:
Dèficit
d'infraestructures.
Aquest
auge comença arran de les mobilitzacions
en contra del dèficit d'infraestructures amb el cas
paradigmàtic del desgavell de la RENFE després de l'esvoranc que es
feu a l'entrada sud de Barcelona i la gestió posterior d'aquesta
problemàtica pel Ministeri de Foment (a cavall dels anys 2006 i
2007). Tot i ser unes protestes sobre una temàtica concreta els
clams a favor del “dret a decidir” s'estenen.
Reforma
de l'Estatut de la Comunitat Autònoma de Catalunya.
Quan
fracassa la reforma de l'Estatut d'Autonomia de la CAC es generalitza
aquest sentiment, després d'un procés on es destaquen les següents
fases:
.-
Negociació i aprovació de la proposta de reforma de l'Estatut
d'Autonomia al Parlament de Catalunya el dia 30 de maig de 2005.
.-
Tramitació constitucional de la proposta de l'Estatut, amb
retallades importants en la tramitació parlamentària al Congrés
dels Diputats espanyol i una darrera passada del ribot perpetrada per
CIU i el PSOE a esquenes del PSC i el Govern tripartit català,
escenificada en una reunió de 7 hores entre Zapatero (president del
Govern espanyol i que en campanya electoral havia promès que
defensaria l'estatut que sortís del Parlament de Catalunya), i Mas i
Duran Lleida (representants de CIU). Després d'aquest
pacte-rendició, la proposta d'Estatut retallada s'aprova el 30 de
març de 2006 pel Congrés i el 10 de maig pel Senat i en referèndum
el dia 18 de juny del mateix any.
.-
Després de l'aprovació i entrada en vigor de l'estatut es van
presentar diferents recursos d'inconstitucionalitat, entre els que
destaquen els que presenta el Partit Popular i el Defensor del Poble
espanyol (Enrique Múgica, militant del PSOE). El colapse del
Tribunal Constitucional espanyol per la seva politització va fer que
els recurs del PP no es resolgués fins el 28 de juny de 2010,
anul·lant aspectes importants d'un text que ja tenia rebaixades les
seves pretensions nacionals inicials en la tramitació parlamentària
a la ciutadella, a la tramitació al Congrés i el Senat i a les
negociacions Govern espanyol (Zapatero)-CIU. I que no hem d'oblidar
que va néixer com l'enèssim intent d'encaix del Principat a
Espanya.
Manifestació:
“som una nació, nosaltres decidim”.
Com
a reacció a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, el
deu de juliol de 2010, Òmnium Cultural convoca una manifestació
sota el lema “som una nació, nosaltres decidim”, amb una
afluència massiva, inclús dels partits institucionals. El que
alguns pretenien que fos una simple pataleta o, com a molt, en
reivindicació del “dret a decidir” (eufemisme per no dir
autodeterminació), és va convertir en un clam dels assistents a
favor de la independència.
Consultes
sobre la independència.
A
l'escalf de la frustració del culebrot de l'estatut i de la
generalització del concepte “català emprenyat” (sorgit arran
del greuge del tractament de les infraestructures per part de l'estat
espanyol) es realitzen les “Consultes sobre la independència”.
La idea va sorgir a Arenys de Munt, on el dia 13 de setembre de 2009
es fa la primera consulta impulsada per una moció de la CUP. Després
d'aquesta primera consulta en van venir moltes més, algunes
concentrades en diferents dates on es feien consultes simultànies en
diferents municipis: 13 de desembre de 2009; i el 2010 els dies 28 de
febrer, 25 d'abril i 20 de juny.
La
importància d'aquestes consultes, més enllà de la participació i
el resultat, va ser l'exemple de la força mobilitzadora i
d'auto-organització que va demostrar el poble català, ja que les
consultes es van organitzar sense cap mena de recolçament
institucional, més enllà del suport infraestrcutural d'algun
ajuntament.
Primavera
valenciana.
Amb
aquest nom es coneixen unes mobilitzacions que es van produir al País
Valencià que van començar amb les protestes dels i les alumnes de
l'institut Lluís Vives de la capital del Túria contra les
retallades en educació de la Generalitat, es van estendre arreu del
País Valencià i van ser reprimides durament. Altres mobilitzacions
destacables d'aquest període al País Valencià han estat les
protestes pel tancament dels repetidors de TV3, en contra de la
corrupció que afecta bona part de la classe política dirigent
valenciana i els atacs a l'educació en valencià.
Pacte
fiscal.
Després
del fiasco de la reforma de l'Estatut, el Govern de la Generalitat de
Catalunya va proposar al de l'Estat un “pacte fiscal”, mitjançant
un text pactat entre CIU, ICV-EUiA i ERC que va ser aprovat pel
Parlament de Catalunya el dia 25 de juliol de 2012 amb els vots a
favor dels grups redactors, el vot en contra de Ciutadans i
Solidaritat Catalana per la Independència, l'abstenció del PP i el
vot a favor del PSC a tots els punts excepte el que fixava una
agència tributària única per a Catalunya, en el que es van
abstenir.
Després
que Rajoy, president espanyol, refusés de pla el pacte fiscal en una
reunió mantinguda amb el president de la Generalitat de Catalunya el
mes de setembre. A la roda de premsa posterior, l'Artur Mas afirmà
que deixa oberta totes les portes, però descarta la “ruptura”.
Manifestació
“Catalunya, nou Estat d'Europa”.
Aquesta
manifestació va ser convocada per l'Assemblea Nacional Catalana el
dia 11 de setembre de 2012, una setmana abans de la reunió sobre el
pacte fiscal de Mas i Rajoy, sota el lema “Catalunya, nou Estat
d'Europa”. D'afluència tant massiva com la del 10 de juliol de
2010 organitzada per Òmnium, tot i comptar amb menys suport de l'arc
polític institucional, va ser inequívocament independentista. La
CUP no va convocar a aquesta manifestació, mantenint les
manifestacions que des de fa dècades organitza l'Esquerra
Independentista per la diada de l'11 de setembre, tot i que va donar
via lliure a la seva militància si volia participar, i hi va haver
presència de la seva militància. L'organització de l'esquerra
independentista MDT va convocar a ambdues manifestacions.
Eleccions
anticipades al Parlament de Catalunya.
Com
a conseqüència de l'èxit de la manifestació i de la negativa de
Rajoy d'acceptar el Pacte Fiscal, Artur Mas dissol el Parlament i
convoca eleccions anticipades pel 25 de novembre.
CIU
pretén obtenir una àmplia majoria per tal de tenir una posició de
força davant del govern espanyol per tornar a plantejar un nou
sistema de finançament. Malgrat tenir aquesta aspiració es presenta
davant de la ciutadania amb un programa electoral que incloïa “la
Generalitat impulsarà una consulta la propera legislatura per tal
que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i
democràticament el seu futur col·lectiu.”
La
novetat d'aquesta contesa electoral va ser que la CUP es va
presentar, per primera vegada, a unes eleccions autonòmiques.
El
més destacat dels resultats va ser:
CIU
va ser la força més votada però va perdre escons i va quedar molt
lluny dels seu objectiu de majoria absoluta, perdent 12 escons, de
62 a 50.
ERC
va ser segona força amb un augment considerable, doblant els seus
resultats i passant de 10 a 21.
El
PSC en dues legislatures va passar de ser primera força al
Parlament a ser-ne la tercera amb una davallada, previsible, però
més gran de l'esperada en perdre el segon lloc, quedant-se amb 20
actes de les 28 que tenia la legislatura anterior.
Lleuger
augment del PP, un escó, passant de 18 a 19.
Augment
de tres escons d'ICV de 10 a 13.
Augment
considerable de Ciutadans, triplicant escons, de 3 a 9.
Irrupció
de la CUP al Parlament, que amb la candidatura CUP-AE obté 3 escons
la primera vegada que es presenta.
En
l'eix dreta-esquerra es produeix un augment de les forces que es
declaren d'esquerres i l'eix espanyolista-catalanista queda
pràcticament igual.
Dins
de les forces d'esquerra es produeix un augment de les forces
considerades més esquerranes (ERC, ICV-EUiA i CUP) i una davallada
de les moderades (PSC). Dins de les forces de dretes la davallada més
gran és per les forces considerades moderades (CIU) i un augment
petit o gran de les més dretanes (encara que no s'hi considerin): PP
i C's.
Dins
de les forces espanyolistes l'augment més important correspon a la
força lerrouxista C's amb un discurs espanyolista menys ambigu que
el PP català i la davallada es produeix a qui te un discurs més
ambigu (PSC). Dins de les forces catalanistes, augment es produeix en
les forces que es declaren independentistes (ERC i CIU) i la
davallada de CIU que juga als eufemismes dret a decidir i estructures
d'estat per parlar de autodeterminació i independència. ICV-EUiA,
amb un discurs ambigu en aquest camp (diuen que tenen federalistes i
independentistes a les seves files) obté una lleuger augment.
Després
de les eleccions es va fer un pacte CIU-ERC que tenia com a màxima
la convocatòria d'una consulta sobre la independència l'any 2014. A
canvi, ERC va votar conjuntament amb els convergents mesures
antisocials, sempre amb l'excusa que la culpa de les retallades és
del Govern espanyol.
Declaració
de sobirania del Parlament de Catalunya.
El
dia 4 de gener de 2013, el Parlament de la Ciutadella va aprovar una
“Declaració de Sobirania” on es defineix que “Catalunya és un
subjecte polític sobirà que ha de decidir, lluirement i en el
decurs d'aquesta legislatura, quina ha de ser la seva relació amb
Espanya mitjançant una consulta.”
Aquesta
declaració va ser acordada per CIU, ERC i ICV-EUiA i va rebre els
vots favorables dels i les diputades d'aquests grups, a més d'una de
les tres de la CUP-AE (els altres dos es van abstenir). Va tenir el
vot en contra de PP, Ciutadans i el PSC (tot i que cinc de les seves
20 diputades no van votar, trencant la disciplina de partit).
El
“sí critic” de la CUP a la declaració, exercit mitjançant un
vot a favor i dues abstencions s'explica perquè no hi ha un
posicionament unànime de la seva militància respecte del procés
que està duent a terme impulsat pel Govern de la Generalitat i
perquè el seu Consell Polític va acordar la divisió del vot de les
seves diputades:
Perquè
la declaració no feia referència als Països Catalans, renunciant
d'entrada a una part del territori.
Per
la vinculació que es fa de la independència a la pertinença a la
UE i al model social i econòmic que representa.
Per
no estar d'acord amb l'estratègia seguida “perillosament
vinculada a un acte de Govern, a un acord a dues bandes exclusives
entre CIU i ERC”, segons declarava el diputat de la CUP-AE Quim
Arrufat.
En
les mateixes declaracions, Quim Arrufat afirmava que el principal
mandat de les darreres eleccions és convocar la consulta i que no
fer-ho “seria un gran frau democràtic, el més important des de la
Transició” i que l'actor protagonista ha de ser “el poble i no
pas La Caixa”.
Consell
Assessor per a la Transició Nacional.
Creat
per un decret de la Generalitat de 12 de febrer de 2013 per tal
d'assessorar la Generalitat en el procés de “transició nacional”
del Principat i assoliment del “referèndum d'autodeterminació de
Catalunya. Va entregar un primer informe el 25 de juliol.
Procés
Constituent.
El
mes d'abril de 2013 l'activista Arcadi Oliveras (president de
Justícia i Pau) i la monja benedictina Teresa Forcades, mitjançant
una intervenció a un programa de televisió llencen la proposta de
fer una candidatura “des de baix” amb l'objectiu de realitza “un
procés constituent a Catalunya que permeti que el poble català
decideixi de forma democràtica i pacífica quin model d'estat i de
país és el que desitja. Una “iniciativa de canvi a favor d'un
model social, econòmic i polític igualitari i participatiu que es
nega a separar la Llibertat de la Justícia i de la Solidaritat.
Marquen uns punts programàtics molt semblants als de la CUP i ha
suposat ampliar el caire social del debat sobiranista (amb els punts
forts de no pagar el deute il·legítim i la dació en pagament).
Pacte
Nacional pel Dret a Decidir.
Constituït
el 26 de juny de 2013 al Parlament de Catalunya, és un pacte a favor
del procés d'exercici del dret a decidir i de la celebració d'una
consulta sobre el futur polític de Catalunya format per la societat
civil, les institucions més representatives del país i les forces
polítiques. En formen part el Govern i els grups parlamentaris de
CIU, ERC, ICV-EUiA i la CUP-AE.
Carta
d'Artur Mas a Mariano Rajoy.
El
dia 26 de juliol el president de la Generalitat de Catalunya va
remetre una carta al del Govern espanyol on deia entre altres coses:
“El
Parlament de Catalunya ha manifestat unes quantes vegades durant
aquesta legislatura, i a través de majories qualificades, el suport
al dret de decidir dels catalans, i ha establert el mandat del diàleg
i la negociació amb el govern d'Espanya amb l'objectiu de portar-lo
a terme mitjançant una consulta democràtica. La constitució recent
del Pacte Nacional pel Dret a Decidir ha evidenciat, alhora, l'ampli
suport de què també gaudeix aquest propòsit entre institucions,
agents econòmics i socials, i societat civil a tot Catalunya.
El
Consell Assessor per la Transició Nacional, organisme de què s'ha
dotat el govern de la Generalitat i del qual formen part destacades
personalitats, dóna arguments en el seu primer informe de
l'existència de vies legals que possibiliten de dur a terme la
consulta. Atès que és un informe que considero d'alta qualitat i de
contingut molt interessant, crec oportú fer-l´hi arribar d'aquí a
pocs dies.
Per
tot plegat, entenc que es donen les condicions favorables per a
proposar la celebració d'una consulta a Catalunya: ampli suport
ciutadà i parlamentari, voluntat de diàleg i negociació, i
existència de vies legals per a dur-la a terme.”
Aquesta
carta encara no ha tingut resposta.
Via
Catalana cap a la independència.
Cadena
humana organitzada per l'Assemblea Nacional Catalana que pretén
creuar el Principat de dalt a baix el proper 11 de setembre de 2013.
A
la seva plana web, l'ANC indica que “Aquest 11 de setembre, cal
convertir la Diada en l'avantsala de la independència. El món ha de
tornar a mirar cap a Catalunya per a que vegi quina és la voluntat
majoritària i democràtica del poble català i, alhora, reforçar el
procés que ha de permetre als catalans d'assolir la llibertat no més
tard del 2014...”.
Compta
amb el suport polític dels partits parlamentaris CDC, ERC, ICV-EUiA
(destacant però el dret a l'autodeterminació i no la independència)
i la CUP (aquesta darrera convocant també diverses manifestacions (a
Barcelona, Reus, Girona, Lleida, etc.) en algun cas endarrerint
l'inici de les mateixes per a compatibilitzar-les amb la Via Catalana
per la independència. El PSC no dona suport a aquesta mobilització
tot i que dona llibertat a la seva militància si volen participar a
títol individual.
Es
preveu que sigui un èxit de participació. El dia 6 de setembre ja
estava garantida la cobertura de de vora el 90% dels trams i
l'organització preveu que es mobilitzaran 1.500 autocars i 30.000
voluntaris.
El
Procés Constituent ha convocat un encerclament humà als edificis
centrals de La Caixa a la Diagonal de Barcelona. ICV-EUiA i la CUP li
han donat suport, a més d'altres organitzacions de l'esquerra
anticapitalista. Havien proposat a l'ANC que es modifiqués una mica
el recorregut inicial de la Via per a que coincidissin. L'ANC es nega
adduint la seva neutralitat.
Mobilitzacions
en contra de les retallades, els desnonaments i la corrupció.
Tot
aquest temps han conviscut mobilitzacions i accions de caire
sobiranista amb les mobilitzacions socials en contra de la
deutecràcia concretada en retallades laborals i socials i els
desnonaments, bàsicament. Retallades iniciades aquí pel Govern
espanyol del PSOE de Zapatero, del Govern tripartit (PSC, ICV-EUiA i
ERC) de la Generalitat de Catalunya i dels Governs del PP a la
Generalitat valenciana, i s'han seguit i agreujat amb el Govern
espanyol del PP de Rajoy, del Govern de CIU de Mas a la Generalitat
principatina amb la connivència d'ERC. S'han definit perquè cada
reinvindicació és identificada amb un color.
Els
casos Gürtel, Palau de la Música i Noos, són només els més
mèdiatics del País Valencià, el Principat i les Illes Balears,
d'un seguit de casos que han destapat un entorn de corrupció
generalitzada en els partits de qualsevol color que han ostentat el
govern de les diferents institucions. Aquesta “destapada” ha
generat una reacció en forma de protestes i mobilitzacions reclamant
una regeneració democràtica, que tenen el seu màxim exponent en
l'anomenat Moviment 15-M.
Mas
preveu eleccions plebiscitàries el 2016.
En
declaracions fetes el 5 de setembre de 2013, el president de la
Generalitat Artur Mas, preveu eleccions plebiscitàries el 2016 si el
Govern espanyol no permet fer una consulta el 2014. Aquestes
declaracions les fa una setmana després d'haver-se trobat amb Rajoy
i coincideixen amb un seguit de declaracions de diverses
personalitats que, segons el meu parer, d'una banda rebaixen la
importància de celebrar un referèndum d'autodeterminació donant
per bo un pla B en forma d'eleccions plebiscitàries, i de l'altre
palesen que l'acció del president de la Generalitat està
condicionada, d'alguna manera per les trobades i negociacions
“secretes” que està portant a terme amb l'executiu espanyol.
Agressions
a la llengua catalana pel govern balear de Bauzà.
Les
agressions a la llengua catalana a les Illes Balears s'inicien, en la
seva darrera fase amb l'arribada a la presidència del Govern balear
de Bauzà i per la intenció d'acabar amb la immersió lingüística
a les escoles. L'instruent emprat ha estat la Llei de Tractament de
llengües que formalment substitueix la immersió per trilingüisme
amb l'objectiu de relegar la llengua pròpia a un tercer terme.
L'aplicació d'aquesta llei està suspesa cautel·larment des del 6
de setembre de 2013 per ordre del Tribunal Superior de Justícia de
les Illes Balears. Algunes veus indiquen que aquesta decisió
judicial s'ha pogut veure condicionada per les mobilitzacions en
contra de les agressions a la llengua i, en concret, per l'anunci
d'una vaga indefinida de mestres que hauria paral·litzat l'inici de
curs escolar. El president balear ha anunciat que te la intenció de
saltar-se la suspensió cautel·lar mitjançant un decret llei.
Aquest
afer es troba immers en un clima d'augment de les mobilitzacions
ciutadanes en contra de les retallades, de l'espanyolització
lingüística de les institucions i els afers de corrupció que
afecten a bona part, com passa a la resta de territoris, de la classe
política dirigent, amb el cas Noos com a paradigma.
Un
debat pendent
La
CUP arriba a la diada de l'11 de setembre d'enguany amb un debat
important pendent.
N'hi
han d'altres de pendents, de debats, però crec que el debat sobre el
posicionament de la CUP i l'Esquerra Independentista en l'anomenat
procés sobiranista és, ja, inajornable.
Considero
que és inajornable perquè no hi ha una posició unànime respecte a
aquest tema i perquè malgrat resoldre les qüestions que es van
plantejant, segons el meu parer, de manera prou encertada, ens cal un
posicionament clar i consensuat per encarar un nou curs polític i
passar de ser un agent passiu a un agent més actiu que fins ara en
el procés.
En
aquest sentit, la intervenció de Lluís Sales i Quim Arrufat en la
conferència de premsa al Parlament de la Ciutadella anunciant els
actes i mobilitzacions a les que dona suport la CUP en aquesta diada
de l'11 de setembre, van en el bon camí, però ens cal debat i
concertació i la propera Trobada d'Unitat Popular pot ser un bon
moment per fer-ho, per ser un punt de trobada i debat de la
militància i d'altres agents, aliens però propers, de l'àmbit de
la Unitat Popular. Sé que està previst tractar altres temes de
caire social i econòmic però considero que aquesta Trobada hauria
de tenir com a punt principal el posicionament que des de l'esquerra
independentista es pren del debat sobre la independència del
Principat. Sé que pot semblar desmerèixer la feina que estan fent
els grups de treball que no tracten aquesta temàtica, i no ho
voldria. Estan fent una feina molt positiva d'elaboració del que
anomeno Programa d'Unitat Popular per tal “d'omplir de contingut”
la independència, però sovint es tracten temàtiques que no generen
discrepàncies al si de la CUP i de l'Esquerra Independentista en
general i arriben als òrgans decisoris amb un ampli consens previ i
poden ser objecte de tractament en una altra Trobada d'Unitat
Popular. En canvi la temàtica d'alliberament nacional no gaudeix
encara d'un ampli consens en alguns dels seus aspectes (no tots) pel
que crec que es fa necessari un debat que conclogui amb un
posicionament consensuat perquè no podem seguir ajornant temes que
es troben en el centre de l'actualitat política del país.
Considero
personalment que la CUP, en concertació amb la resta de l'Esquerra
Independentista ha de fixar unes línies respecte al posicionament
que s'ha de tenir en l'anomenat procés sobiranista principatí que
guiïn l'acció institucional sobre aquest tema.
Segons
el meu parer, hauríem de marcar uns límits per sota dels quals la
CUP no ha d'acceptar participar en actes, pactes, etc. Que es
proposin en l'àmbit institucional. A grans trets , entenc que
aquests mínims haurien de ser:
Mínims
democràtics.
Els
mínim democràtic acceptable hauria de ser la priorització de la
participació per damunt de l'acció institucional i el respecte per
la sobirania popular. En aquest sentit, les institucions en aquest
procés han de ser el motor i el recolçament de les expressions de
la participació popular. La concreció d'aquest mínim democràtic,
per mi hauria de ser:
Referèndum
vinculant d'autodeterminació amb una pregunta breu, clara i que no
pressuposi cap model de país.
Acord
per tal que les línies mestres del sistema socio-econòmic, polític
i de relacions internacionals es fixaran mitjançant el debat i el
refrendament popular.
Mínims
socials.
El
mínim social acceptable hauria de ser el compromís de totes les
forces polítiques i socials per tal que tots els models
socio-econòmics han de poder realitzar-se en una Catalunya
independent, fixant-se tenint en compte que els drets socials
garantits per la normativa actual hauria de ser el sòl, el mínim
acceptable per a que un model pugui realitzar-se a la Catalunya
independent.
Mínims
nacionals.
El
marc nacional de la CUP i la resta de l'Esquerra Independentista són
els Països Catalans. Ara s'està plantejant un procés
d'autodeterminació per a una part del país. La qual cosa representa
que hem de prendre un posicionament favorable o desfavorable a aquest
procés pensant en el conjunt de la nació catalana, en el sentit de
si el resultat d'aquest procés pot ser positiu o negatiu per al
nostre objectiu de reunificació i independència pels Països
Catalans.
Els
posicionaments de la CUP els fixa els seus òrgans, és a dir, la
seva militància. En aquests moment la CUP no es present a bona part
del territori nacional. És per aquest motiu que considero que en la
definició del posicionament ha de comptar amb la participació
activa de la militància de l'EI de tots els territoris on la CUP
encara no tingui presència. Per exemple, la CUP compta amb algunes
assemblees al País Valencià però encara no som presents en bona
part de les seves comarques, però es dona el cas que en alguns
d'aquests territoris existeix militància de l'Esquerra
Independentista (Arran, MDT, Endavant, SEPC, etc). Doncs crec que la
CUP s'ha de comprometre a acceptar el posicionament que sorgeixi d'un
debat on participi la militància de la CUP i la de l'EI en aquells
territoris on encara no estem implantats (alguna zona del Principat,
bona part del País Valencià, la totalitat de les Illes i la
Catalunya Nord, ...).
Des
del meu punt de vista, és acceptable participar d'un procés
d'autodeterminació d'una part del país sempre que:
La
decisió surti d'un fòrum com el relatat en el paràgraf anterior.
Que
existeixi el compromís de la CUP de treballar com fins ara o més
en la seva expansió arreu del país.
El
compromís de totes les forces polítiques que, d'assolir la
independència, s'ha de deixar la porta ben oberta a la incorporació
al projecte de la resta de territoris dels Països Catalans.
Malgrat
reconèixer que hi ha aquest debat pendent no entenc les crítiques
que es fan des de fora de la CUP i l'EI ni, tampoc algunes que he
sentit d'alguns sectors de dins mateix de l'EI a la resta, que venen
a dir que el posicionament de la CUP en el procés sobiranista del
Principat és tebi o que caldria una implicació més a fons en les
estructures que es van creant de l'anomenat “sobiranisme
transversal”.
I
dic que no l'entenc perquè:
L'EI
i la CUP va participar manifestacions que es van fer en contra del
dèficit d'infraestrctures, que es poden considerar les primeres
mobilitzacions on es va reclamar el dret a decidir.
El
posicionament de la CUP davant de la reforma de l'Estatut de la CAC
va ser clar i diàfan en el sentit de dir que cap estatut ens farà
lliures, i menys amb l'encorsetament legal d'Espanya i, en canvi,
altres forces polítiques hi van donar suport malgrat les
“raspallades” a l'Estatut fetes al Parlament espanyol i als
pacte Mas-Zapatero, i van veure com després el Tribunal
Constitucional espanyol va acabar de fer la feina bruta a
l'espanyolisme.
La
CUP va participar activament a la manifestació “som una nació,
nosaltres decidim”, al nombrós bloc de l'Esquerra
Independentista.
Va
ser a iniciativa de la CUP d'Arenys de Munt que es va fer la primera
consulta sobre la independència, participant activament en la
resta de consultes la seva militància, essent pràcticament la
única força política que va fer campanya pròpia en els municipis
on tenia presència i, també la que més apoderats va aportar, a
més de participar en les tasques organitzatives.
El
posicionament de la CUP davant del Pacte Fiscal, clarament en
contra pel que suposava d'enéssim intent d'encaix des de posicions
de feblesa del Principat a l'Estat espanyol. També es va denunciar
la manca d'autonomia fiscal i financera que es disposa a la Unió
Europea per la subordinació de les polítiques econòmiques
estatals als dictats de la troika. Rajoy va refusar el Pacte Fiscal
a les primeres de canvi, després de l'entrevista que va mantenir
amb Mas.
Si
bé a la Manifestació “Catalunya, nou estat d'Europa” la
CUP nacional no va participar oficialment, per diferents motius com,
per exemple, la coincidència amb la manifestació que fa dècades
organitza l'esquerra independentista, hi van haver assemblees locals
i territorials de la CUP que hi van donar suport i hi va haver un
bloc dels i les cupaires que van voler assisitir, mentre la resta de
la militància també s'estava manifestant, per la independència i
el socialisme dels Països Catalans.
A
les eleccions anticipades, la CUP va fer un acte de
responsabilitat presentant-se per primera vegada a unes eleccions
autonòmiques, per la situació conjuntural tant nacional com
social. El recolçament a l'opció de presentar-se, pels motius
esmentats, va ser pràcticament unànime.
El
posicionament de la CUP davant la Declaració de sobirania, que
es va definir com un “sí crític” i que ja he explicat
anteriorment va ser molt criticat fora de l'EI i també va ser
criticat per algun sector de l'EI. A un any vista, i després de
veure les darreres maniobres del president Mas, sembla que va ser
una decisió encertada, a més que va permetre en el seu dia
l'explicació dels nostres posicionaments per ser focus d'atenció
la divisió del vot, que no hagués estat possible si els tres vots
haguessin estat positius, per molts peròs que haguéssim volgut
introduir a la opinió pública i publicada.
La
CUP participa al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, tot i que,
segons el meu parer, hauria d'arrencar dels integrants d'aquest
pacte el compromís de l'opertura d'un procés constituent una
vegada s'assoleixi la independència per tal de decidir de la manera
més democràticament possible el model econòmic, social i polític
i, també, que es deixarà la porta oberta a la resta de territoris
dels Països Catalans.
La
CUP participa a la Via Catalana cap a la independència i l'EI
ha modificat i adaptat els actes i mobilitzacions que
tradicionalment convoca per tal que no se solapessin. Val a dir que
considero que ha tingut molt més encert l'EI fent això que l'ANC
que no ha tingut en compte per a res l'existència de mobilitzacions
històriques a l'hora de fer les seves convocatòries com la
manfestació de l'any passat i la Via Catalana d'enguany, que es
podria haver fet en un altre hora per facilitar la presència de qui
volgués a les manifestacions que des de fa dècades organitza l'EI
i que també tradicionalment comptava amb la participació d'altres
organitzacions independentistes.
Per
tenir el debat nacional pendent crec que no és poca la implicació.
Sensacions
Em
fa la sensació que els regionalisme de dretes que caracteritza a CIU
estan utilitzant l'augment del sobiranisme sociològic com a tàctica
per agafar un posicionament de força davant de l'ofensiva
recentralitzadora de l'Estat espanyol amb l'objectiu d'aconseguir un
Estat assimètric. És a dir que si es proposés la supressió de les
autonomies, mantenint les històriques amb un estatus similar a
l'actual, entre les que s'inclouria el Principat amb una reforma del
seu finançament, es conformarien i abandonarien les tesis
sobiranistes. I el motiu pel qual entenc que no pretenen la
independència és perquè tenen conviccions socials coincidents amb
la dreta espanyola i ara hi ha una bona conjuntura (amb la crisi
econòmica) per plantejar la supressió de les autonomies que es van
inventar en la mal anomenada transició per tal de bloquejar les
aspiracions de les nacions històriques mitjançant el “cafè per
ta tothom”.
Considero
que la única manera d'impedir la propera rendició és que la onada
independentista ofegui les pretensions pactistes, perquè cada vegada
hi ha més gent que veu que l'encaix és impossible, que la
mobilització és clau, que la desobediència civil i institucional
és necessària i que la construcció d'un país nou i millor és
possible; per evitar que ens robi Espanya i que ens robi La Caixa.
Cada
vegada hi ha més gent que vol la independència per a canviar-ho
tot!
