No sempre per cobrar més es fa millor feina, Abigail.

Foto: Eix Diari

Aquesta setmana vaig assistir al Ple extraordinari de Sant Pere de Ribes on es presentava el nou cartipàs i organigrama municipal després del canvi d'alcaldia de José Antonio Blanco (PSC-PSOE) a Annà Gabaldà (um9-CUP) que ha format govern conjuntament amb CIU-VIA.

El més destacat del mateix va ser l'anunci de la rebaixa del cost polític de l'ajuntament valorat en uns 176.000 euros anuals. Això s'aconseguirà després de passar de 4 dedicacions exclusives a temps complert, a 2 dedicacions exclusives (alcaldessa inclosa) i dues mitges dedicacions, una rebaixa del 7% dels sous de les dedicacions remunerades de regidors i regidores, així com l'eliminació dels càrrecs de confiança (que fins aleshores es concretava en una persona a temps complert i una a mitja dedicació). Manca valorar l'estalvi que suposarà la reducció del nombre de reunions de les que es cobra la corresponent dieta.

La portaveu del PSC-PSOE Abigaïl Garrido, que estava a l'Equip de govern fins aleshores, en la seva intervenció, va destacar únicament que els regidors i regidores que s'encarregaran de serveis socials, ocupació i formació no tindran cap mena de dedicació i que considerava que això denota que aquestes àrees no serien una prioritat política pel nou equip de govern.

Aquesta afirmació és falsa. El regidor i regidora que s'encarregaran d'aquestes àrees sí que tindran dedicació a les mateixes, el que no tindran és cap mena de dedicació remunerada, que és molt diferent.

La sra. Garrido està instal·lada en la creença que ningú es mou si no hi ha diners pel mig. Això prové de la cultura política que ha mamat la portaveu socialista, formada per una generació de persones que han dedicat la major part de la seva vida professional a la política, saltant d'un càrrec a altre, i que a més de cobrar sucosos salaris (molt per sobre dels que cobra la classe treballadora a la que diuen representar) està acostumada a recolçar-se en càrrecs de confiança nomenats a dit (i a sou), estudis encarregats a empreses especialitzades (ben cars), ...

Això, que passa en la faceta institucional de la política, també passa en la política de partit. Persones alliberades a dojo, engreixant un entramat burocràtic gegantí, majoria de militants que no són més que paga-quotes i claca als mítings (previ autobús gratuït amb entrepà i refrescos) amb drets quasi nuls de decisió política dins de l'organització, contractes a empreses per encartellar, muntar tot tipus d'events, càretings, etc. etc.

Aquesta és la cultura política que han forjat el PSC i CIU, bàsicament, en dècades de control polític institucional de Catalunya. CIU potser té aquesta cultura en el seu propi ADN, però molta militància amb representació del PSC (veterana) ha passat de la vocació a la professió i d'altres, més joves, simplement no han conegut més vocació que la de ser una mena de “funcionaris” de partit, en càrrecs institucionals o de designació política a l'ajuntament, consell comarcal, a la diputació o a la generalitat. De la universitat a la cadira. Això sí, creient representar a gent molt diferent a la seva praxis: tot pel poble però sense semblar-nos al poble. Aquesta és la cultura política que representa Abigail Garrido. Per això no és estrany que cregui que les prioritats polítiques les marca el nombre de regidors a sou, de càrrecs de confiança i alliberats de partit.

Doncs no. Hi ha una altra cultura política que encara creu en la vocació de servei de manera desinteressada, on “dedicació” no va acompanyada sempre de “remunerada”; que ha mamat cultura (també política) amb treball voluntari a casals, ateneus, associacions de veïns o de mares i pares, esplais, entitats de tota mena, etc. De persones que han dedicat molt de temps i esforç en fer política i no aplicar la que dicta la cúpula del partit de torn, que genera propostes i solucions polítiques de la mateixa manera que surt al carrer a encartellar, munta actes de tota mena, es mobilitza al costat dels que lluiten i crea xarxes de complicitat.

Aquesta cultura és la que també es pot aplicar a la institució i realitzar una política efectiva amb solucions pels problemes de la ciutadania, amb dedicació, sí, amb molta dedicació però sense cobrar; per vocació, no per professió.

I es pot fer amb iniciatives polítiques, aprofitant (i no menystenint) l'esforç dels i les treballadores municipals. Perquè la sra. Garrido critica ara que no hi haurà regidors i regidores a sou en serveis socials, formació i educació, però ella estava a l'equip de govern que ha acomiadat treballadors i treballadores en aquestes àrees, ha estat a l'equip de govern quan s'adjudicaven les llars d'infants a una empresa de serveis que ha precaritzat la feina de les seves treballadores i un llarg etc. La dedicació que tots aquests treballadors feien (o fan) a la ciutadania, no valen més que els sous dels seus regidors i/o regidores? Segons la seva regla de tres, els empleats i empleades públiques haurien de treballar amb un 10% menys d'esforç (o dedicació) pel cap baix perquè aquesta ha estat, com a mínim, la rebaixa del seu sou, i sap de sobra (o hauria de saber) que especialment en els àmbits de serveis socials, treball i educació les càrregues de treball han augmentat molt i gràcies a la professionalitat dels i les treballadores la cosa no està pitjor de com està.

Les retallades tenen la culpa, dirà i va dir l'equip de govern socialista, les retallades que personalitzen en CIU o en el PP. Qui va començar a retallar? Doncs Zapatero a l'Estat, el tripartit a Catalunya i en Blanco a Sant Pere de Ribes. I, compte, que no dic estalviar, dic retallar, retallar drets socials. La meva àvia sempre deia, quan apareixia algú imprevist a l'hora de dinar, “lo bien repartido, bien sabido”. Si tenim menys diners disponibles, s'han de repartir millor.

Les circumstàncies són difícils, per la manca d'autonomia financera dels ajuntaments i per l'atracament a l'erari públic que ha perpretat la classe política d'aquest país a benefici del poder financer. Però amb més voluntat, més imaginació, més dedicació i menys sous de ben segur que es podran millorar les coses.

Nota: 176.000 euros equival, aproximadament, a 120 beques menjador.

Cita: “El treball voluntari és l'expressió genuïna de l'actitud socialista davant del treball, en una societat on els mitjans fonamentals de producció són de propietat social; és l'exemple dels homes que estimen la causa dels treballadors i que subordinen a aquesta causa els seus moments d'esbarjo i de descans per acomplir abnegadament les tasques de la Revolució” (Ernesto Guevara “Che”, aquest sí que era socialista).

PSOE i PP davant la crisi: Mateixos gossos, collars diferents.

Gir de 180 graus de la política econòmica del PSOE?

La Secretària Federal d'Economia i Ocupació del PSOE va escriure un article molt interessant criticant el projecte de Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) per l'any 2014. De fet, és un article que bo i el subscriuria globalment.

Ara bé, em sorprèn pel que suposa de canvi de 180 graus respecte a la política econòmica que va dur a terme el PSOE els darrers anys que va estar al Govern espanyol de la mà de Zapatero que, després d'una política econòmica erràtica des que va esclatar la bombolla immobiliària, es va alinear clarament amb les tesis neoliberals de deutecràcia, i va esdevenir executor dels dictats de la troica. D'altra banda, és decepcionant que no hi hagi un bri d'autocrítica respecte a aquell període.

Amb tot, trobo una mancança a l'article de la Sra. Rodríguez. Fa una sèrie de propostes econòmiques de despesa, que poden semblar encertades, però res no diu respecte a la política d'ingressos que es necessitaria per dur-les a terme.

Quina és la política fiscal que duria a terme el PSOE si tornés al Govern? Acabaria amb el robatori que suposa que la major càrrega fiscal recaigui sobre les assalariades i que capitals, rendes i patrimoni no contribueixin de la manera que els pertocaria en un estat social? De quina manera? Eliminaria el paradís fiscal de les SICAV? Augmentaria els màxims de l'impost de Societats i Patrimoni?

Quina seria la política sobre el deute públic que duria a terme el PSOE si tornés al Govern? La mateixa que ha dut fins ara? O suspendria el retorn del deute públic per a realitzar una auditoria seriosa per determinar si hi ha una part del deute que és il·legítim (i, per tant, no l'ha de pagar el poble)? Ajornaria el pagament del que quedés per tal de dur a la pràctica polítiques socials i apostar, com diu: “apostar per l'economia del coneixement, per l'educació i per I+D+I”?

Caldria, doncs, també un gir de 180 graus en la política fiscal i de gestió del deute públic en el PSOE perquè les crítiques que fan al projecte de PGE per l'any 2014 siguin creïbles i les propostes que fan siguin realitzables.

Intentaré il·lustrar les meves afirmacions.

Un extracte de l'article al que em refereixo és el següent:

“Hay un aspecto especialmente preocupante en los Presupuestos Generales del Estado del que se está hablando poco: es la idea de competitividad que alumbra la política del Gobierno, y que podría resumirse en la aspiración de competir por salarios más bajos, en lugar de por trabajadores mejor cualificados.

Y es que las ganancias de competitividad por la vía de los salarios son de corto recorrido; muchos trabajadores ya están al límite de su renta disponible para llegar a fin de mes y sería un suicidio debilitar aún más nuestro ya anémico consumo privado, que pesa el 60% del PIB de la economía. Por tanto, o mejoramos nuestra competitividad ofreciendo productos y servicios de mayor valor añadido, o nuestra economía no saldrá del túnel en el que se encuentra. Y para ello es obligado apostar por la economía del conocimiento, por la educación y por la I+D+i. Una apuesta que ni se ve, ni se intuye en los Presupuestos. La realidad que hoy podemos comprobar es que el Gobierno que prometió sacar a España de la crisis ofrece a los españoles para finales de 2014 más paro, sueldos y pensiones más bajas, peores servicios públicos y mucha más deuda pública. Los socialistas sabemos que la solución a esta crisis no es fácil. Que exigirá sacrificios. Pero los sacrificios han de ser justos y útiles. Nada de ello ofrece este Gobierno en su tercer Presupuesto”.

Inmaculada Rodríguez Piñero

Secretaria Federal de Economía y Empleo.

(Expansión 7 de octubre de 2013)

Fem memòria: el PSOE de la mà de José Luis Rodríguez Zapatero, va ser al Govern espanyol entre el 17 d'abril del 2004 i el 21 de desembre de 2011, després d'haver perdut les eleccions espanyoles un mes abans.

Reacció inicial del PSOE a la crisi: primeres mesures erràtiques

Quan esclata la bombolla immobiliària i financera l'any 2007, la reacció del Govern espanyol del PSOE va ser erràtica, des de negar la evidència de la crisi fins a afirmar que el sistema bancari espanyol era dels més forts del món. Una vegada reconeguda l'evidència, Zapatero semblava que proposava un canvi de paradigma econòmic i de sistema productiu (excessivament dependent del totxo) per sortir de la crisi. 

Ben al contrari, la primera mesura de reacció a la crisi que pren no te res a veure amb un canvi de paradigma ni de sistema productiu sinó que suposa la creació, el 7 d'octubre de 2008, d'un fons que injecta 30.000 milions d'euros públics a la banca. Per finançar aquesta operació el Govern espanyol va emetre deute públic. L'objectiu oficial era que aquesta injecció reactivés l'economia reobrint l'aixeta del crèdit a empreses i famílies, aixeta tancada en sec pels bancs des de l'esclat de la bombolla. El crèdit no arriba als seus “destinataris”. Els bancs van preferir comprar el deute públic que emet el govern al 5 ò 6 % d'interessos per finançar la injecció de 30.000 euros a la banca (en forma de préstec a retornar amb l'1% d'interès). Robatori perpetrat, negoci rodó pels especuladors financers i ruïna per la ciutadania que res va rebre d'aquesta injecció, i va veure com augmentava el deute públic de manera alarmant.

El mes de gener de 2009 el govern aprova el “Plan E”, que malgrat incloure quatre eixos d'actuació...

• Mesures de recolçament a empreses i famílies.
• Mesures de foment de l'ocupació.
• Mesures financeres i pressupostàries.
• Mesures de modernització de l'economia.

... serà recordat pels cartells propagandístics que en ocasions costaven més que les obres que anunciaven i que va donar feina a unes quantes persones que estaven aturades del sector de la construcció i que passats els 6 mesos que acostumaven a durar les actuacions del Plan E tornaren a fer cua a les portes de l'INEM.

El maig del mateix any, Zapatero sembla que recupera la idea inicial de canvi. Sobre el seu discurs “Debate sobre el estado de la Nación” del 2009 el periodista Fernando Garea (al El País del 13/05/2009) deia que “En el nuevo horizonte situó la búsqueda de un nuevo modelo de crecimiento en el que ya no se subvenciona el ladrillo, después de la explosión de la burbuja de la construcción que agrava en España los efectos de la crisis mundial.” i que l'aleshores president del Govern espanyol va afirmar que: “La transformación del modelo productivo es la clave para retomar una senda de prosperidad sostenible”.

Zapatero, el primer a retallar: abandona la socialdemocràcia i se sotmet a la troica.

Ben al contrari, tot i haver repetit fins a la sacietat que el seu Govern trauria Espanya de la crisi sense tocar l'estat del benestar, el 15 de maig de 2010, Zapatero va aprovar el primer paquet de retallades socials:

• Reducció del sou dels empleats públics i congelar els del 2011.
• Suspendre el 2011 la revalorització de les pensions, excloent les no contributives i les mínimes.
• Eliminar el règim transitori per a la jubilació parcial.
• Eliminar la prestació per neixement de 2.500 euros a partir de l'1 de gener.
• Suprimir per a nous sol·licitants la retroactivitat del pagament per dependència al dia de la presentació, excepte si la tramitació supera el límit de 6 mesos.
• Reduir 6.045 milions d'inversió pública estatal per al 2010, i 600 milions de l'Ajuda Oficial per al Desenvolupament.

Mentrestant la troica demanava reformes estructurals, amenaçant amb la intervenció del país.

El Govern del PSOE, obedient, aprova una reforma laboral i de Seguretat Social a l'estiu que va suposar, entre altres mesures:

• Rebaixar indemnització per acomiadament improcedent de 45 dies a 33, amb un màxim de 24 mensualitats.
• Facilitar l'acomiadament per causes econòmiques: restringint el dret a la tutel·la judicial efectiva i finançant una part de la indemnització amb càrrec al FOGASA.
• Restringir el dret a la negociació col·lectiva: permetent a l'empresari incomplir els acords mitjançant la clàusula de despenjament salarial i la modificació substancial de les condicions de treball.
• Creació d'un nou contracte-brossa per a joves.
• Eliminar les restriccions a les ETT que podran operar fins i tot al sector públic.
• Privatitzar els serveis de col·locació: autoritzant a les empreses la realització d'aquest servei amb ànim de lucre.
• Elevar l'edat de jubilació de 65 a 67 anys.
• Ampliació dels anys a tenir en compte pel càlcul de la base reguladora de la pensió de jubilació.

Aquestes reformes antisocials del govern del PSOE van ser les causes de la convocatòria de la vaga general del 29 de setembre d'aquell any, la pedra de la mobilització contra les tisores governamentals.

Amb les retallades es tanca la quadratura del cercle de la crisi. S'estableix el paradigma: transformació de deute privat en deute públic que es vol eixugar retallant despesa, “estalviant” en drets socials i laborals. Això és acumulació per despossessió de les classes populars. Aquest paradigma és el que es va començar a aplicar, com veiem, en els darrers anys del govern del PSOE i és el mateix que segueix avui el govern del PP de Rajoy.

PSOE i PP constitueixen Espanya en estat neoliberal i deutecràtic de fet.

El 27 de setembre de 2011 es publica al BOE la reforma de l'article 135 de la Constitució espanyola (sense cap consulta a la ciutadania), amb els vots favorables de PSOE, PP i UPN, que suposa la cessió de la sobirania de l'Estat espanyol a la UE en un dels aspectes centrals de la política econòmica, que lliga de mans i peus la seva política pressupostària i, en conseqüència, la possibilitat de fixar unes prioritats de manera autònoma. 
 

El BOE publica el següent:

“El artículo 135 de la Constitución Española queda redactado como sigue:

«1. Todas las Administraciones Públicas adecuarán sus actuaciones al principio de estabilidad presupuestaria.

2. El Estado y las Comunidades Autónomas no podrán incurrir en un déficit estructural que supere los márgenes establecidos, en su caso, por la Unión Europea para sus Estados Miembros.

Una ley orgánica fijará el déficit estructural máximo permitido al Estado y a las Comunidades Autónomas, en relación con su producto interior bruto. Las Entidades Locales deberán presentar equilibrio presupuestario.

3. El Estado y las Comunidades Autónomas habrán de estar autorizados por ley para emitir deuda pública o contraer crédito.

Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta. Estos créditos no podrán ser objeto de enmienda o modificación, mientras se ajusten a las condiciones de la ley de emisión.

El volumen de deuda pública del conjunto de las Administraciones Públicas en relación con el producto interior bruto del Estado no podrá superar el valor de referencia establecido en el Tratado de Funcionamiento de la Unión Europea.

4. Los límites de déficit estructural y de volumen de deuda pública sólo podrán superarse en caso de catástrofes naturales, recesión económica o situaciones de emergencia extraordinaria que escapen al control del Estado y perjudiquen considerablemente la situación financiera o la sostenibilidad económica o social del Estado, apreciadas por la mayoría absoluta de los miembros del Congreso de los Diputados.

5. Una ley orgánica desarrollará los principios a que se refiere este artículo, así como la participación, en los procedimientos respectivos, de los órganos de coordinación institucional entre las Administraciones Públicas en materia de política fiscal y financiera. En todo caso, regulará:

a) La distribución de los límites de déficit y de deuda entre las distintas Administraciones Públicas, los supuestos excepcionales de superación de los mismos y la forma y plazo de corrección de las desviaciones que sobre uno y otro pudieran producirse.

b) La metodología y el procedimiento para el cálculo del déficit estructural.

c) La responsabilidad de cada Administración Pública en caso de incumplimiento de los objetivos de estabilidad presupuestaria.

6. Las Comunidades Autónomas, de acuerdo con sus respectivos Estatutos y dentro de los límites a que se refiere este artículo, adoptarán las disposiciones que procedan para la aplicación efectiva del principio de estabilidad en sus normas y decisiones presupuestarias.» “.  
   
   
   Ni cal dir que aquesta disposició anava signada pel president del Govern del PSOE, convertint el que formalment és “un estat social i democràtic de dret” en un estat “neoliberal i deutecràtic de fet”. On les lleis s'adapten a la voluntat del poder econòmic enlloc que l'economia estigui supeditada a les lleis aprovades com a expressió de la voluntat popular expressada democràticament.

PSOE i PP: mateixos gossos, collars diferents

Observant aquest fil argumental, la història recent resta credibilitat a les critiques actuals de la Secretària Federal d'Economia i Ocupació del PSOE a un projecte de PGE com aquest i a l'assumpció de les propostes que conté el seu article per un eventual Govern del PSOE.

I és que, sense tenir una visió en perspectiva, hi ha qui es pensa que els primers a retallar i a fer reformes laborals antisocials amb l'excusa de la crisi van ser els del PP quan van accedir al Govern de l'Estat i CIU al Principat quan va accedir al Govern de la Generalitat. Això també ens volen fer creure tant el PSOE com els integrants del tripartit sense fer un bri d'autocrítica per la seva responsabilitat en les tasques de govern.

Éls primers a retallar no van ser PP i CIU. Els primers a retallar van ser Zapatero a l'Estat i el tripartit (PSC-PSOE, ICV-EUiA, ERC) al Principat. Molts ajuntaments, en aquells moments governats també pel tripartit, van realitzar retallades venent-les com a inevitables però sense criticar a fons les polítiques econòmiques que seguien els seus, al govern autonòmic i estatal.

Uns i altres PSOE, PP, CIU, ERC i ICV-EUiA es van plegar als poders econòmics, només que CIU i el PP ho fan ara sense ruboritzar-se i els altres ho van fer esperant que la memòria de la gent sigui curta.

Friso per veure l'esmena a la totalitat al projecte de PGE del PP que, essent conseqüent, hauria de presentar el PSOE perquè fins ara han demostrat, PSOE i PP, ser les dues cares de la moneda de la troica, ser els mateixos gossos amb collars diferents.

“La Sinrazón” i les mentides del Govern espanyol

Editorial del diari “La Razón” del dia 30 de setembre de 2013:

“Las cuentas de la recuperación

Los Presupuestos Generales del Estado del año que viene son los de la vuelta al crecimiento económico. El ministro de Hacienda, Cristóbal Montoro, que ayer presentó en el Congreso las cuentas públicas para 2014, quiso dejar esa idea muy clara. Tan diáfana como que el próximo año no habrá subidas de impuestos y que el Ejecutivo mantendrá su compromiso de bajar el déficit. Un control del gasto público que el titular de Hacienda quiso relacionar, también, con la fortaleza política de España, pues gracias a ese amplio respaldo parlamentario con el que cuenta el Gobierno, gracias a la mayoría absoluta del PP, se ha conseguido reducir el coste de la financiación en los mercados. Nuestra estabilidad política, en palabras de Montoro, «cotiza en los mercados». Una estabilidad que ha permitido sacar adelante unos Presupuestos con un fuerte carácter social, ya que en ellos los pensionistas verán revalorizadas sus pensiones en un 0,25%. Precisamente por ese compromiso social del Gobierno, las pensiones, el desempleo y el pago de los intereses de la deuda pública «se comen» más de la mitad del gasto presupuestario previsto para el año 2014, según consta en el proyecto de PGE. En concreto, estas tres partidas suman un total de 193.801 millones de euros, lo que representa el 54,6% del gasto total contemplado en los Presupuestos, que asciende a 354.622,1 millones de euros, un 2,7 por ciento más que en 2013. No es casual que el gasto en pensiones, prestaciones por desempleo e intereses de la deuda, las partidas más cuantiosas junto con las transferencias a las Administraciones Públicas, subirá el próximo año un 3,5% en comparación con 2013.

El mayor gasto del presupuesto corresponde a las pensiones, que se llevan 127.483,83 millones de euros, lo que representa un crecimiento del 4,9% respecto al año anterior y del 35,9% del gasto total.

Otro buen ejemplo del carácter social de este proyecto de los PGE lo encontramos también en las cuentas del Ministerio de Educación para el próximo año, que ascienden a 2.150,05 millones de euros, un 10,6% más que este año y, dentro de él, la partida más importante será la de «Becas y ayudas a estudiantes», que supondrá el 67,4% del total, con una dotación de 1.448,15 millones de euros. Una realidad, negro sobre blanco, que desmonta la demagogia de la izquierda sobre los supuestos recortes en Educación. Muy al contrario, es uno de los ministerios mejor tratados por unas cuentas que apoyan en la formación una de las claves de la recuperación de nuestro país para situarlo en la senda de la salida de la crisis. Unas cuentas, en definitiva, realistas y rigurosas, de responsabilidad en el gasto, para devolver a España a la senda del crecimiento.”

Sovint anomeno els mitjans de comunicació de masses, mitjans de control social.

I no ho dic perquè sí, sinó perquè el seu sentit de la llibertat de premsa es redueix a ser els altaveus de les consignes polítiques que dicten els seus consells d'administració, controlats per grans corporacions, i el govern de torn que els subvenciona.

Amb això no vull dir que no existeixi la premsa lliure, que n'hi ha malgrat ésser de moment minoritària, sinó que, anant més enllà de la màxima de “no mossegar la mà que els dona de menjar”, els grans mitjans de comunicació comercials esdevenen gossos guardians dels interessos polítics i econòmics de les elits que els sustenten, que són les mateixes que es dediquen a que cada dia més recursos de les classes treballadores vagin a parar a les grans fortunes financeres. A empobrir els pobres i enriquir els rics cada vegada més, eixamplant la fractura social amb l'objectiu d'instaurar el neo-esclavatge del segle XXI.

Aquest editorial n'és un clar exemple. Com a prèvia cal dir que els pressupostos són el principal instrument dels governs per a dur a la pràctica les seves prioritats polítiques.

L'editorial comença qualificant els Pressupostos Generals de l'Estat per l'any 2014 els del “retorn al creixement econòmic”.

Basen aquesta afirmació en el fet perquè “el proper any no hi hauran pujades d'impostos i que l'Executiu mantindrà el seu compromís de baixar el dèficit”. I creuen que baixarà el dèficit públic perquè “gràcies a la majoria absoluta del PP, s'ha aconseguit reduir el cost del finançament als mercats”. S'estan referint a la baixada de la prima de risc espanyola en els mercats financers secundaris internacionals.

El manteniment de la càrrega fiscal i la baixada del tipus d'interès dels bons de l'estat no produeixen de manera automàtica el creixement econòmic.

L'augment dels ingressos via impostos, si es manté la càrrega fiscal actual, només pot venir perquè augmenten el salaris o perquè augmenten els beneficis empresarials. Amb les previsions governamentals de l'evolució de l'atur, i la rebaixa de salaris conseqüència de les reformes laborals, no sembla que s'hagin d'incrementar els ingressos dels impostos que carreguen les rendes de treball. En quant als beneficis empresarials, amb la política econòmica que està seguint el govern, dependrà de les exportacions i el turisme. L'augment de les exportacions, pel govern, passa per millorar la competitivitat precaritzant les condicions de treball, per competir amb el preus dels productes dels països en vies de desenvolupament. El turisme massiu genera feina estacional però sovint també precària.
D'aquesta manera, l'augment de la recaptació d'impostos la veig difícil. Sobretot sense una reforma fiscal progressiva i solidària, perquè actualment la majoria de la càrrega fiscal recau sobre les classes populars (rendes del treball, consum), molt per sobre que les benestants (societats, patrimoni, SICAV).

 

En resum, amb la política socioeconòmica del govern espanyol el mantenir els impostos tal i com estan no es generarà creixement econòmic.

Relacionar la baixada de la prima de risc amb el creixement econòmic és mantenir els dogmes econòmics que ens han dut a la crisi actual.

És seguir subordinant la política als interessos del sistema financer especulatiu internacional. I, a més, la baixada de la prima de risc no produeix de manera immediata la baixada dels interessos que l'Estat ha de pagar en les seves emissions de deute públic, com expliquen molt bé les companyes de la Plataforma per a l'auditoria ciutadana del deute (consultar www.odg.cat www.auditoriaciudadana.net www.auditoria15m.org). 
Ara bé, els dono la raó quan donen a entendre que la majoria absoluta del PP és l'escenari ideal per a que els especuladors financers segueixin fent negoci a costa, això sí, de l'empobriment de la classe treballadora i el petit empresariat productiu.

Segueix l'editorial afirmant que és aquesta “estabilitat que ha permès treure endavant uns Pressupostos amb un fort caràcter social, ja que en ells els pensionistes veuran revaloritzades les seves pensions en un 0,25%. Precisament per aquest compromís social del Govern, les pensions, l'atur i el pagament dels interessos del deute públic <es mengen> més de la meitat de la despesa pressupostària prevista per a l'any 2014, segons consta en al projecte de PGE”.

Que això ho digui el Govern em sembla un despropòsit, però que sigui a l'editorial d'un diari és una aberració periodística, perquè una cosa és ser parcial (tots els mitjans ho són) i l'altre és manipular la informació.

Parlar de fort caràcter social per apujar les pensions el mínim que preveu la llei que resulta d'una reforma que ha eliminat la garantia del manteniment del poder adquisitiu als i les pensionistes, és molt fort. Les pensions pujaran un 0,25% i l'IPC està previst que pugi un 1,5%. Això no és revaloritzar les pensions, sinó baixar-les. Un titular més encertat i veraç hagués estat:
“El Govern del PP menteix incomplint la seva promesa electoral de “no tocar” les pensions i abaixa el poder adquisitiu dels i les pensionistes per segon any consecutiu”.
 

I la segona afirmació, que relaciona el compromís social del Govern amb el fet que el 54,6% de la despesa vagi destinada a pensions, atur i pagament dels interessos del deute és pervers:

1.- Perquè la despesa en pensions prové d'uns ingressos finalistes com són les quotes a la Seguretat Social i, eventualment, el Fons de Reserva. És a dir que la Seguretat Social a dia d'avui s'autofinança. L'única prioritat política que ha demostrat el Govern espanyol respecte aquesta matèria és la voluntat de rebaixar les pensions, una mesura antisocial.

2.- Perquè la previsió de despesa en atur no s'ajusta a la despesa real. El Govern pressuposta 29.727 milions d'euros a aquesta partida, que suposa un increment del 10,1% respecte al pressupostat l'any anterior. Però, a l'actualitat, hi han 2.925.031 persones que cobren realment prestacions d'atur i el govern estima que la xifra caurà a 2.794.000 beneficiaris, amb la qual cosa esperen rebaixar la despesa real en atur un 5,3%, enlloc d'incrementar-la el 10,1% que han pressupostat.

3.- Perquè incloure en aquest "paquet social" la despesa en interessos del deute és aberrant. Els interessos, valor social? Sí gran part del deute públic prové de la socialització del deute privat bancari generat en esclatar la bombolla immobiliària, i s'ha engreixat pels atacs especulatius del sistema financer internacional al deute públic espanyol!

La voluntat social del govern respecte a aquest tema es demostraria suspenent el pagament del deute, realitzant una auditoria per determinar quina part del deute és il·legítima. Aquesta part del deute no l'hauria de pagar el poble sinó els culpables d'haver-la generat, després d'ajusticiar civil, penal i patrimonialment banquers i polítics responsables. 
De la part de deute que no sigui il·legítima s'hauria de pactar un ajornament o moratòria, per tal de destinar els 36.590 milions d'euros que aniran al pagament d'interessos del deute l'any que ve a polítiques socials i a la reactivació de l'economia real i la reforma del sistema productiu.

Al contrari d'això, el deute públic seguirà creixent (en una espiral que no sembla tenir fi) fins a arribar al 94,2% del PIB. És a dir que caldria el que es produeix a l'Estat espanyol durant un any per liquidar-lo.

Finalitza l'editorial alabant el pressupost del Ministeri d'Educació

Aquest augmentarà un 10,6%, i serà de 2150,05 milions d'euros. En destaca l'augment del 21,5% en beques. Que hi hagi un augment és positiu, sens dubte, però quan es posen els 2.150,05 milions en Educació al costat dels 36.590 milions que es destinaran a pagar interessos semblen ridículs. 
I hem de tenir en compte que l'augment en beques sembla gran si tenim en compte només l'any passat, però els 1.411 milions en beques que es destinaran l'any que ve és només 33% de l'import destinat a aquest concepte l'any 2010.

L'editorial no parla d'altres parts del pressupost que posen al descobert les veritables intencions "socials" del Govern espanyol del PP.

El pressupost del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat s'abaixarà un 35,6%, essent el ministeri que pateix una reducció més gran. Destaca en aquest àmbit la rebaixa del 46,70 % de la partida destinada a la prestació per dependència. És a dir, que el govern se ceba amb els més febles. Segons el govern, aquesta rebaixa es produeix perquè ara ja no cal pagar l'assegurança de les cuidadores no professionals. Clar, no cal pagar-la perquè aquesta prestació la van eliminar l'any passat! A més, aquesta rebaixa significa que no es reconeixeran noves prestacions i que només arribarà per mantenir les ja reconegudes, si arriba. Les prestacions de la LISMI (persones discapacitades) patiran una davallada pressupostària del 13,5%. La Generalitat de Catalunya, reblant el clau, ha anunciat que no atorgarà més places públiques a les residències de la gent gran. 
D'això se'n diu darwinisme social.

 

La retallada en aquest ministeri no és exclusiva de l'atenció a la dependència. Si no tenim en compte aquesta partida, el pressupost del Ministeri de Sanitat baixa un 6,6%, quan la despesa sanitària només ha caigut un 0,4%. No cal ser molt intel·ligent per veure que això significarà noves retallades en sanitat pública. Ja ressona el copagament (repagament diria jo) de les medicines que es dispensen als hospitals.

La coincidència.

L'endemà d'aquest editorial, la premsa es feia ressó que els sobresous que haurien cobrat amb diner negre la majoria dels dirigents del Partit Popular no poden considerar-se delicte fiscal, perquè els cobraments anteriors al 2007 estarien prescrits i els posteriors, malgrat no estar prescrits, no superen els 120.000 euros, import mínim per ser considerat delicte fiscal, d'acord amb la reforma del codi penal feta pel Govern Aznar l'any 2003.

Així doncs, aquests Pressupostos semblen més els del tret de gràcia de les classes populars que els de la seva recuperació, per molt que puguin haver indicadors macroeconòmics i editorials periodístics enganyosos.

De tot l'explicat abans, hom conclou que el diari que te aquesta línia editorial hauria de dir-se “La Sinrazón” i el govern que elabora uns pressupostos així amb la que està caient hauria de dimitir en ple per mentider, corrupte, lladre i lacai de les elits.

Aquest article s'ha fet sense valorar la discriminació que segueixen patint els diferents territoris catalans sota administració espanyola als PGE.