PSOE i PP davant la crisi: Mateixos gossos, collars diferents.

Gir de 180 graus de la política econòmica del PSOE?

La Secretària Federal d'Economia i Ocupació del PSOE va escriure un article molt interessant criticant el projecte de Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) per l'any 2014. De fet, és un article que bo i el subscriuria globalment.

Ara bé, em sorprèn pel que suposa de canvi de 180 graus respecte a la política econòmica que va dur a terme el PSOE els darrers anys que va estar al Govern espanyol de la mà de Zapatero que, després d'una política econòmica erràtica des que va esclatar la bombolla immobiliària, es va alinear clarament amb les tesis neoliberals de deutecràcia, i va esdevenir executor dels dictats de la troica. D'altra banda, és decepcionant que no hi hagi un bri d'autocrítica respecte a aquell període.

Amb tot, trobo una mancança a l'article de la Sra. Rodríguez. Fa una sèrie de propostes econòmiques de despesa, que poden semblar encertades, però res no diu respecte a la política d'ingressos que es necessitaria per dur-les a terme.

Quina és la política fiscal que duria a terme el PSOE si tornés al Govern? Acabaria amb el robatori que suposa que la major càrrega fiscal recaigui sobre les assalariades i que capitals, rendes i patrimoni no contribueixin de la manera que els pertocaria en un estat social? De quina manera? Eliminaria el paradís fiscal de les SICAV? Augmentaria els màxims de l'impost de Societats i Patrimoni?

Quina seria la política sobre el deute públic que duria a terme el PSOE si tornés al Govern? La mateixa que ha dut fins ara? O suspendria el retorn del deute públic per a realitzar una auditoria seriosa per determinar si hi ha una part del deute que és il·legítim (i, per tant, no l'ha de pagar el poble)? Ajornaria el pagament del que quedés per tal de dur a la pràctica polítiques socials i apostar, com diu: “apostar per l'economia del coneixement, per l'educació i per I+D+I”?

Caldria, doncs, també un gir de 180 graus en la política fiscal i de gestió del deute públic en el PSOE perquè les crítiques que fan al projecte de PGE per l'any 2014 siguin creïbles i les propostes que fan siguin realitzables.

Intentaré il·lustrar les meves afirmacions.

Un extracte de l'article al que em refereixo és el següent:

“Hay un aspecto especialmente preocupante en los Presupuestos Generales del Estado del que se está hablando poco: es la idea de competitividad que alumbra la política del Gobierno, y que podría resumirse en la aspiración de competir por salarios más bajos, en lugar de por trabajadores mejor cualificados.

Y es que las ganancias de competitividad por la vía de los salarios son de corto recorrido; muchos trabajadores ya están al límite de su renta disponible para llegar a fin de mes y sería un suicidio debilitar aún más nuestro ya anémico consumo privado, que pesa el 60% del PIB de la economía. Por tanto, o mejoramos nuestra competitividad ofreciendo productos y servicios de mayor valor añadido, o nuestra economía no saldrá del túnel en el que se encuentra. Y para ello es obligado apostar por la economía del conocimiento, por la educación y por la I+D+i. Una apuesta que ni se ve, ni se intuye en los Presupuestos. La realidad que hoy podemos comprobar es que el Gobierno que prometió sacar a España de la crisis ofrece a los españoles para finales de 2014 más paro, sueldos y pensiones más bajas, peores servicios públicos y mucha más deuda pública. Los socialistas sabemos que la solución a esta crisis no es fácil. Que exigirá sacrificios. Pero los sacrificios han de ser justos y útiles. Nada de ello ofrece este Gobierno en su tercer Presupuesto”.

Inmaculada Rodríguez Piñero

Secretaria Federal de Economía y Empleo.

(Expansión 7 de octubre de 2013)

Fem memòria: el PSOE de la mà de José Luis Rodríguez Zapatero, va ser al Govern espanyol entre el 17 d'abril del 2004 i el 21 de desembre de 2011, després d'haver perdut les eleccions espanyoles un mes abans.

Reacció inicial del PSOE a la crisi: primeres mesures erràtiques

Quan esclata la bombolla immobiliària i financera l'any 2007, la reacció del Govern espanyol del PSOE va ser erràtica, des de negar la evidència de la crisi fins a afirmar que el sistema bancari espanyol era dels més forts del món. Una vegada reconeguda l'evidència, Zapatero semblava que proposava un canvi de paradigma econòmic i de sistema productiu (excessivament dependent del totxo) per sortir de la crisi. 

Ben al contrari, la primera mesura de reacció a la crisi que pren no te res a veure amb un canvi de paradigma ni de sistema productiu sinó que suposa la creació, el 7 d'octubre de 2008, d'un fons que injecta 30.000 milions d'euros públics a la banca. Per finançar aquesta operació el Govern espanyol va emetre deute públic. L'objectiu oficial era que aquesta injecció reactivés l'economia reobrint l'aixeta del crèdit a empreses i famílies, aixeta tancada en sec pels bancs des de l'esclat de la bombolla. El crèdit no arriba als seus “destinataris”. Els bancs van preferir comprar el deute públic que emet el govern al 5 ò 6 % d'interessos per finançar la injecció de 30.000 euros a la banca (en forma de préstec a retornar amb l'1% d'interès). Robatori perpetrat, negoci rodó pels especuladors financers i ruïna per la ciutadania que res va rebre d'aquesta injecció, i va veure com augmentava el deute públic de manera alarmant.

El mes de gener de 2009 el govern aprova el “Plan E”, que malgrat incloure quatre eixos d'actuació...

• Mesures de recolçament a empreses i famílies.
• Mesures de foment de l'ocupació.
• Mesures financeres i pressupostàries.
• Mesures de modernització de l'economia.

... serà recordat pels cartells propagandístics que en ocasions costaven més que les obres que anunciaven i que va donar feina a unes quantes persones que estaven aturades del sector de la construcció i que passats els 6 mesos que acostumaven a durar les actuacions del Plan E tornaren a fer cua a les portes de l'INEM.

El maig del mateix any, Zapatero sembla que recupera la idea inicial de canvi. Sobre el seu discurs “Debate sobre el estado de la Nación” del 2009 el periodista Fernando Garea (al El País del 13/05/2009) deia que “En el nuevo horizonte situó la búsqueda de un nuevo modelo de crecimiento en el que ya no se subvenciona el ladrillo, después de la explosión de la burbuja de la construcción que agrava en España los efectos de la crisis mundial.” i que l'aleshores president del Govern espanyol va afirmar que: “La transformación del modelo productivo es la clave para retomar una senda de prosperidad sostenible”.

Zapatero, el primer a retallar: abandona la socialdemocràcia i se sotmet a la troica.

Ben al contrari, tot i haver repetit fins a la sacietat que el seu Govern trauria Espanya de la crisi sense tocar l'estat del benestar, el 15 de maig de 2010, Zapatero va aprovar el primer paquet de retallades socials:

• Reducció del sou dels empleats públics i congelar els del 2011.
• Suspendre el 2011 la revalorització de les pensions, excloent les no contributives i les mínimes.
• Eliminar el règim transitori per a la jubilació parcial.
• Eliminar la prestació per neixement de 2.500 euros a partir de l'1 de gener.
• Suprimir per a nous sol·licitants la retroactivitat del pagament per dependència al dia de la presentació, excepte si la tramitació supera el límit de 6 mesos.
• Reduir 6.045 milions d'inversió pública estatal per al 2010, i 600 milions de l'Ajuda Oficial per al Desenvolupament.

Mentrestant la troica demanava reformes estructurals, amenaçant amb la intervenció del país.

El Govern del PSOE, obedient, aprova una reforma laboral i de Seguretat Social a l'estiu que va suposar, entre altres mesures:

• Rebaixar indemnització per acomiadament improcedent de 45 dies a 33, amb un màxim de 24 mensualitats.
• Facilitar l'acomiadament per causes econòmiques: restringint el dret a la tutel·la judicial efectiva i finançant una part de la indemnització amb càrrec al FOGASA.
• Restringir el dret a la negociació col·lectiva: permetent a l'empresari incomplir els acords mitjançant la clàusula de despenjament salarial i la modificació substancial de les condicions de treball.
• Creació d'un nou contracte-brossa per a joves.
• Eliminar les restriccions a les ETT que podran operar fins i tot al sector públic.
• Privatitzar els serveis de col·locació: autoritzant a les empreses la realització d'aquest servei amb ànim de lucre.
• Elevar l'edat de jubilació de 65 a 67 anys.
• Ampliació dels anys a tenir en compte pel càlcul de la base reguladora de la pensió de jubilació.

Aquestes reformes antisocials del govern del PSOE van ser les causes de la convocatòria de la vaga general del 29 de setembre d'aquell any, la pedra de la mobilització contra les tisores governamentals.

Amb les retallades es tanca la quadratura del cercle de la crisi. S'estableix el paradigma: transformació de deute privat en deute públic que es vol eixugar retallant despesa, “estalviant” en drets socials i laborals. Això és acumulació per despossessió de les classes populars. Aquest paradigma és el que es va començar a aplicar, com veiem, en els darrers anys del govern del PSOE i és el mateix que segueix avui el govern del PP de Rajoy.

PSOE i PP constitueixen Espanya en estat neoliberal i deutecràtic de fet.

