21 de nov. 2013

POLÍTICA HIPOTECADA




L'Estat, hereu del difunt totxo sense “benefici d'inventari”

En el món de les successions, l'expressió “a benefici d'inventari” correspon a l'acceptació d'una herència només en el cas que els actius superin els passius, és a dir, acceptar-la només si existeixen bens després de la liquidació dels deutes que pogués tenir el causant. És a dir, que només heretes si queda alguna cosa després de pagar el que degui el que acaba de morir.

En els temps que corren se'm fa difícil que algú accepti una herència sense aquesta clàusula i menys si l'hereu sap que el difunt era un pendó ludòpata i putero, i té constància que deu diners fins i tot a la màfia.

Doncs això és el que ha fet la classe política d'aquest país i la del país del costat. Fer públic el deute privat, especialment de la banca, després que l'esclat de la bombolla immobiliària.

“Les arques de l'Estat han destinat més de 97.000 milions als ajuts a la banca” (El Punt Avui 03/09/13). Acceptant aquesta “herència” (sense benefici d'inventari) l'Estat s'ha endeutat de per vida. I com a concretat l'Estat l'acceptació “sense benefici d'inventari”? Doncs reformant l'article 135 de la intocable Constitució Espanyola, amb els vots favorables de PSOE, PP i UPN i sense cap consulta a la ciutadania, en el que va significar la consagració de la deutecràcia (“El Estado y las Comunidades Autónomas no podrán incurrir en un déficit estructural que supere los márgenes establecidos, en su caso, por la Unión Europea para sus Estados Miembros”)
Ras i curt, l'Estat s'endeuta per “salvar” els bancs i després es compromet a que els seus pressupostos prioritzaran el retorn d'aquest deute per sobre de qualsevol altra destinació, incloses les polítiques socials.
Les Administracions Públiques no tenen marge de maniobra per fer política de veritat. Pagar interessos (de reduir capital del deute ni se'n parla) i gestionar la misèria. I l'endeutament segueix pujant malgrat les polítiques mal anomenades d'austeritat (retallades socials en realitat), enguany el deute de l'Estat espanyol s'enfilarà al 100% del seu PIB.


Els partits polítics han assassinat la política
Però ha sigut la classe política qui, acceptant aquesta herència, ha assassinat la política. Diuen uns i altres, els de dretes i els que es diuen d'esquerres, que les mesures s'han de prendre perquè sí, que l'ofec a les classes populars és una penitència divina per redimir els pecats de viure en l'abundància aquells que només són uns mindundis.
Els polítics maten la política, però per què? Doncs perquè, com diu el refrany castellà “el perro no muerde la mano que le da de comer” o, més aviat “el perro no muerde la mano que le aprieta los cojones después de ponerle un bozal en la boca”. Només se sentirà la cadència d'un trist lament. Gruixut? Sí, com l'endeutament dels partits polítics amb els bancs.
Segons el Tribunal de Comptes espanyol, l'any 2011, uns quants partits amb presència als Països Catalans tenen un patrimoni net negatiu (és a dir que estan en fallida tècnica):
Font: http://wiki.15m.cc/wiki/Financiaci%C3%B3n_de_partidos_pol%C3%ADticos


Predicant austeritat, practicant l'opulència
Per acabar-ho de reblar, mentre la gent corrent i les petites empreses tenien tancada l'aixeta del crèdit, aquests partits polítics exigien austeritat a la ciutadania i la collaven amb les retallades socials. Ells, però, feien el contrari del que pregonaven, i se seguien endeutant en plena crisi.
  1. “La deuda de los partidos con los bancos siguió creciendo en plena restricción del crédito
La deuda de los partidos políticos con los bancos siguió creciendo incluso después de que estallara la crisis y las entidades financieras decidieran recortar los créditos bancarios. Los 214 millones de euros que las formaciones con representación en el Congreso de los Diputados debían a los bancos en 2007 se convirtieron un año después en 222 millones de euros. Los datos figuran en el último informe disponible de fiscalización del Tribunal de Cuentas de los partidos y sus fundaciones, correspondiente a 2008.
La formación que más dinero adeudaba a los bancos en ese ejercicio era el PSOE, con créditos en vigor que sumaban en total 67.707.068 euros. La cantidad puede incrementarse en otros 10.124.951 euros si le suma la deuda correspondiente al PSC, las siglas de su federación en Cataluña. El Partido Popular fue el segundo en la lista con mayor deuda con las entidades de créditos 59.527.038 euros. El PNV ocupó la siguiente posición, con 20.065.663 euros. El cuarto puesto fue para Izquierda Unida, con 17.187.142 euros. Y la quinta posición fue para Unió Democrática de Catalunya, con 12.200.647 euros. Si se le suma la cantidad adeudada por Convergencia Democrática de Catalunya, 3.158.306 euros, y por la suma de ambas formaciones, Convergencia i Unió (CiU), 11.733.808 euros, en total la coalición nacionalista llegó a deber a los bancos en 2008 préstamos por importe de 27.092.761 euros...” (José María Olmo a “El confidencial” 21/07/2013).
Si qualsevol particular estigués en aquesta situació li embargarien fins i tot l'aire que respira, però no hem vist encara el desnonament de cap seu política pel seu endeutament. I és que, pels bancs, els partits polítics són uns clients preferents, i no em refereixo al producte financer amb el que han estafat a milers de famílies, sinó a que reben un tracte especial.
Una família que estigui en situació de fallida per deutes bancaris, com a molt aconseguirà la dació en pagament del seu pis i un lloguer social, si és que es realitza mobilització en contra del desnonament i una negociació posterior (o paral·lela).


Fins i tot els d'esquerres són clients VIP , a canvi de què?
En canvi, als partits polítics, els condonen part del deute.
Segons la web de denúncia social: http://wiki.15m.cc/wiki/Financiaci%C3%B3n_de_partidos_pol%C3%ADticos l'any 1996 l'any que Aznar va arribar a la presidència del Govern espanyol i estava Manuel Fraga de president de la Xunta de Galiza, Caixa Galicia va condonar 300 milions de pessetes al PP. La plana web http://quehacenlosdiputados.net eleva aquesta xifra fins els 2,6 milions d'euros.
Aquesta mateixa font informa com al PSOE i al PSC se li han condonat, com a mínim, 40 milions d'euros:
  • La Caixa condonà 7,1 milions d'euros al PSC el desembre de 2004
  • La BBK va perdonar 21 milions d'euros al PSOE el març del 2004
  • El Banc de Santander va fer el mateix amb 12 milions d'euros el maig de 2006 al PSOE després de 16 anys d'impagament.
Però no només els dos grans partits espanyols han tingut aquest tracte VIP. La Caixa va perdonar ERC 2,7 milions d'euros en d'interessos d'un préstec que va demanar el 1996.
D'aquest fet en són coneixedors tan el Tribunal de Comptes com el Banc d'Espanya i encara que el primer ha publicat alguna vegada en els seus informes anuals la xifra global (per exemple que els bancs van condonar deute de partits polítics per valor de 25,4 milions d'euros entre 1993 i 2002), l'opacitat és total en el cas del Banc d'Espanya.


La línea vermella de l'esquerra, negar-se a pagar el deute
Han transformat el país a mida dels bancs, perquè els partits polítics han fet unes campanyes electorals per sobre de les seves possibilitats, perquè tenen unes seus i uns sous per sobre de les seves necessitats. Perquè ja no són polítics, són buròcrates al servei de l'amo que li perdona la pallissa a canvi que el llepi quan li plagui.
I així, canvien constitucions, aproven reformes laborals, retallen pensions, privatitzen els serveis públics i sempre, sempre, guanya la banca, accionista de les grans empreses que precaritzen les condicions de treball, la que gestiona els plans privats de pensions, l'adjudicatària dels serveis que privatitzen. I ja poden ser de dretes o dir-se d'esquerres.
Ja poden dir-se d'esquerres, quina política d'esquerres volen fer sense marge de maniobra pressupostari després de pagar religiosament (i constitucionalment) els interessos del deute públic? A qui se li paguen aquests interessos? Als bancs que compren els bons de deute públic amb els que els governs financen el dèficit. I amb quins diners han comprat aquests bons els bancs als governs? Amb els milers de milions d'euros públics que els ha donat el govern per “rescatar-los”. És a dir, amb els diners que dels nostres impostos han anat a parar als bancs generant en bona part el deute que els governs financen amb els bons, en una espiral perversa. Demencial, però cert.
I com es pot sortir d'aquesta bogeria? Només si ens neguem a pagar el deute impagable i il·legítim. És la única manera que l'Estat tindria marge per poder fer política, fer política social. Però haurem de canviar d'actors polítics perquè la immensa majoria dels actuals, ja hem vist que estan hipotecats.
Avui la línia vermella que separa la dreta de l'esquerra està en negar-se, o no, a pagar el deute il·legítim, la resta és retòrica buida de contingut. I avui els partits aquí citats, segons el meu parer, han traspassat la línia vermella de la política hipotecada.













Publicat per a

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)