LA SEGURETAT SOCIAL FACILITARÀ, AMB ELS SEUS PROPIS MITJANS, LA SUBSCRIPCIÓ DE PLANS PRIVATS DE PENSIONS

Privatitzar és modern, solvent, sostenible. Allò públic és retrògrad, antic, un malbaratament insofrible en aquesta societat globalitzada.

Aquesta és la idea que repeteixen, com un mantra, els jerarques que la classe política han posat a dirigir -cap a l'abisme- els serveis públics.

L'AISS (Associació Internacional de la Seguretat Social) va celebrar un seminari el passat mes d'abril, en un centre de formació de la Seguretat Social situat a la localitat madrilenya de Pozuelo de Alarcón, al que van assistir 200 persones de diferents nacionalitats. Algunes d'aquestes persones es van allotjar al luxós Hotel Colón. L'import de l'esdeveniment, que va durar tres dies, pujà a 70.408,90 €.

A les jornades per a Directors Provincial de l'Institut Nacional de la Seguretat Social espanyol (INSS) realitzades al mateix centre de formació de Pozuelo de Alarcón els dies 5 i 6 de novembre d'enguany, es passaren a net els acords de l'AISS i, així, s'ha decidit que les empreses financeres i d'assegurances fiquin el nas al sistema públic.

Clar, utilitzen altres paraules, emprant un llenguatge eufemístic, amb termes que dirien quelcom així com: “Amb la finalitat de col·laborar responsablement en la sostenibilitat i adequació del sistema públic en un entorn de crisi global...”.

El cas és que un dels grans acords d'aquesta doble trobada va ser el compromís d'enviar a tota la població treballadora més gran de 50 anys un informe anual on se l'informarà de l'import de la seva futura pensió. La intenció és clara: convidar la gent, a la vista de la misèria en que es convertirà la seva futura pensió, a subscriure, si pot, un pla privat de pensions. La ministra del ram, Fátima Báñez va defensar aquesta mesura “innovadora” com un “avenç històric” que facilitarà a la ciutadania la “presa de decisions”...”Un camí cap a sistemes més solvents (llegeixis plans privats de pensions...) i també més sostenibles (llegeixis el mateix). En aquestes jornades, es va informar que aquest compromís es duria a terme a partir de maig del proper any.

Tot això no és casual, la campanya està iniciada i pactada per endavant.

Comprovem com, des de fa alguns mesos, i cada dia amb més freqüència, les entitats financeres ens inunden amb anuncis multicolors protagonitzats per suposats jubilats sense arrugues, amb un somriure perlat d'implants dentals perfectament alineats, amb una música suggerent de fons, en un paisatge de prada gallega a ple sol o en platges caribenyes a on mulats i mulates miren amb un estat d'èxtasi al pla pensionista del BBVA, La Caixa, de Bankia, del Banc Sabadell, de ING, ..., que ens convida a subscriure els tant preuats plans. Vaja, que entren ganes de sortir corrents a fer-se un pla de pensions tan atractiu si no fos perquè la nòmina no dona per a mes.

Tot encaixa perfectament. Els polítics cavernaris que van d'ultramoderns i liberals segueixen fil per randa un guió prefixat per la troika: Mentides mediàtiques que posen en dubte la solvència del sistema públic de pensions (infinitament millor que la demostrada per la banca, no ho oblidem), reforma del sistema de Seguretat Social que rebaixa les pensions públiques a nivells de subsistència (volent crear la necessitat d'un pla de pensions privat si es vol una pensió digna) i beneficis fiscals públics als plans privats de pensions. Finalment, jubilació dels polítics que desmantellen els serveis públics als consells d'administració d'entitats financeres, asseguradores, i empreses privatitzades.

L'estratègia és clara i una demostració més de com el fenomen anomenat de la porta giratòria (“responsables” de la cosa pública que passen al sector privat i a l'inrevés) és vigent, però s'està simplificant, ja no caldrà donar la volta. Volen estar a dins i volen quedar-s'ho tot, tot i tot.

Santiago Herranz i Òscar Mendoza, delegats sindicals de CGT-CAT a la Seguretat Social.

UNA CAIXA PLENA D’EINES

(Article escrit entre Pau Juvillà i Òscar Mendoza, i publicat a llibertat.cat)

L’any 1888 es fundava a Barcelona un dels grans sindicats (en afiliació i estructura) de l’Estat Espanyol, la Unió General de Treballadors. Posteriorment, el 30 i 31 d’octubre i 1 de novembre de 1910, Solidaritat Obrera convocaria un Congrés Obrer Nacional en el Teatre de Belles Arts, també a Barcelona, on s’acordaria la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Quedarien així constituïts dos dels grans sindicats presents avui en els Països Catalans. La resta ho farien durant el tardofranquisme (les primeres Comissions Obreres s’organitzaven cap al 1960) i cap als vuitantes amb la creació, el 1985, la Confederació Sindical Catalana (CSC) -provinent d’una part del SOC (Solidaritat d'Obrers de Catalunya) fundat el 1958-, el 1987 la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya i finalment la CGT (hereva de la CNT) el 1989.

Aquestes organitzacions sindicals creixerien i prendrien força en el tardofranquisme, la transició i els anys de les reconversions industrials, participant en vagues i en mobilitzacions constants contra el desmantellament de l’estat del benestar incipient que iniciarien els governs del PSOE i que continuaren, de manera eficient, els del PP.

En aquell context, els sindicats esdevindrien eines de lluita i de transformació d’un sistema social, el franquisme, empoderant treballadors/es. Uns quants, els més grans, acabarien canviant el seu paper d’eina de ruptura i transformació per una de gestió, assesorament i defensa de drets laborals en ambits i sectors concrets, sense una visió de conjunt i renunciant al canvi de model econòmic.

Els altres continuarien, i continuen, en la construcció d’un espai de questionament del sistema econòmic i social aportant propostes i apostant per la construcció d’un contrapoder en un marc nacional que es present, en mes o menys força, en cadascun d’ells.

I malgrat tot aquestes organitzacions han sofert una campanya sostinguda i continuada de desprestigi. Des de l’esquerra, denunciant el pacte social i el seu significat i des de la dreta en l’atac sistemàtic no d’un sindicat en concret sinó del sentit primigeni d’aquests organitzacions i dels seus objectius. Una carregada contra els sindicats des d'ambdós cantons que acaba afectant a tots i crea un clima de deslegitimació del sindicalisme en general. Una raó que explica perquè, segurament, l’Estat Espanyol és un dels estats de la Unió Europea amb més baixa afiliació de treballadors a les organitzacions sindicals.

El desencontre dels treballadors/es i l’esquerra transformadora cap als grans sindicats no ha comportat, com semblava que hauria de ser, un increment de militància en els sindicats anomenats “alternatius”. Així entre UGT i Comissions Obreres i la resta existeix una diferència abismal d’afiliació. Aquestes dues centrals sindicals juntes representen prop del 90% dels treballadors afiliats a nivell estatal i la resta correspondrien a la Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC) amb més d'un 3 % de representativitat i més de 10.000 afiliats, la Confederació General del Treball (CGT) que és prop del 2%, i menys suport reben altres sindicats com la Confederació Sindical Independent de Funcionaris (CSI-CSIF), la Intersindical-CSC, la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) i la Coordinadora Obrera Sindical (COS).

És també una evidència que, als Països Catalans, aquells que van dir no a una transició que no va ser més que una transacció, aquells que es van oposar als Pactes de la Moncloa, aquells que van seguir defensant les llibertats nacionals durant i després de la dictadura i els seus hereus dels 70 i 80 no van construir una única eina sindical que aplegués totes les sensibilitats com si feu l’independentisme d’esquerres al País Basc amb la creació de Langile Abertzaleen Batzordeak (LAB) durant el tardofranquisme.

Segurament, la inexistència d'un referent sindical massiu de classe treballadora i d'àmbit nacional català s'explica per múltiples raons. Una d'elles, de ben segur és el fort arrelament històric de la CNT en bona part dels Països Catalans, cosa que ha dut a definir l'anarcosindicalisme com un “fet diferencial català”. D'altra banda, cal tenir en compte que les primeres Comissions Obreres, malgrat tenir l'impuls del PSUC (i el PCE a nivell estatal), tenien un caràcter assembleari, combatiu i unitari i, a les seves files, trobem militants independentistes.

Aquesta situació descrita anteriorment envers l’afiliació sindical es reprodueix en la mateixa CUP, on segons “Cop de Cup” de Julià de Jòdar i David Fernàndez i després d’una enquesta que es passà als regidors i regidores ”un 81% no està afiliat a cap associació de treballadors. Un 9% sí i un 3% en grau superior, perquè son delegats sindicals. Un 6% no respon”.

Del 12% que sí estan afiliats, “un 55% tria la CGT, un 44% la COS (Coordinadora Obrera Sindical) i un 11% la Intersindical -CSC.” Així doncs, malgrat el que es podria pensar, la major part dels càrrecs electes municipals de la CUP trien la CGT, amb un component de transformació social molt potent però amb unes idees difuses en quant a la qüestió nacional dels Països Catalans. Menys preferències tenen la COS o la Intersindical-CSC que, amb ferma voluntat de ruptura i transformació el primer, i menys el segon, defensen inequívocament el marc dels Països Catalans. Un cas similar passa amb la Intersindical Alternativa de Catalunya, on hi ha militància de la CUP i malgrat defensar el dret a l'autodeterminació manté lligams amb altres Intersindicals d'arreu de l'Estat espanyol.

D'altra banda, en una anàlisi de la situació sindical actual cal tenir present que les transformacions en el món del treball (amb la terciarització i la progressiva precarització imposada per les tesis neoliberals imperants) fan necessàries la revisió de les formes d'organització dels i les treballadores i les formes de lluita per la defensa i la conquesta dels drets socials i laborals. Les organitzacions sindicals s'han mostrat, en aquest cas, instruments poc àgils per a adaptar-se a un món laboral i social canviant i han vist com l'assemblearisme de base i altres elements de mobilització han pres forma on abans ho feien les organitzacions sindicals tal i com les hem entès fins ara. Sovint s'han conformat coordinadores, campanyes, col·lectius al voltant d'una o més reivindicacions on han coincidint en un treball en xarxa els sindicats alternatius, organitzacions de l'Esquerra Independentista (també la CUP) i membres de diversos moviments socials i associatius.

Els diversos factors econòmics exposats ara mateix i la desregulació constant de la normativa laboral i de la negociació col·lectiva (aquesta darrera tocada de mort) preveuen un futur proper molt difícil per a la classe treballadora, temps difícils, de mobilitzacions constants, de molta feina per a les organitzacions sindicals i obreres.

La desafecció creixent que pateixen les organitzacions sindicals (bàsicament les mal anomenades “majoritàries”, però no només) entre els treballadors i treballadores, l'atomització de l'afiliació sindical entre la militància de l'Esquerra Independentista, i aquesta manca d'adaptació a les demandes actuals de la classe treballadora, requereixen una reflexió en quant als objectius d'organització de la classe obrera catalana que és un dels trets característics de l'Esquerra Independentista.

Hi ha qui ha plantejat alguna vegada la necessitat d'unificar els i les sindicalistes independentistes i d'esquerres sota una mateixa organització. Per tot l'exposat fins ara, creiem que avui per avui no és encertat ni viable. Les referencialitats dins de la CUP i, per extensió, en una part important de l'Esquerra Independentista són múltiples en el camp sindical. A més s'està produint com en altres àmbits una transformació en les formes d'organització i de lluita de la classe treballadora, que explica, com hem vist, la creació continua de xarxes i complicitats al seu entorn que no han de tenir, necessàriament, una vinculació orgànica.

Som del parer que, en el moment actual, el més important és la unitat d'acció en el camp sindical i la lluita per la classe treballadora de tot col·lectiu i organització sindical que tingui com a objectiu la superació del capitalisme com a única forma de construir una societat basada en els principis de justícia social.

I els i les militants de l'Esquerra Independentista que tenim filiació sindical hem de participar activament, fent créixer la consciència que el futur de les classes populars està en mans de elles mateixes i hem de continuar treballant en xarxa i estretant lligams amb els col·lectius que davant de les agressions de l'Estat i el Capital i la apatia d'un sector de la societat lobotomitzat pels mitjans de control social, lluiten pel futur. I tenim la necessitat de difondre el nostre missatge d'independència com a oportunitat de constituir una nova societat, independència com a instrument d'alliberament social. I tenim aquesta necessitat per la necessitat d'una majoria social per a assolir els nostres objectius. Perquè volem construir un país per a la majoria; no volem canviar de marc, volem canviar el quadre sencer.

És en aquests paràmetres que hem de reflexionar quina eina volem o si el que ens cal, avui, es tenir-ne una caixa plena

CIU VOL SEGUIR AFAVORINT ELS ESPECULADORS PRIVATITZANT L'HABITATGE PÚBLIC

El Conseller Vila va anunciar la intenció de vendre els 14.000 pisos de protecció oficial de l'INCASÒL amb l'objectiu immediat d'augmentar els ingressos per poder ajudar a quadrar els Pressupostos intentant acomplir l'1% de dèficit imposat per Espanya a instàncies de la troika.

La Generalitat vol privatitzar el parc públic adjudicant-lo a algun inversor estranger com la banca sionista Goldman Sachs (que ja s'ha mostrat interessada i ja ha fet operacions similars en altres parts de l'Estat, per exemple a la Comunitat de Madrid amb els pisos de l'IVIMA.

Cal recordar que Goldman Sachs és una de les entitats que van fer les hipoteques subprime, origen de la crisi financera internacional.

Vila ha declarat que “garanteix” que els diners que es treguin de la venda és reinvertiran en construir nou habitatge públic per dedicar-lo a lloguer social.

Jo em pregunto perquè no es destinen els 14.000 habitatges existents a lloguer social? La demanda de lloguer d'aquestes característiques és immediata. La situació de moltes famílies que avui es troben en risc d'exclusió social i en perill de desnonament no poden esperar a que la Generalitat vengui els pisos que tenen i en construeixi de nous. No té cap mena de sentit.

Si la Generalitat rep ara uns milionets (pocs, perquè vendran barat) d'euros per la venda del parc públic, de veritat us creieu que la destinarà en fer nous pisos? No. Els dedicarà, en el millor dels casos, a atendre necessitats actuals, per exemple a posar-se al dia amb les farmàcies. En el pitjor dels casos, els dedicarà a eixugar deute (que en bona part és il·legítim).

Crec que és més probable la segona opció, en tant que és prioritat constitucional atendre el deute. Novament la roda perversa del deute. Deute generat per la publificació de deute privat (bancari sobretot) es finança amb la privatització d'actius públics. Sempre guanya la banca. El deute dels bancs se'l queda l'Estat, que privatitza serveis públics que passen a mans, majoritàriament, de bancs o empreses participades per entitats financeres. Els diners que rep l'Estat dels bancs que han comprat els actius públics es destinen a eixugar el deute “públic” que està en mans de la banca internacional.

Però anem a “pensar bé”, la Generalitat ven 14.000 pisos a preu baix i destina els diners que tregui a fer 14.000 pisos nous que els destina a lloguer social. Quan s'entreguen les primeres claus dels nous pisos? D'aquí a quants anys? I mentrestant, quina política pública fa la Generalitat en habitatge?

Ara hi ha una forta demanda de pisos en règim de lloguer social. Si la Generalitat té 14.000 pisos, perquè no els fa servir per atendre les necessitats actuals d'habitatge? Si els llogués a 200€ al mes, ingressaria 2.800.000€ al mes, és a dir 33,6 milions d'euros cada any. I estaria atenent a les necessitats socials de 14.000 famílies.

La privatització és pa per avui i fam per demà. El govern de CIU no te en compte que avui hi ha fam però demà també.

POLÍTICA HIPOTECADA

L'Estat, hereu del difunt totxo sense “benefici d'inventari”

En el món de les successions, l'expressió “a benefici d'inventari” correspon a l'acceptació d'una herència només en el cas que els actius superin els passius, és a dir, acceptar-la només si existeixen bens després de la liquidació dels deutes que pogués tenir el causant. És a dir, que només heretes si queda alguna cosa després de pagar el que degui el que acaba de morir.

En els temps que corren se'm fa difícil que algú accepti una herència sense aquesta clàusula i menys si l'hereu sap que el difunt era un pendó ludòpata i putero, i té constància que deu diners fins i tot a la màfia.

Doncs això és el que ha fet la classe política d'aquest país i la del país del costat. Fer públic el deute privat, especialment de la banca, després que l'esclat de la bombolla immobiliària.

“Les arques de l'Estat han destinat més de 97.000 milions als ajuts a la banca” (El Punt Avui 03/09/13). Acceptant aquesta “herència” (sense benefici d'inventari) l'Estat s'ha endeutat de per vida. I com a concretat l'Estat l'acceptació “sense benefici d'inventari”? Doncs reformant l'article 135 de la intocable Constitució Espanyola, amb els vots favorables de PSOE, PP i UPN i sense cap consulta a la ciutadania, en el que va significar la consagració de la deutecràcia (“El Estado y las Comunidades Autónomas no podrán incurrir en un déficit estructural que supere los márgenes establecidos, en su caso, por la Unión Europea para sus Estados Miembros”)

Ras i curt, l'Estat s'endeuta per “salvar” els bancs i després es compromet a que els seus pressupostos prioritzaran el retorn d'aquest deute per sobre de qualsevol altra destinació, incloses les polítiques socials.

Les Administracions Públiques no tenen marge de maniobra per fer política de veritat. Pagar interessos (de reduir capital del deute ni se'n parla) i gestionar la misèria. I l'endeutament segueix pujant malgrat les polítiques mal anomenades d'austeritat (retallades socials en realitat), enguany el deute de l'Estat espanyol s'enfilarà al 100% del seu PIB.

Els partits polítics han assassinat la política

Però ha sigut la classe política qui, acceptant aquesta herència, ha assassinat la política. Diuen uns i altres, els de dretes i els que es diuen d'esquerres, que les mesures s'han de prendre perquè sí, que l'ofec a les classes populars és una penitència divina per redimir els pecats de viure en l'abundància aquells que només són uns mindundis.

Els polítics maten la política, però per què? Doncs perquè, com diu el refrany castellà “el perro no muerde la mano que le da de comer” o, més aviat “el perro no muerde la mano que le aprieta los cojones después de ponerle un bozal en la boca”. Només se sentirà la cadència d'un trist lament. Gruixut? Sí, com l'endeutament dels partits polítics amb els bancs.

Segons el Tribunal de Comptes espanyol, l'any 2011, uns quants partits amb presència als Països Catalans tenen un patrimoni net negatiu (és a dir que estan en fallida tècnica):

• Unió Democràtica de Catalunya. 11.288.910 euros.
• Convergencia i Unió. 10.184.954 euros.
• Iniciativa per Catalunya Verds. 3.166.813 euros.
• Bloc Nacionalista Valencià. 1.167.319 euros.
• Unión, Progreso y Democracia. 581.658 euros.
• Esquerra Unida del País Valencià. 304.724 euros.
• Esquerra Unida i Alternativa. 154.492 euros.
• Esquerra Unida de les Illes Balears. 59.950 euros.

Font: http://wiki.15m.cc/wiki/Financiaci%C3%B3n_de_partidos_pol%C3%ADticos

Predicant austeritat, practicant l'opulència

Per acabar-ho de reblar, mentre la gent corrent i les petites empreses tenien tancada l'aixeta del crèdit, aquests partits polítics exigien austeritat a la ciutadania i la collaven amb les retallades socials. Ells, però, feien el contrari del que pregonaven, i se seguien endeutant en plena crisi.

1. “La deuda de los partidos con los bancos siguió creciendo en plena restricción del crédito

La deuda de los partidos políticos con los bancos siguió creciendo incluso después de que estallara la crisis y las entidades financieras decidieran recortar los créditos bancarios. Los 214 millones de euros que las formaciones con representación en el Congreso de los Diputados debían a los bancos en 2007 se convirtieron un año después en 222 millones de euros. Los datos figuran en el último informe disponible de fiscalización del Tribunal de Cuentas de los partidos y sus fundaciones, correspondiente a 2008.

La formación que más dinero adeudaba a los bancos en ese ejercicio era el PSOE, con créditos en vigor que sumaban en total 67.707.068 euros. La cantidad puede incrementarse en otros 10.124.951 euros si le suma la deuda correspondiente al PSC, las siglas de su federación en Cataluña. El Partido Popular fue el segundo en la lista con mayor deuda con las entidades de créditos 59.527.038 euros. El PNV ocupó la siguiente posición, con 20.065.663 euros. El cuarto puesto fue para Izquierda Unida, con 17.187.142 euros. Y la quinta posición fue para Unió Democrática de Catalunya, con 12.200.647 euros. Si se le suma la cantidad adeudada por Convergencia Democrática de Catalunya, 3.158.306 euros, y por la suma de ambas formaciones, Convergencia i Unió (CiU), 11.733.808 euros, en total la coalición nacionalista llegó a deber a los bancos en 2008 préstamos por importe de 27.092.761 euros...” (José María Olmo a “El confidencial” 21/07/2013).

Si qualsevol particular estigués en aquesta situació li embargarien fins i tot l'aire que respira, però no hem vist encara el desnonament de cap seu política pel seu endeutament. I és que, pels bancs, els partits polítics són uns clients preferents, i no em refereixo al producte financer amb el que han estafat a milers de famílies, sinó a que reben un tracte especial.

Una família que estigui en situació de fallida per deutes bancaris, com a molt aconseguirà la dació en pagament del seu pis i un lloguer social, si és que es realitza mobilització en contra del desnonament i una negociació posterior (o paral·lela).

Fins i tot els d'esquerres són clients VIP , a canvi de què?

En canvi, als partits polítics, els condonen part del deute.

Segons la web de denúncia social: http://wiki.15m.cc/wiki/Financiaci%C3%B3n_de_partidos_pol%C3%ADticos l'any 1996 l'any que Aznar va arribar a la presidència del Govern espanyol i estava Manuel Fraga de president de la Xunta de Galiza, Caixa Galicia va condonar 300 milions de pessetes al PP. La plana web http://quehacenlosdiputados.net eleva aquesta xifra fins els 2,6 milions d'euros.

Aquesta mateixa font informa com al PSOE i al PSC se li han condonat, com a mínim, 40 milions d'euros:

• La Caixa condonà 7,1 milions d'euros al PSC el desembre de 2004
• La BBK va perdonar 21 milions d'euros al PSOE el març del 2004
• El Banc de Santander va fer el mateix amb 12 milions d'euros el maig de 2006 al PSOE després de 16 anys d'impagament.

Però no només els dos grans partits espanyols han tingut aquest tracte VIP. La Caixa va perdonar ERC 2,7 milions d'euros en d'interessos d'un préstec que va demanar el 1996.

D'aquest fet en són coneixedors tan el Tribunal de Comptes com el Banc d'Espanya i encara que el primer ha publicat alguna vegada en els seus informes anuals la xifra global (per exemple que els bancs van condonar deute de partits polítics per valor de 25,4 milions d'euros entre 1993 i 2002), l'opacitat és total en el cas del Banc d'Espanya.

La línea vermella de l'esquerra, negar-se a pagar el deute

Han transformat el país a mida dels bancs, perquè els partits polítics han fet unes campanyes electorals per sobre de les seves possibilitats, perquè tenen unes seus i uns sous per sobre de les seves necessitats. Perquè ja no són polítics, són buròcrates al servei de l'amo que li perdona la pallissa a canvi que el llepi quan li plagui.

I així, canvien constitucions, aproven reformes laborals, retallen pensions, privatitzen els serveis públics i sempre, sempre, guanya la banca, accionista de les grans empreses que precaritzen les condicions de treball, la que gestiona els plans privats de pensions, l'adjudicatària dels serveis que privatitzen. I ja poden ser de dretes o dir-se d'esquerres.

Ja poden dir-se d'esquerres, quina política d'esquerres volen fer sense marge de maniobra pressupostari després de pagar religiosament (i constitucionalment) els interessos del deute públic? A qui se li paguen aquests interessos? Als bancs que compren els bons de deute públic amb els que els governs financen el dèficit. I amb quins diners han comprat aquests bons els bancs als governs? Amb els milers de milions d'euros públics que els ha donat el govern per “rescatar-los”. És a dir, amb els diners que dels nostres impostos han anat a parar als bancs generant en bona part el deute que els governs financen amb els bons, en una espiral perversa. Demencial, però cert.

I com es pot sortir d'aquesta bogeria? Només si ens neguem a pagar el deute impagable i il·legítim. És la única manera que l'Estat tindria marge per poder fer política, fer política social. Però haurem de canviar d'actors polítics perquè la immensa majoria dels actuals, ja hem vist que estan hipotecats.

Avui la línia vermella que separa la dreta de l'esquerra està en negar-se, o no, a pagar el deute il·legítim, la resta és retòrica buida de contingut. I avui els partits aquí citats, segons el meu parer, han traspassat la línia vermella de la política hipotecada.

NI ESQUERRA NI REPUBLICANA

Els darrers dies ERC ha fet dues actuacions de suport al govern Mas de CIU que posen en dubte (per a qui encara tenia el dubte) els conceptes “Esquerra” i “Republicana” de les sigles d'aquest partit de la seva pràctica política.

“PROU PILOTES DE GOMA” és el titular destacat d'avui del diari El Punt Avui i el subtítol “Acord. CIU i ERC pacten la retirada immediata dels projectils i la prohibició definitiva a partir del maig”. Al costat en un requadre es destaca en negreta “Mas i Espadaler mantenen “tot el suport” a Prat”.

A l'article que tracta el tema de les pilotes de goma podem llegir: “La negociació es va tensar quan els republicans van advertir que, si no se'ls acceptava la proposta, farien costat a la resta de l'oposició amb la petició de dimissió del director general de policia, Manel Prat”.

L'Agència Catalana de Notícies, el dia 23 d'abril d'enguany titulava una notícia amb un “Mas avisa ERC que si no dona suport als pressupostos la legislatura avortarà”. Es referia als pressupostos de 2013 que finalment no s'han fet i s'han prorrogat els de l'any passat. Per l'any que ve sí que sembla que hi hauran pressupostos.

El Govern de CIU els ha presentat i ERC ha anunciat que els votaran favorablement.

Aquests pressupostos s'ajustaran al dèficit que imposa l'Estat, no es reduirà l'import global de la despesa i per mantenir el nivell de despesa es preveu incrementar els ingressos, principalment, venent patrimoni i privatitzant serveis.

En quant a la despesa, els socis parlamentaris reivindiquen aquests pressupostos com “els més socials que es podien fer en les circumstàncies actuals”. ERC destaca, per justificar el seu vot favorable, l'increment del 3% de la despesa social que exemplifiquen amb un augment de la partida destinada al PIRMI i la destinada a les beques menjador.

Tot i que no s'ha publicat abastament se sap per fonts fins i tot dels partits implicats, que en el procés de negociació CIU va condicionar la consulta d'autodeterminació al vot favorable d'ERC als pressupostos. Concretament (i com a mínim), aquesta amenaça convergent es va donar en el moment que els republicans qüestionaven el fet que el pressupost s'ajustés al límit de dèficit de l'1,5% imposat per l'Estat.

Primera consideració, l'engany: els responsables reals que es retirin les bales de goma no són ERC i CIU sinó la pressió social i la feina desenvolupada per col·lectius com Stop bales de goma i Ojo con tu ojo.

Segona consideració, la caiguda de la “R”: ERC ha definit el seu republicanisme des de criteris d'ètica política, allò que actualment se'n diu regeneració democràtica. Des de quin criteri republicà, des de quina ètica política, des de quina mena de regeneració democràtica la retirada de les bales de goma pot ser la torna per intentar amagar políticament la mort de Juan Andrés Benítez?

Tercera Consideració, la caiguda de la “E”: des de quin criteri socialista es privatitza? des de quina perspectiva d'esquerres és ven el patrimoni, des de quin posicionament progressista l'augment de la despesa social d'un 3% es suficient per justificar l'anterior?

Conclusió. A Esquerra Republicana de Catalunya se li ha caigut la “E” d'esquerra i la “R” de República, per si algú tenia dubtes. Si mai li cau la C es quedaran sense partit. Però sempre els hi quedaran les enquestes...

Apunt final. CIU avui ha votat en contra de celebrar la consulta sí o sí, vulgui Espanya o no, a moció de la CUP. ERC ha votat a favor. CIU diu que prefereix eleccions plebiscitàries i una DUI. Ja tenen clar uns i altres i tots plegats que en algun moment del procés s'ha d'exercir la desobediència civil i institucional? A veure si resultarà que CIU per fer l'acte de sobirania enlloc de DUI es posa un DIU.