El 27 de setembre de 2011 es publica al BOE la reforma de l'article 135 de la Constitució espanyola (sense cap consulta a la ciutadania), amb els vots favorables de PSOE, PP i UPN, que suposa la cessió de la sobirania de l'Estat espanyol a la UE en un dels aspectes centrals de la política econòmica, que lliga de mans i peus la seva política pressupostària i, en conseqüència, la possibilitat de fixar unes prioritats de manera autònoma. 
 

El BOE publica el següent:

“El artículo 135 de la Constitución Española queda redactado como sigue:

«1. Todas las Administraciones Públicas adecuarán sus actuaciones al principio de estabilidad presupuestaria.

2. El Estado y las Comunidades Autónomas no podrán incurrir en un déficit estructural que supere los márgenes establecidos, en su caso, por la Unión Europea para sus Estados Miembros.

Una ley orgánica fijará el déficit estructural máximo permitido al Estado y a las Comunidades Autónomas, en relación con su producto interior bruto. Las Entidades Locales deberán presentar equilibrio presupuestario.

3. El Estado y las Comunidades Autónomas habrán de estar autorizados por ley para emitir deuda pública o contraer crédito.

Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta. Estos créditos no podrán ser objeto de enmienda o modificación, mientras se ajusten a las condiciones de la ley de emisión.

El volumen de deuda pública del conjunto de las Administraciones Públicas en relación con el producto interior bruto del Estado no podrá superar el valor de referencia establecido en el Tratado de Funcionamiento de la Unión Europea.

4. Los límites de déficit estructural y de volumen de deuda pública sólo podrán superarse en caso de catástrofes naturales, recesión económica o situaciones de emergencia extraordinaria que escapen al control del Estado y perjudiquen considerablemente la situación financiera o la sostenibilidad económica o social del Estado, apreciadas por la mayoría absoluta de los miembros del Congreso de los Diputados.

5. Una ley orgánica desarrollará los principios a que se refiere este artículo, así como la participación, en los procedimientos respectivos, de los órganos de coordinación institucional entre las Administraciones Públicas en materia de política fiscal y financiera. En todo caso, regulará:

a) La distribución de los límites de déficit y de deuda entre las distintas Administraciones Públicas, los supuestos excepcionales de superación de los mismos y la forma y plazo de corrección de las desviaciones que sobre uno y otro pudieran producirse.

b) La metodología y el procedimiento para el cálculo del déficit estructural.

c) La responsabilidad de cada Administración Pública en caso de incumplimiento de los objetivos de estabilidad presupuestaria.

6. Las Comunidades Autónomas, de acuerdo con sus respectivos Estatutos y dentro de los límites a que se refiere este artículo, adoptarán las disposiciones que procedan para la aplicación efectiva del principio de estabilidad en sus normas y decisiones presupuestarias.» “.  
   
   
   Ni cal dir que aquesta disposició anava signada pel president del Govern del PSOE, convertint el que formalment és “un estat social i democràtic de dret” en un estat “neoliberal i deutecràtic de fet”. On les lleis s'adapten a la voluntat del poder econòmic enlloc que l'economia estigui supeditada a les lleis aprovades com a expressió de la voluntat popular expressada democràticament.

PSOE i PP: mateixos gossos, collars diferents

Observant aquest fil argumental, la història recent resta credibilitat a les critiques actuals de la Secretària Federal d'Economia i Ocupació del PSOE a un projecte de PGE com aquest i a l'assumpció de les propostes que conté el seu article per un eventual Govern del PSOE.

I és que, sense tenir una visió en perspectiva, hi ha qui es pensa que els primers a retallar i a fer reformes laborals antisocials amb l'excusa de la crisi van ser els del PP quan van accedir al Govern de l'Estat i CIU al Principat quan va accedir al Govern de la Generalitat. Això també ens volen fer creure tant el PSOE com els integrants del tripartit sense fer un bri d'autocrítica per la seva responsabilitat en les tasques de govern.

Éls primers a retallar no van ser PP i CIU. Els primers a retallar van ser Zapatero a l'Estat i el tripartit (PSC-PSOE, ICV-EUiA, ERC) al Principat. Molts ajuntaments, en aquells moments governats també pel tripartit, van realitzar retallades venent-les com a inevitables però sense criticar a fons les polítiques econòmiques que seguien els seus, al govern autonòmic i estatal.

Uns i altres PSOE, PP, CIU, ERC i ICV-EUiA es van plegar als poders econòmics, només que CIU i el PP ho fan ara sense ruboritzar-se i els altres ho van fer esperant que la memòria de la gent sigui curta.

Friso per veure l'esmena a la totalitat al projecte de PGE del PP que, essent conseqüent, hauria de presentar el PSOE perquè fins ara han demostrat, PSOE i PP, ser les dues cares de la moneda de la troica, ser els mateixos gossos amb collars diferents.