Foto: Eix Diari
Aquesta
setmana vaig assistir al Ple extraordinari de Sant Pere de Ribes on
es presentava el nou cartipàs i organigrama municipal després del
canvi d'alcaldia de José Antonio Blanco (PSC-PSOE) a Annà Gabaldà
(um9-CUP) que ha format govern conjuntament amb CIU-VIA.
El més
destacat del mateix va ser l'anunci de la rebaixa del cost polític
de l'ajuntament valorat en uns 176.000 euros anuals. Això
s'aconseguirà després de passar de 4 dedicacions exclusives a temps
complert, a 2 dedicacions exclusives (alcaldessa inclosa) i dues
mitges dedicacions, una rebaixa del 7% dels sous de les dedicacions
remunerades de regidors i regidores, així com l'eliminació dels
càrrecs de confiança (que fins aleshores es concretava en una
persona a temps complert i una a mitja dedicació). Manca valorar
l'estalvi que suposarà la reducció del nombre de reunions de les
que es cobra la corresponent dieta.
La
portaveu del PSC-PSOE Abigaïl Garrido, que estava a l'Equip de
govern fins aleshores, en la seva intervenció, va destacar únicament
que els regidors i regidores que s'encarregaran de serveis socials,
ocupació i formació no tindran cap mena de dedicació i que
considerava que això denota que aquestes àrees no serien una
prioritat política pel nou equip de govern.
Aquesta
afirmació és falsa. El regidor i regidora que s'encarregaran
d'aquestes àrees sí que tindran dedicació a les mateixes, el que
no tindran és cap mena de dedicació remunerada, que és molt
diferent.
La sra.
Garrido està instal·lada en la creença que ningú es mou si no hi
ha diners pel mig. Això prové de la cultura política que ha mamat
la portaveu socialista, formada per una generació de persones que
han dedicat la major part de la seva vida professional a la política,
saltant d'un càrrec a altre, i que a més de cobrar sucosos salaris
(molt per sobre dels que cobra la classe treballadora a la que diuen
representar) està acostumada a recolçar-se en càrrecs de confiança
nomenats a dit (i a sou), estudis encarregats a empreses
especialitzades (ben cars), ...
Això,
que passa en la faceta institucional de la política, també passa en
la política de partit. Persones alliberades a dojo, engreixant un
entramat burocràtic gegantí, majoria de militants que no són més
que paga-quotes i claca als mítings (previ autobús gratuït amb
entrepà i refrescos) amb drets quasi nuls de decisió política dins
de l'organització, contractes a empreses per encartellar, muntar tot
tipus d'events, càretings, etc. etc.
Aquesta
és la cultura política que han forjat el PSC i CIU, bàsicament, en
dècades de control polític institucional de Catalunya. CIU potser
té aquesta cultura en el seu propi ADN, però molta militància amb
representació del PSC (veterana) ha passat de la vocació a la
professió i d'altres, més joves, simplement no han conegut més
vocació que la de ser una mena de “funcionaris” de partit, en
càrrecs institucionals o de designació política a l'ajuntament,
consell comarcal, a la diputació o a la generalitat. De la
universitat a la cadira. Això sí, creient representar a gent molt
diferent a la seva praxis: tot pel poble però sense semblar-nos al
poble. Aquesta és la cultura política que representa Abigail
Garrido. Per això no és estrany que cregui que les prioritats
polítiques les marca el nombre de regidors a sou, de càrrecs de
confiança i alliberats de partit.
Doncs no.
Hi ha una altra cultura política que encara creu en la vocació de
servei de manera desinteressada, on “dedicació” no va
acompanyada sempre de “remunerada”; que ha mamat cultura (també
política) amb treball voluntari a casals, ateneus, associacions de
veïns o de mares i pares, esplais, entitats de tota mena, etc. De
persones que han dedicat molt de temps i esforç en fer política i
no aplicar la que dicta la cúpula del partit de torn, que genera
propostes i solucions polítiques de la mateixa manera que surt al
carrer a encartellar, munta actes de tota mena, es mobilitza al
costat dels que lluiten i crea xarxes de complicitat.
Aquesta
cultura és la que també es pot aplicar a la institució i realitzar
una política efectiva amb solucions pels problemes de la ciutadania,
amb dedicació, sí, amb molta dedicació però sense cobrar; per
vocació, no per professió.
I es pot
fer amb iniciatives polítiques, aprofitant (i no menystenint)
l'esforç dels i les treballadores municipals. Perquè la sra.
Garrido critica ara que no hi haurà regidors i regidores a sou en
serveis socials, formació i educació, però ella estava a l'equip
de govern que ha acomiadat treballadors i treballadores en aquestes
àrees, ha estat a l'equip de govern quan s'adjudicaven les llars
d'infants a una empresa de serveis que ha precaritzat la feina de les
seves treballadores i un llarg etc. La dedicació que tots aquests
treballadors feien (o fan) a la ciutadania, no valen més que els
sous dels seus regidors i/o regidores? Segons la seva regla
de tres, els empleats i empleades públiques haurien de treballar amb
un 10% menys d'esforç (o dedicació) pel cap baix perquè aquesta ha
estat, com a mínim, la rebaixa del seu sou, i sap de sobra (o hauria
de saber) que especialment en els àmbits de serveis socials, treball
i educació les càrregues de treball han augmentat molt i gràcies a
la professionalitat dels i les treballadores la cosa no està pitjor
de com està.
Les
retallades tenen la culpa, dirà i va dir l'equip de govern
socialista, les retallades que personalitzen en CIU o en el PP. Qui
va començar a retallar? Doncs Zapatero a l'Estat, el tripartit a
Catalunya i en Blanco a Sant Pere de Ribes. I, compte, que no dic
estalviar, dic retallar, retallar drets socials. La meva àvia sempre
deia, quan apareixia algú imprevist a l'hora de dinar, “lo bien
repartido, bien sabido”. Si tenim menys diners disponibles, s'han
de repartir millor.
Les
circumstàncies són difícils, per la manca d'autonomia financera
dels ajuntaments i per l'atracament a l'erari públic que ha
perpretat la classe política d'aquest país a benefici del poder
financer. Però amb més voluntat, més imaginació, més dedicació
i menys sous de ben segur que es podran millorar les coses.
Nota:
176.000 euros equival, aproximadament, a 120 beques menjador.
Cita:
“El treball voluntari és l'expressió genuïna de l'actitud
socialista davant del treball, en una societat on els mitjans
fonamentals de producció són de propietat social; és l'exemple
dels homes que estimen la causa dels treballadors i que subordinen a
aquesta causa els seus moments d'esbarjo i de descans per acomplir
abnegadament les tasques de la Revolució” (Ernesto Guevara “Che”,
aquest sí que era socialista).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada