(Article escrit entre Pau Juvillà i Òscar Mendoza, i publicat a llibertat.cat)
L’any
1888 es fundava a Barcelona un dels grans sindicats (en afiliació i
estructura) de l’Estat Espanyol, la Unió General de Treballadors.
Posteriorment, el 30 i 31 d’octubre i 1 de novembre de 1910,
Solidaritat Obrera convocaria un Congrés Obrer Nacional en el Teatre
de Belles Arts, també a Barcelona, on s’acordaria la fundació de
la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Quedarien
així constituïts dos dels grans sindicats presents avui en els
Països Catalans. La resta ho farien durant el tardofranquisme (les
primeres Comissions Obreres s’organitzaven cap al 1960) i cap als
vuitantes amb la creació, el 1985, la Confederació Sindical
Catalana (CSC) -provinent d’una part del SOC (Solidaritat d'Obrers
de Catalunya) fundat el 1958-, el 1987 la Confederació Sindical de
Treballadors de Catalunya i finalment la CGT (hereva de la CNT) el
1989.
Aquestes
organitzacions sindicals creixerien i prendrien força en el
tardofranquisme, la transició i els anys de les reconversions
industrials, participant en vagues i en mobilitzacions constants
contra el desmantellament de l’estat del benestar incipient que
iniciarien els governs del PSOE i que continuaren, de manera
eficient, els del PP.
En
aquell context, els sindicats esdevindrien eines de lluita i de
transformació d’un sistema social, el franquisme, empoderant
treballadors/es. Uns quants, els més grans, acabarien canviant el
seu paper d’eina de ruptura i transformació per una de gestió,
assesorament i defensa de drets laborals en ambits i sectors
concrets, sense una visió de conjunt i renunciant al canvi de model
econòmic.
Els
altres continuarien, i continuen, en la construcció d’un espai de
questionament del sistema econòmic i social aportant propostes i
apostant per la construcció d’un contrapoder en un marc nacional
que es present, en mes o menys força, en cadascun d’ells.
I
malgrat tot aquestes organitzacions han sofert una campanya
sostinguda i continuada de desprestigi. Des de l’esquerra,
denunciant el pacte social i el seu significat i des de la dreta en
l’atac sistemàtic no d’un sindicat en concret sinó del sentit
primigeni d’aquests organitzacions i dels seus objectius.
Una carregada contra els sindicats des d'ambdós
cantons que acaba afectant a tots i crea un clima de deslegitimació
del sindicalisme en general. Una raó que explica perquè,
segurament, l’Estat Espanyol és un dels estats de la Unió Europea
amb més baixa afiliació de treballadors a les organitzacions
sindicals.
El
desencontre dels treballadors/es i l’esquerra transformadora cap
als grans sindicats no ha comportat, com semblava que hauria de ser,
un increment de militància en els sindicats anomenats “alternatius”.
Així entre UGT i Comissions Obreres i la resta existeix una
diferència abismal d’afiliació. Aquestes dues centrals sindicals
juntes representen prop del 90% dels treballadors afiliats a nivell
estatal i la resta correspondrien a la Unió Sindical Obrera de
Catalunya (USOC) amb més d'un 3 % de representativitat i més de
10.000 afiliats, la Confederació General del Treball (CGT) que és
prop del 2%, i menys suport reben altres sindicats com la
Confederació Sindical Independent de Funcionaris (CSI-CSIF), la
Intersindical-CSC, la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) i
la Coordinadora Obrera Sindical (COS).
És
també una evidència que, als Països Catalans, aquells que van dir
no a una transició que no va ser més que una transacció, aquells
que es van oposar als Pactes de la Moncloa, aquells que van seguir
defensant les llibertats
nacionals durant i després de la dictadura i els seus hereus dels 70
i 80 no van construir una única eina sindical que aplegués totes
les sensibilitats com si feu l’independentisme d’esquerres al
País Basc amb la creació de Langile Abertzaleen Batzordeak (LAB)
durant el tardofranquisme.
Segurament,
la inexistència d'un referent sindical massiu de classe treballadora
i d'àmbit nacional català s'explica per múltiples raons. Una
d'elles, de ben segur és el fort arrelament històric de la CNT en
bona part dels Països Catalans, cosa que ha dut a definir
l'anarcosindicalisme com un “fet diferencial català”. D'altra
banda, cal tenir en compte que les primeres Comissions Obreres,
malgrat tenir l'impuls del PSUC (i el PCE a nivell estatal), tenien
un caràcter assembleari, combatiu i unitari i, a les seves files,
trobem militants independentistes.
Aquesta
situació descrita anteriorment envers l’afiliació sindical es
reprodueix en la mateixa CUP, on segons “Cop de Cup” de Julià de
Jòdar i David Fernàndez i després d’una enquesta que es passà
als regidors i regidores ”un 81% no està afiliat a cap associació
de treballadors. Un 9% sí i un 3% en grau superior, perquè son
delegats sindicals. Un 6% no respon”.
Del
12% que sí estan afiliats, “un 55% tria la CGT, un 44% la COS
(Coordinadora Obrera Sindical) i un 11% la Intersindical -CSC.”
Així doncs, malgrat el que es podria pensar, la major part dels
càrrecs electes municipals de la CUP trien la CGT, amb un component
de transformació social molt potent però amb unes idees difuses en
quant a la qüestió nacional dels Països Catalans. Menys
preferències tenen la COS o la Intersindical-CSC que, amb ferma
voluntat de ruptura i transformació el primer, i menys el segon,
defensen inequívocament el marc dels Països Catalans. Un cas
similar passa amb la Intersindical Alternativa de Catalunya, on hi ha
militància de la CUP i malgrat defensar el dret a l'autodeterminació
manté lligams amb altres Intersindicals d'arreu de l'Estat espanyol.
D'altra
banda, en una anàlisi de la situació sindical actual cal tenir
present que les transformacions en el món del treball (amb la
terciarització i la progressiva precarització imposada per les
tesis neoliberals imperants) fan necessàries la revisió de les
formes d'organització dels i les treballadores i les formes de
lluita per la defensa i la conquesta dels drets socials i laborals.
Les organitzacions sindicals s'han mostrat, en aquest cas,
instruments poc àgils per a adaptar-se a un món laboral i social
canviant i han vist com l'assemblearisme de base i altres elements de
mobilització han pres forma on abans ho feien les organitzacions
sindicals tal i com les hem entès fins ara. Sovint s'han conformat
coordinadores, campanyes, col·lectius al voltant d'una o més
reivindicacions on han coincidint en un treball en xarxa els
sindicats alternatius, organitzacions de l'Esquerra Independentista
(també la CUP) i membres de diversos moviments socials i
associatius.
Els
diversos factors econòmics exposats ara mateix i la desregulació
constant de la normativa laboral i de la negociació col·lectiva
(aquesta darrera tocada de mort) preveuen un futur proper molt
difícil per a la classe treballadora, temps difícils, de
mobilitzacions constants, de molta feina per a les organitzacions
sindicals i obreres.
La
desafecció creixent que pateixen les organitzacions sindicals
(bàsicament les mal anomenades “majoritàries”, però no només)
entre els treballadors i treballadores, l'atomització de l'afiliació
sindical entre la militància de l'Esquerra Independentista, i
aquesta manca d'adaptació a les demandes actuals de la classe
treballadora, requereixen una reflexió en quant als objectius
d'organització de la classe obrera catalana que és un dels trets
característics de l'Esquerra Independentista.
Hi
ha qui ha plantejat alguna vegada la necessitat d'unificar els i les
sindicalistes independentistes i d'esquerres sota una mateixa
organització. Per tot l'exposat fins ara, creiem que avui per avui
no és encertat ni viable. Les referencialitats dins de la CUP i, per
extensió, en una part important de l'Esquerra Independentista són
múltiples en el camp sindical. A més s'està produint com en altres
àmbits una transformació en les formes d'organització i de lluita
de la classe treballadora, que explica, com hem vist, la creació
continua de xarxes i complicitats al seu entorn que no han de tenir,
necessàriament, una vinculació orgànica.
Som
del parer que, en el moment actual, el més important és la unitat
d'acció en el camp sindical i la lluita per la classe treballadora
de tot col·lectiu i organització sindical que tingui com a objectiu
la superació del capitalisme com a única forma de construir una
societat basada en els principis de justícia social.
I
els i les militants de l'Esquerra Independentista que tenim filiació
sindical hem de participar activament, fent créixer la consciència
que el futur de les classes populars està en mans de elles mateixes
i hem de continuar treballant en xarxa i estretant lligams amb els
col·lectius que davant de les agressions de l'Estat i el Capital i
la apatia d'un sector de la societat lobotomitzat pels mitjans de
control social, lluiten pel futur. I tenim la necessitat de difondre
el nostre missatge d'independència com a oportunitat de constituir
una nova societat, independència com a instrument d'alliberament
social. I tenim aquesta necessitat per la necessitat d'una majoria
social per a assolir els nostres objectius. Perquè volem construir
un país per a la majoria; no volem canviar de marc, volem canviar el
quadre sencer.
És
en aquests paràmetres que hem de reflexionar quina eina volem o si
el que ens cal, avui, es tenir-ne una caixa plena
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada