Una brúixola cap a la societat alternativa

Estic llegint l'informe nº 9 del seminari d'economia crítica Taifa. No ho estic fent al ritme que voldria, per manca de temps pels compromisos persoals i professionals que tinc. Malgrat això, i havent-me llegit només la primera part, crec que és un dels documents interessants a l'hora d'abordar el procés programàtic i de definició estratègica en el que està immersa la CUP i l'esquerra alternativa en general. 

En aquesta entrada he extractat alguns passatges d'aquesta primera part, anomenada "una brúixola cap a la societat alternativa".

 

Reflexionant sobre les alternatives al capitalisme

(extractes de la primera part de l'informe del seminari d'economia crítica Taifa nº 9)

 

És evident que la transformació de la societat no és un acte que es realitza en un moment donat o d'un dia per a l'altre, sinó un procés permanent i doble, de resistència al capitalisme i de construcció d'una societat diferent, que, en canvi, ha d'iniciar-se a l'interior dels ordres socials vigents.

S'ha de fer de l'Utopia un espai fora de la lògica del capital, però no hi ha altra via que iniciar-se dins del capitalisme existent. Per això, moltes actuacions transformadores seran, en si mateixes, contradictòries, perquè vivim en el capitalisme i quasi qualsevol cosa que es proposi enfonsa les seves arrels en el mateix i, segons l'orientació que se li doni poden ser transformadores o integradores.

Estratègia de canvi

Encara avui, sovint es considera que la manca d'una visió compartida sobre com ha de ser una societat alternativa limita la creació d'una oposició social majoritària al sistema vigent. Quasi sempre fins fa poc, es considerava que qualsevol alternativa al sistema capitalista actual, hauria de tenir com a punt de partida un sistema previ, un disseny completament elaborat, compacte i coherent al que associar-se i pel que lluitar.

Considerem que no és per manca de plans teòrics alternatius que es manté el capitalisme i que, avui, una societat alternativa necessita molt més que un pla teòric previ. La transformació social no pot consistir en la implementació d'un pla elaborat prèviament des de fora. No pot consistir en un disseny unitari que qui aconsegueix el poder construeix de cop i imposa a la resta de la societat. La idea d'un disseny previ de l'alternativa pot ser útil, com a orientació general a llarg termini, però no és necessària com a instrument immediat d'acció, perquè això suposaria entendre-la com quelcom que es pot fer des de fora del cos social, com un programa que unes quantes persones poden redactar.

Treballant alhora i enxarxant-se.- Cada grup social que te la voluntat de treballar per a la transformació hauria d'anar actuant segons la seva anàlisi, la seva perspectiva política i el seu mètode particular per avançar cap a la societat alternativa.

S'inicien diferents processos de transformació que poden convergir o no amb els que altres plantegen. Cada grup, a mesura que vagi progressant el seu projecte, hauria d'intentar establir relacions, enllaços i connexions amb altres grups afins, per tal d'aprofitar al màxim les sinergies que poden produir-se, coordinant-se amb altres grups en els objectius essencials però en la diversitat d'orientacions.

Una àmplia expansió d'aquests processos, de tal manera que la feina col·lectiva dels nombrosos grups socials que pretenen el canvi es coordini i s'articuli, podria donar lloc a quotes creixents d'influència a la societat, fins que eventualment vagin creixent, desenvolupant-se i consolidant-se noves formes de fer social que suposin gèrmens de la nova societat desitjada.

Amb aquesta concepció, ja no és necessària una visió prèvia homogènia, unitària, completa i tancada de l'alternativa. No es necessita estrictament una alternativa, sinó que des de la base s'han d'anar construint projectes diferents i múltiples, i que la seva relació harmònica constituirà la societat del futur.

En certa manera, podria considerar-se que és tot el conjunt el que ve a constituir una dinàmica alternativa. Un procés de transformació que mai arribarà a la seva fi perquè és perfectible i sempre hi haurà nous àmbits que transformar i noves propostes que plantejar per a la millora col·lectiva.

Estratègia de canvi.- En aquest marc, és tot el conjunt de subjectes, instruments i processos el que constituirà una estratègia de canvi, resultant dels projectes dels diferents col·lectius.

El procés mateix de lluita i transformació i la societat alternativa estan integrats dialècticament, i l'avenç del primer constitueix el desenvolupament de la segona.

Els subjectes de canvi

Els subjectes de canvi per a nosaltres són aquelles persones, grups, o col·lectius que de manera conscient i voluntària es plantegen participar en la reflexió teòrica i a la praxis per a la transformació social.

Una de les seves tasques principals és aconseguir les màximes sinergies entre els diferents subjectes amb l'objectiu de poder enllaçar amb projectes més rics i profunds des de la seva naturalesa transformadora.

En les condicions actuals el que ha sigut considerat tradicionalment com a subjecte de canvi, la classe obrera, ha canviat substancialment. No obstant això, tot i reconeixent aquests canvis, mantenim la vigència de la necessitat de la lluita de classes entre posseïdors i desposseïts, dominants i dominats. És necessari expandir aquest concepte (classe obrera): més enllà de la seva estricta posició en el procés productiu considerem que avui, els subjectes de canvi han d'identificar-se per la seva implicació a la dinàmica de lluita per la transformació social. El seu paper com a tals depèn de l'assumpció de consciència col·lectiva de pertinença a la classe desposseïda. Degut a això, el subjecte de canvi ha d'incloure a totes aquelles persones afectades pel desplegament de la lògica d'acumulació del capitalisme. No només en l'àmbit econòmic, sinó també en les relacions amb el medi, les relacions de gènere, els moviments per l'autodeterminació, etc.

Més enllà de la seva estricta posició en el procés productiu ha de ser la seva implicació a la dinàmica de lluita per la transformació social la que ens porti a identificar la composició del subjecte de canvi.

Els instruments, les eines

Els instruments per a intentar aconseguir una societat diferent són innumerables, des de l'organització de col·lectius particulars fins als fòrums mundials, passant per les cooperatives, les reformes fiscals, l'okupació, etc. Tot allò que pugui ajudar a avançar cap a una societat alternativa és una eina per al canvi.

Respecte als instruments, és fonamental no incórrer en contradiccions entre la societat a la que volem arribar i els instruments que volem utilitzar per arribar-hi. Per a poder acceptar o refusar qualsevol instrument, aquest ha de ser congruent amb la societat que es pretén.

Instruments forts.- Els instruments són molt i diversos. Alguns van més directament contra el sistema, tracten d'establir noves formes d'actuar i viure, podríem anomenar-los instruments forts. Existeixen instruments i activitats fortes legals, però també bastants d'aquests són considerats il·legals.

Exemples: la ocupació d'habitatges o edificis buits, l'ocupació de fàbriques, etc.

Aquests tipus d'instruments i activitats, en general obertament anticapitalistes, són actuacions transformadores i és molt necessari que s'expandeixin.

Instruments febles.- Per altra banda, altres instruments i activitats, més freqüents i abundants, tenen un caràcter més dubtós perquè encara que es poden utilitzar contra el sistema, poden servir per consolidar i legitimar el capitalisme; per això els considerem instruments febles.

Exemples: drets de l'estat del benestar, les millores salarials i laborals, les regulacions financeres, les reformes fiscals, etc.

De vegades els esforços per mantenir i ampliar aquests elements poden tenir un caràcter transformador, fort, si es consideren com a constitutius de drets socials inalienables, però en certs contextos són instruments que reforcen la legitimació del sistema.

Instruments febles més clars encara poden ser la majoria de les polítiques dedicades a mitigar les conseqüències de l'atur, la pobresa, la marginació, així com una àmplia varietat d'ONG dedicades a projectes que en cap moment qüestionen l'estructura de poder del país, ni el sistema social vigent.

El capitalisme és extraordinàriament hàbil per a integrar al seu si tot allò que el pot posar en perill, amb la qual cosa ens trobem sovint que moltes actuacions que s'inicien contra el capitalisme poden acabar cooperant o reforçant amb ell.

Com treballar contra el sistema sense convertir-se alhora en reformistes del mateix i provocar que aquest sigui acceptat amb més facilitat?

És pràcticament impossible dir teòricament què condueix a una alternativa total i què no. Només la pràctica i la reflexió contínua sobre aquest fet ens permetrà intentar que el rumb no sigui reformista.

Tots aquests plantejaments podrien ser vàlids si busquen com a objectiu final la transformació i tracten que es duguin a terme segons els criteris d'una societat genuïnament alternativa. Els més reformistes suposaran un procés més lent i limitat, els més radicals avançar més de pressa.

L'adopció dels diferents instruments dependrà de l'evolució que cada col·lectiu faci de les garanties de transformació que cada instrument potencialment tingui, d'acord amb les possibilitats de poder dur-lo a la pràctica en cada cas.

En conclusió

En el nostre context, per tant, el procés de canvi o transformació suposa la posada en pràctica dels instruments i les actuacions pels subjectes de transformació en el marc de cada projecte.

Els subjectes, els instruments i les accions es confronten i vinculen amb la realitat concreta a través del procés de transformació i és mitjançant aquesta dinàmica que es validen o no, tant els subjectes com els instruments i actuacions proposades.

Els diferents projectes hauran d'aspirar a agrupar els seus plantejaments semblants per a reforçar-se, però mai definir prèviament la necessitat d'encaixar a tots al mateix procés.

S'ha de considerar-se quins han de ser els mínims comuns que han de constituir les bases sobre les que establir aliances.

L'aproximació entre projectes, la suma de forces cooperant per a objectius similars, donarà lloc a un procés social de treball conjunt cada vegada més ampli, per anar afrontant cada vegada més tasques de transformació.

De fet, tota la feina política i social que s'està efectuant no deixa de ser ja part del gran procés de transformació necessari.

Per llegir l'informe sencer:

http://seminaritaifa.org/2013/05/25/taifa-09-reflexionant-sobre-les-alternatives/

UNA ALTRA MIRADA AL SISTEMA PÚBLIC DE PENSIONS

Comunicat de la Secció Estatal de la Seguretat Social del sindicat CGT-CAT arran de les darreres mentides escampades pels “experts” sobre Seguretat Social nomenats pel govern espanyol i a sou de la banca i les asseguradores per justificar la privatització del sistema públic de pensions:

Els seus arguments:

a) D'acord amb les seves projeccions demogràfiques el sistema serà insostenible a mitjà termini perquè en augmentar l'esperança de vida es cobra la pensió durant més temps.

La memòria es curta, i sembla que s'han oblidat de les grans i petites prediccions demogràfiques que no es van acomplir; des de les que parlaven a principi dels setanta de 10,000 milions d'habitants per als inicis del segle XXI (superem lleugerament els 6,000) o més recentment, els profètics anuncis d'alguns col·laboradors de La Moncloa, anunciant successivament la fallida de la Seguretat Social per al 1996, 1998, 2000 i 2005. Aquestes projeccions tampoc encertaren quan van plantejar que pel 2010 la població de 65 o més anys es trobaria entre els 27 i els 29 milions de persones a l'Estat espanyol i la realitat és no depassa per poc els 17 milions.

Ens diuen que entrarem en crisi perquè viurem més, però sembla que l'evolució de l'esperança de vida no ens mostra una futura humanitat tant longeva. Si anem a les dades de l'Institut Nacional d'Estadística espanyol (INE) l'esperança de vida mitjana l'any 1976 era de 73,34 anys; l'any 1981 de 75,62 anys; l'any 1991 de 78 anys; 81 anys l'any 2007 i 86 es preveu pel 2050. Fins a mitjans del segle XX l'esperança de vida es va duplicar, si bé, a partir dels anys 60 l'evolució d'aquesta esperança de vida s'ha moderat considerablement, per tant el pes de l'edat en el sistema es pot considerar lleuger.

b) Tots els experts coincideixen: S'ha d'allargar l'edat de jubilació, augmentar el nombre d'anys de cotització i prendre tota la vida laboral per calcular l'import de la pensió.

Per una altra banda, qui proclama el cataclisme del sistema públic de pensions i defensen un sistema privat afirmen que les seves propostes responen a un consens unànime entre els experts, però això no és així. Són molts els economistes, inclús premis Nobel d'economia com Joseph Stiglitz, que han demostrat en diverses ocasions i per diferents vies, que les tesis neoliberals de privatització de les pensions són mancades de fonament i rigor científic.

Un expert de l'òrbita liberal com José Antonio Herce assegurava el juny de 2009 que “el sistema públic de pensions espanyol entrarà en dèficit entorn a l'any 2020”, predicció àmpliament difosa pels mitjans de comunicació. Però aquest mateix autor va pronosticar en un treball publicat el 1995 que la Seguretat Social tindria un dèficit del 0,62% del PIB l'any 2000 i del 0,77 el 2005; en un altre treball de 1996, va assegurar que el dèficit seria del 1,37% l'any 2000 i del 1,80 l'any 2005. La realitat d'aquells anys va ser un superàvit del 0,4% l'any 2000 i de l'1,1% l'any 2005.

c) Augmenta el nombre de pensionistes en relació al de cotitzants el que interfereix a l'hora de mantenir una sanejada taxa de reemplaçament:

Ni en els moments més crítics d'aquesta relació ha baixat de 2,18 actius per cada pensionista i ara, en plena crisi, aquesta relació és de 2,57.

El superàvit de la Seguretat Social segueix augmentant; menys, però en positiu (les mateixes fonts així ens ho mostren). El superàvit de l'any 2009 va ser de 8.502 milions d'euros, un 0,8% del PIB que sumat al fons acumulat suposa a l'actualitat, més de 62,000 milions d'euros, el que equival al 6% del PIB.

En realitat el que pretenen es oferir al sector privat els fons de la Seguretat Social.

A l'actualitat els fons privats mouen 12,7 bilions d'euros, 12 el PIB de l'Estat espanyol i el 27% del PIB mundial.

L'augment d'aquests fons ha sigut espectaular fins el moment que la crisi ha frenat el seu creixement.

L'any 1995 els recursos que movien els fons privats pujaven a 4,9 bilions d'euros, en 5 anys el seu volum pujava a 11,5 bilions d'euros. L'Estat espanyol no va quedar al marge d'aquest creixement i va passar de 13,000 milions d'euros l'any 1995 a 38,000 l'any 200. En aquests darrers anys les dades que ens ofereix el Ministeri d'Economia i Hisenda no conviden a l'optimisme: el 2008 la Rendabilitat Mitjana Ponderada total és de -7,9%. Mentrestant les comissions de gestió no han deixat d'augmentar del 0,86% a l'1,11 l'any 2008.

En quant al percentatge d'inversions respecte al PIB, la contribució de l'Estat espanyol a aquests productes es troba a la part baixa en relació a la resta de l'UE. Això preocupa molt els bancs, també el govern espanyol, de fet al document per a la revisió del Pacte de Toledo, el Govern es queixa de la “manca d'interès de la població (ells diuen mercar) per aquests tipus de procutes”.

EL 72,60% del patrimoni que els treballadors i les treballadores hem donat a les entitats financeres per a que els inverteixin en les nostres futures pensions privades, ha obtingut rendibilitats negatives. La realitat és que hem perdut diners; al lloc ideal (la caixa de la Seguretat Social pública) la seva rendibilitat social hauria estat immillorable.

Allò important s'amaga, apliquem la llei de l'embut al sistema públic i el fem passar pel seu cantó estret, mentre deixem la part ampla pel sistema privat. Demandem rendibilitat al sistema públic i tanquem els ulls davant del desgavell del sector privat. La clau hauria de ser la riquesa nacional, no el nombre de cotitzants. Les pensions es paguen amb les cotitzacions dels i les treballadores, però no ha de ser necessàriament així. Es podrien implicar altres actors.

Per què ha d'estar equilibrat el pressupost de les pensions? Ho està potser el de l'Exèrcit? I el de la Casa Reial? I el d'Educació? I el de Justícia? Quasi totes les partides que surten dels Pressupostos Generals de l'Estat són deficitàries a efectes comptables.

Parlem d'un sistema social i com resulta de la riquesa de les societats, encara que ara estigui estancada, no ha fet altra cosa que créixer; això vol dir que les pensions no són un problema. El que passa és que existeixen grans i poderosos interessos per a que la riquesa segueixi repartint-se de manera cada vegada més desequilibrada i injusta; i quan el desequilibri voreja la misèria per a una bona part de la societat i es preveu un possible conflicte d'interessos, es treu la por a passeig en forma de fosques profecies, anuncis de diversos cataclismes, etc. Aquesta és la trampa.

Es parla de Constitució i aquesta determina que s'han de garantir unes pensions dignes; si aquesta és la finalitat no cal plantejar-se si hi ha dèficit o superàvit. L'obligació és fermar unes pensions dignes amb cotitzacions, amb impostos; és a dir, emprant tots els recursos necessaris per acomplir aquest objectiu ineludible, si és que volen acomplir la constitució.

El sistema públic no cobra comissions, no arrisca a la borsa, no perd els papers al casino de l'especulació; en canvi, és solidari, redistribueix la riquesa, posa en valor els drets socials, la seva finalitat és aconseguir el benestar de la gent, de tothom. Poden dir el mateix aquells que ens llencen a la selva de la previsió privada? Són compatibles els conceptes previsió i privada? La resposta ja no està a l'aire, rotundament NO.

Fonts:

Hem pres paràgrafs d'entrevistes i articles de:

• Joaquín Arriola, professor titular d'economia política a la Universitat del País Basc.
• Miren Etxezarreta, catedràtica emèrita d'Economia Aplicada de la Universistat de Barcelona i doctora per la London School of Economichs, que acaba de publicar Quines pensions, quin futur (Icària).
• Col·lectiu ATTAC “¿Estaán en peligro las pensiones públicas? Las preguntas que todos nos hacemos. Las respuestas que siempre nos ocultan” de Vicenç Navarro, Juan Torres López i Alberto Garzón Espinosa.

Aquestes fonts no estan pagades pels actors de l'actual crisi, per tant no depenen de cap grup de pressió.

bloc estatal de CGT-CAT: http://nohayderechocgtcat.info/

MOBILITZACIÓ POPULAR PER EMPÈNYER EL PROCÉS CAP A LA INDEPENDÈNCIA I EL SOCIALISME

En els darrers dies han succeït una sèrie d'esdeveniments i declaracions de les organitzacions polítiques i socials del Principat que porten a posicionar-me a favor d'una mobilització popular a curt termini que visualitzi:

• Que el poble ha de ser un agent actiu en el procés sobiranista.
• Que el procés sobiranista ha de ser l'exercici del dret a l'autodeterminació.
• Que el procés d'autodeterminació ha d'assentar els fonaments d'una nova estructura social, econòmica i política.

És necessària, en aquesta fase del procés, una mobilització massiva com a resposta a les agressions espanyoles, al protagonisme institucional que pretenen els partits polítics que donen suport al govern de la Generalitat de Catalunya, i a l'actitud tèbia, per no dir passiva, de les organitzacions socials.

Per aconseguir una fita com la independència no serà suficient l'acció institucional. El poble no ha de ser un agent passiu a remolc del que facin els nostres representants institucionals. Al contrari, el poble és l'agent actiu en qualsevol procés que es vulgui democràtic, i ha de ser la mobilització ciutadana la que condicioni l'actuació institucional i no a l'inrevés.

De fet, així ha estat fins ara. Les consultes populars i les manifestacions massives han situat en el centre de les agendes i accions polítiques dels partits institucionals el dret a l'autodeterminació. M'estic referint a les organitzacions polítiques que “s'han apuntat” al dret a decidir, a l'estat propi, o a qualsevol altre eufemisme per no dir dret a l'autodeterminació i independència, només des d'aquell moment.

És necessària, en aquesta fase del procés, una mobilització massiva per a que el plantejament que es faci no sigui en termes de relacions Espanya-Catalunya sinó que abasti tots els aspectes de l'autodeterminació:

Relació Espanya-Catalunya

Relació Principat-resta dels Països Catalans

Relacions internacionals: amb la UE, OTAN, etc

Model de país: estructura territorial, política, econòmica i social

Si el procés és d'autodeterminació i es vol veritablement democràtic no pot

prefigurar un model determinat de país i de relacions. En aquest sentit, o es realitza un procés de debat col·lectiu sobre aquests temes abans de fer el referèndum d'autodeterminació, o bé la consulta ha de tenir com a resultat l'apertura d'un procés constituent que finalitzi amb la constitució d'un estat les bases del qual han estat un procés col·lectiu, popular i democràtic.

 

És necessària, en aquesta fase del procés, una mobilització massiva perquè les classes populars catalanes han de començar a dir la seva respecte a quina estructura social, econòmica i política vol.

Evidentment el disseny del nou país que volem no es farà en una manifestació sinó que ha de ser el fruit d'un procés de debat col·lectiu que la CUP i altres agents de la Unitat Popular estan fent ja.

Ara bé, totes les mobilitzacions socials que es rodueixen avui dia, sectorials, contra les retallades i la deutecràcia, han de començar a fer-se visibles per        condicionar el procés sobiranista des de ja.

És a dir que han de trascendir les reivindicacions sectorials i confluir en una mobilització on es destaqui la defensa del dret a l'autodeterminació com a oportunitat per construir una societat més justa on les seves reivindicacions actuals formin part del passat per haver assolit els objectius que es plantegen.

Un company del sector de l'Ensenyament m'explicava com s'està demanant suport als i les ensenyants en contra de la LOMCE (per motius obvis ell està en contra de la llei Wert) però sense que es qüestioni per a res la Llei d'Educació de Catalunya (LEC) que conté molts aspectes de model educatiu iguals o similars a la LOMCE.

 

D'altra banda també observo com des del Secretariat de l'ANC s'estan impulsant actes on el missatge que preval és el suport incondicional al govern d'Artur Mas, sense que hi hagi hagut, que sàpiga, un debat profund en les seves bases sobre aquest tema i tenint en compte que a les bases de l'ANC hi participen moltes companyes de l'Esquerra Independentista i molta altra gent que no comparteix la política econòmica liberal que és la senya d'identitat del govern de CIU a qui ERC dona suport.

Des del meu punt de vista, aquesta mobilització massiva s'ha de fer aquest estiu, abans de la diada de l'11 de setembre i, al meu entendre, l'ha d'impulsar l'Esquerra Independentista però s'ha d'adreçar als amplis sectors socials als que m'he referit abans.

 

Crec que ha de fer-se abans de la diada del Principat perquè encara no s'ha fet (i ja va essent hora) una mobilització que aplegui, alhora, el sentir de les tres principals lluites que s'han produït a casa nostra sota el paraigües de l'autodeterminació com a oportunitat per a solucionar-les:

• La lluita pel dret a decidir, amb els seus màxims exponents en les consultes que començaren a Arenys de Munt i la massiva manifestació de l'any passat.
• La lluita contra les retallades i la deutecràcia expressades en múltiples mobilitzacions i de múltiples colors.
• La lluita per la regeneració democràtica i contra la corrupció encarnada en el moviment del 15M.

També crec que s'ha de fer abans de setembre perquè la propera tardor pot suposar un pas endavant cap a un procés veritablement democràtic o es pot començar a consumar l'enèssima traició i, davant d'aquesta perspectiva, la classe política i qui es pretén elit social han de sentir de ben aprop l'alè de les classes populars que reclamen que volen un país lliure però per poder construir una societat justa.

ADÉU CAPITALSIME, BENVINGUDA UNITAT POPULAR

Estem en ple procés d'elaboració de programa polític a la CUP i també de definició de les línies estratègiques a seguir. Aquest procés es clourà a a la propera Assemblea Nacional prevista per a la tardor.

Sense voler interferir en la feina que estan portant a terme els grups de treball sectorial i de la que farà el grup redactor de documents, m'agradaria fer una recomanació de lectura perquè crec que el llibre al que em referiré pot aportar alguns elements tant programàtics com estratègics que poden ser útils en aquests moments en els que ens trobem.

Amb aquesta recomanació no vull dir que estigui d'acord amb tot el que s'exposa al llibre, ni tampoc que no ens haguem de fixar amb altres lectures i documents, tant clàssics com recents, però crec que molts dels principis i eines que proposa l'autor poden ser vàlides per superar la crisi sistèmica en la que estem immersos, avançant cap a una societat més justa.

És en aquest moment que hem de debatre sobre aquests temes, per contraposar un veritable procés constituent a les temptacions del “sobiranisme transversal” d'acceptar defugir dels debats sobre model social, econòmic, productiu i polític en les passes que es prenguin per exercir el dret a l'autodeterminació. No podem validar un sistema que ens ha aportat a l'atzucac, ni esperar a després de la independència per situar al centre del debat polític el model de país que volem. Ha de ser en aquest procés mateix on es dirimeixin aquests aspectes per dos motius: per a que sigui un veritable procés d'autodeterminació i per a atraure a la majoria social de canvi necessària per al procés democràtic de construcció nacional.

El llibre que vull recomanar és “Adéu capitalisme, 15M-2031” del cooperativista de Gramenet del Besós Jordi Garcia Jané, publicat per l'Editorial Icària, on proposa el que anomena “ecodemocràcia cooperativa” un concepte sociopolític al que s'arribaria mitjançant l'estratègia d'empoderament popular.

Presentació del llibre a la plaça de la revolució de Gràcia. Foto extreta de l'article d'Alba Gómez al setmanari Directa

Al llibre es dibuixa un nou sistema polític “que combina procediments de democràcia directa amb d'altres de democràcia representativa i formes de participació físiques amb altres de virtuals.”

“Els principis generals en què s'inspira són:

• Escala humana: Els grups socials han de tenir una dimensió apropiada per permetre que la majoria dels seus membres puguin sentir-se partícips de les decisions que els afecten.
• Autonomia democràtica: Totes les persones tenen el dret de participar directament en les decisions col·lectives que incideixen en les seves vides i consideren rellevants.
• Dispersió del poder: La concentració de poder polític i econòmic en poques mans desemboca en el burocratisme i la tirania. L'arquitectura del nou sistema ha de dispersar el poder de manera que poders múltiples i dispersos s'equilibrin entre ells.
• Primacia de la sobirania de la ciutadania respecte de la dels representants: L'expressió de la sobirania popular de cada territori ha de poder prevaler en qualsevol moment per sobre dels representants o de qualsevol norma o poder constituït.
• Primacia del legislatiu respecte de l'executiu: El Parlament ha de recuperar la potestat legislativa que havia estat progressivament acaparada per l'executiu.
• Fidelitat, inclusivitat i control de la democràcia representativa: S'ha d'ampliar el nombre de persones que tenen dret a elegir i ser elegides, inventar sistemes de sufragi que reflecteixin més fidelment la voluntat popular i instaurar mecanismes de control sobre els representants.
• Participació integral: Les persones han de poder participar en la presa de decisions, però també en la formulació, la deliberació, l'execució, el seguiment, la fiscalització i l'avaluació de les polítiques públiques.
• Autoorganització ciutadana: S'ha d'afavorir la capacitat de la ciutadania per associar-se i organitzar-se de manera que pugui exercir una influència directa en l'esfera pública estatal.
• Recursos, garanties i incentius a la participació: Per fer possible un sistema de democràcia participativa i inclusiva, s'ha de dotar les persones de recursos, garanties i incentius per participar.
• Democratització i humanització del sistema judicial, penal i penitenciari: S'ha de garantir la independència del poder judicial respecte dels poders executiu i legislatiu, així com la seva dependència respecte a la majoria social, la qual cosa comporta l'elecció democràtica dels seus òrgans màxims. A més, s'ha de potenciar la justícia conciliadora i adequar delictes i penes als nous valors socials.
• Governança democràtica mundial: Les institucions internacionals s'han d'enfortir i dotar de legitimitat per poder gestionar la interdependència entre els pobles del món, per tal que representin democràticament la població mundial i afrontin amb èxit els problemes col·lectius que tenim, com ara la degradació ecològica, l'armament nuclear, la guerra, la fam, la superpoblació, la corrupció i la desigualtat social.
• Transarmament: Les forces militars i policials s'han de reemplaçar gradualment per forces de pau no violentes que protegeixin els drets de les persones amb mètodes no violents.

Els dotze principis esmentats es poden plasmar en dissenys institucionals diversos. Aquesta demodiversitat és bona, perquè cada disseny s'adapta millor a un context determinat i perquè permet després enriquir cada un d'ells amb les ensenyances dels altres, a manera de codis oberts.”

En quant al sistema econòmic, Garcia Jané prefigura un sistema financer públic amb restriccions a la lliure circulació de capital, un sistema monetari de naturalesa telemàtica “format per una moneda nacional, complementat per monedes comarcals i socials”, i una planificació participativa de l'economia.

També es dona valor a l'ecologisme des de tots els vessants i el retorn al consum de proximitat.

Dibuixa una estructura econòmica mixta amb diferents formes empresarials:

• Empreses públiques estratègiques que produirien els béns i serveis considerats essencials com l'aigua, l'energia, els transports col·lectius, etc.
• Empreses públiques de gestió cooperativa: de propietat pública, estarien arrendades a col·lectius de treballadors i treballadores.
• Cooperatives de diferents tipus.
• Societats Limitades.
• Treballadors i treballadores autònomes.

Les diferents formes empresarials responen a quatre sectors econòmics: el lucratiu privat, el no lucratiu social, el no lucratiu públic i el lucratiu públic. Tot i aquesta diversitat, imagina una societat on s'ha posat fi a la propietat privada dels mitjans de producció més importants.

La jornada laboral es redueix, “ajudant a revalorar i distribuir millor el treball reproductiu entre homes i dones, a més d'augmentar sensiblement les activitats comunitàries”.

Els poders públics garanteixen un ingrés bàsic per a totes les persones que no tinguin recursos econòmics i es fixa una limitació a la riquesa admissible, posa l'exemple de l'1:50 sumant renda i patrimoni (no tenint en compte l'habitatge habitual i altres bens o patrimonis). La propietat del sòl és pública i es respecte l'ús de fruit dels habitatges.

Com deia al principi d'aquest article, l'autor no només descriu una “futura societat” sinó que a la primera part del llibre descriu l'estratègia per a arribar-hi partint de la situació actual.

L'estratègia la defineix com d'empoderament popular, mitjançant la generació de contrapoders, la mobilització no violenta i la via electoral.

La generació de contrapoers vindria a ser dur ja a la pràctica tot allò que es pugui fer actualment i que encaixaria amb la societat pensada.

En quant a la mobilització no violenta, l'autor, després de fer un al·legat a la utilitat i el valor de la mobilització per aconseguir drets i fites socials, descriu les virtuts que te la no violència per sobre de la mobilització insurreccional violenta.

La via electoral la planteja com a complement a les dues altres estratègies i la creu necessària tot i que alerta dels riscos de la institucionalització i en marca alguns límits per a garantir que aquest efecte no desitjable no es produeixi.

En definitiva, considero que les aportacions que fa Jordi Garcia Jané al seu llibre “Adéu capitalisme 15m-2031” als debats que hi han oberts, i d'altres que s'han d'obrir, s'han de tenir en compte pel que ofereixen tant programàticament com estratègicament a la construcció de la Unitat Popular.

Segurament moltes de vosaltres ja l'haureu llegit. Espero que gràcies a aquest article algú descobreixi una bona lectura que convida a la reflexió i anima al debat i si, com jo , l'heu llegit, us entrin ganes de tornar-lo a fullejar.

Per a més informació sobre aquest llibre hi ha el bloc:

http://adeucapitalisme.nova.cat

i el grup de facebook “Adéu, capitalisme”:

http://www.facebook.com/groups/431323650217001/

CIU i el PP fan veure que es barallen pel repartiment de la propina

Aquests dies observo com l'actualitat política catalana gira entorn als pressupostos i, més en concret, al percentatge de dèficit que l'Estat permetrà a la Generalitat.

Més enllà d'entrar a valorar si un dèficit d'un 1,2% és clarament insuficient, si el 2,3% és inacceptable o si el 1,9% és el màxim admissible, considero que aquest regateig més propi d'un mercadal que de l'arena política són les branques que no ens deixa veure el bosc de la submissió política als interessos econòmics del poder financer. Si això, a més, s'amaneix amb els greuges territorials i els improperis naftalínics del president autonòmic de torn, la distracció està servida.

Avui, per avui, les Administracions Públiques són un colla de cambrers sense sou que viuen de les propines; els pressupostos, la propina; el govern, l'encarregat que reparteix com vol les propines entre els cambrers i les cambreres; i el capital financer és l'amo que només apareix a la nit a fer caixa i endur-se els calers.

Això és així des que s'ha generat un deute públic en bona part il·legítim i s'ha prioritzat el retorn d'aquest deute per sobre de les polítiques al servei de les persones. Fent una mica de memòria recordaré com s'ha aconseguit arribar a la situació escandalosa del deute públic actual, refermant-me allò que vaig escriure en un post fa més de dos anys:

“La primera mesura que va adoptar el Govern espanyol (del PSOE) per fer front a la crisi va ser la injecció de milers de milions d’euros a la banca a un interès irrisori (inferior a l’1%).

Aquesta mesura es va fer en seguiment dels dictats de la lògica neoliberal (als EEUU i la resta de països de la UE es va fer el mateix) i la seva justificació: que amb aquesta injecció els bancs obririen una mica l’aixeta del crèdit per a les empreses i les famílies, aixeta tancada en sec quan va explotar la bombolla financera que va ser l’origen de la crisi econòmica. Amb això es pretenia, sempre seguint la lògica neoliberal, frenar la pèrdua d’ocupació, el tancament d’empreses i reactivar el consum.

Aquesta injecció de diners a la banca va aguditzar, a curt termini, la despesa pública i, en conseqüència, el dèficit econòmic de l’Estat generant, de retruc, un augment del deute públic.

Per a fer front a l’increment del deute, els Estats han emès bons de deute públic a un interès més gran en aquells països on és més gran la incertesa de la situació econòmica nacional. Els inversors (especuladors) demanen més interès quan el risc de cobrament és més gran, i aquest risc és més gran en economies incertes (Grècia i Irlanda són dos exemples que tothom tindrà a la ment).

El deute públic espanyol (inclosos també els bons que han emès les Comunitats Autònomes) és dels que han de pagar un major interès per la incertesa de la situació espanyola. Molts anys de dependència dels sectors més especulatius de l’economia com la construcció (i no d’habitatge habitual precisament) ha provocat aquesta situació. Així, els bons de la Generalitat de Catalunya i de la Generalitat Valenciana s’han emès amb un interès del 4,75%.

Qui està comprant aquest deute? Doncs bona part se l’estan quedant els bancs. Es a dir que estan utilitzant diners prestats per l’Estat a l’1% per a prestar-lo (ells) a l’Estat (en qualsevol de les seves formes) al 4,75%. Negoci rodó.”

A això, s'han d'afegir els rescats bancaris amb els que, lluny de suposar una nacionalització de la banca per a gestionar-la públicament al servei de les persones, s'han transferit encara més milers de milions públics a entitats privades.

Això és o no és generació de deute il·legítim?

La classe política del sistema no vol negar-se a pagar aquest deute que, com hem vist, és en bona part un robatori a les arques públiques, al·legant els compromisos contrets. En canvi, no li tremola el pols a l'hora de trencar els compromisos contrets amb el poble retallant els drets socials bàsics.

És més, PP i PSOE van reformar la sacrosanta Constitució Espanyola amb nocturnitat i traïdoria per tal de legalitzar aquest atracament, convertint la banca en l'amo de la caixa i les Administracions Públiques en els cambrers sense sou que viuen només de les propines que queden després de l'espoli financer a les arques públiques. 6 milions d'euros diaris destinats només a pagar els interessos del deute. El mateix import que les retallades que es fan al Principat.

Però què diu la Constitució Espanyola sobre el tema? N'extractaré les parts més significatives de l'article 135:

“L'Estat i les Comunitats Autònomes no podran incórrer en un dèficit estructural que superi els marges establerts, en el seu cas, per la Unió Europea per als seus estats membres”

“El volum de deute públic del conjunt de les Administracions Públiques en relació amb el producte interior brut de l'Estat no podrà superar el valor de referència establert al Tractat de Funcionament de la Unió Europea”

“Els límits de dèficit estructural i de volum de deute públic només podran superar-se en cas de catàstrofes naturals, recessió econòmica o situacions d'emergència extraordinària que escapin al control de l'Estat i perjudiquin considerablement la situació financera o la sostenibilitat econòmica o social de l'Estat, apreciades per la majoria absoluta dels membres del Congrés dels Diputats.”

Dues consideracions:

Primera: PP i PSOE, que s'omplen la boca amb la sobirania que resideix exclusivament en el poble espanyol i diuen que qualsevol temptació democràtica d'exercir el dret a l'autodeterminació és poc més que terrorisme i, ja no això, qualsevol intent de tocar la constitució és pecat, i va i la canvien sense sotmetre la reforma a referèndum popular quan suposa una cessió de sobirania d'Espanya a la unió Europea que deixa les institucions polítiques espanyoles (ja no dir les catalanes) en mers gestors de la misèria, en l'encarregat que reparteix les propines com vol.

Segona: Si estem en una recessió econòmica i en una situació extraordinària que escapa al control de l'Estat que perjudica considerablement la situació financera i la sostenibilitat econòmica i social de l'Estat, no seria plenament constitucional superar els límits de dèficit i el volum de deute públic?

Una taxa d'atur a l'Estat espanyol del 27,16% el primer trimestre d'enguany, segons l'EPA feta per Instituto Nacional de Estadística. 1.798.800 persones aturades als Països Catalans (sense tenir en compte les dades de la Catalunya Nord ni la Franja de Ponent) segons el mateix estudi, que suposa una taxa d'atur del 26,60%. Una cinquena part de la població en situació de risc d'exclusió social, desenes de desnonaments diaris, desenes de suïcidis fins ara relacionats amb aquestes situacions, etc. No és prou extraordinària la situació econòmica i social, per saltar-se la cotilla constitucional de submissió als dictats de l'Europa del Capital?

Doncs no, perquè qui podria decidir saltar-se el límits que imposa l'amo que només ve de nit a fer caixa i endur-se els calers és l'encarregat que sempre està al servei de l'amo, sempre que li deixi repartir les propines com vulgui entre els i les cambreres. Perquè els governs de CIU aquí i del PP aquí i allà no deixen de ser les sucursals de (i a les ordres de) la troika comunitària.

I com reparteix les propines l'encarregat? Com reparteix les engrunes pressupostàries el Govern (d'allà i d'aquí)? 

Doncs retallant drets socials perquè és estratègic per als seus objectius polítics que coincideixen amb els de l'Europa del Capital Financer, les sucursals han d'aconseguir els objectius que arriben de la matriu. Retallar com a mitjà per a malmetre els serveis públic per justificar-ne la privatització en benefici de les empreses financeres (al consell d'administració de les quals s'acaben jubilant els “encarregats” governamentals).

I és que tinguem molt o poc, la política d'un govern no es percep tant en el que fa en termes absoluts com en les prioritats que te. Un govern pot estar mig arruïnat però si la seva prioritat és el bé públic i la defensa de les classes desfavorides, es veurà que el poc que te el destina massivament a allò, mentre que un govern que el que fa és retallar els drets socials bàsics (sanitat, educació, dependència, serveis socials, pensions, etc.) mentre transfereix cada vegada més recursos públics als bancs, deixa clara quina és la seva prioritat (que no és, precisament, la qualitat de vida de les persones).

Que tot això passi, sense que passi res, és possible per la pau social que alimenten els mitjans de comunicació (mitjans de control social, hauríem de dir) que, al servei dels accionistes i governs que tenen al redera, escampen que tots els mals són càstigs inevitables per purgar l'època en la que lligàvem els gossos amb llonganisses i estivàrem més la mà que la màniga. Que no hi ha alternativa a les retallades i l'austeritat. Que és igual que un govern sigui de dretes o d'esquerres, que només hi ha una sortida a la crisi.

Fals. Hi han d'alternatives a la deutecràcia que ha segrestat la democràcia i la política. També en els pressupostos.

Es pot no retornar el deute, per il·legítim, per ser un robatori a base de transferir rendes de les classes populars a les elits dirigents, d'això se'n diu acumulació per despossessió. I sense retornar el deute, prioritzar les polítiques socials, apostar per un canvi de model econòmic i productiu, ... Això a l'hora que es foragiten els centenars de corruptes legals i il·legals i es comença a construir una societat nova.

Inclús, des d'una vessant més possibilista i socialdemòcrata, hi han alternatives a l'austeritat del 99% pel malbaratament de 1%. Si es reconeix el deute i s'ajorna el pagament (com han fet a Islàndia) es trobes en millors condicions per a reactivar l'economia i llavors, pactar el retorn del deute, amb quitances, terminis, etc., amb una economia sanejada.

I com ho van fer a Islàndia? Sortint al carrer, empresonant banquers, fent uns pressupostos participatius i fent un procés, també participatiu, per redactar una nova constitució.

Aquí, ahir, van dictar presó per un banquer, el primer d'ençà de la crisi. Espero que sigui el primer de molts i que la cosa no acabi com acostuma a acabar, en no res, o en indult o, en el millor dels casos, que Blesa sigui el cap de turc per tapar la resta de corrupteles, legals o il·legals.

I mentre tot això passa, alguns pensen alternatives, d'altres fan veure que es barallen pel repartiment de les propines. 

I aquests darrers volen que ens posicionem a favor d'uns o altres. Doncs jo crec que no ens hem de posicionar ni amb uns ni amb altres, sinó amb el poble, que està al carrer i acabem de pensar i exercir les alternatives.