CIU i el PP fan veure que es barallen pel repartiment de la propina

Aquests dies observo com l'actualitat política catalana gira entorn als pressupostos i, més en concret, al percentatge de dèficit que l'Estat permetrà a la Generalitat.

Més enllà d'entrar a valorar si un dèficit d'un 1,2% és clarament insuficient, si el 2,3% és inacceptable o si el 1,9% és el màxim admissible, considero que aquest regateig més propi d'un mercadal que de l'arena política són les branques que no ens deixa veure el bosc de la submissió política als interessos econòmics del poder financer. Si això, a més, s'amaneix amb els greuges territorials i els improperis naftalínics del president autonòmic de torn, la distracció està servida.

Avui, per avui, les Administracions Públiques són un colla de cambrers sense sou que viuen de les propines; els pressupostos, la propina; el govern, l'encarregat que reparteix com vol les propines entre els cambrers i les cambreres; i el capital financer és l'amo que només apareix a la nit a fer caixa i endur-se els calers.

Això és així des que s'ha generat un deute públic en bona part il·legítim i s'ha prioritzat el retorn d'aquest deute per sobre de les polítiques al servei de les persones. Fent una mica de memòria recordaré com s'ha aconseguit arribar a la situació escandalosa del deute públic actual, refermant-me allò que vaig escriure en un post fa més de dos anys:

“La primera mesura que va adoptar el Govern espanyol (del PSOE) per fer front a la crisi va ser la injecció de milers de milions d’euros a la banca a un interès irrisori (inferior a l’1%).

Aquesta mesura es va fer en seguiment dels dictats de la lògica neoliberal (als EEUU i la resta de països de la UE es va fer el mateix) i la seva justificació: que amb aquesta injecció els bancs obririen una mica l’aixeta del crèdit per a les empreses i les famílies, aixeta tancada en sec quan va explotar la bombolla financera que va ser l’origen de la crisi econòmica. Amb això es pretenia, sempre seguint la lògica neoliberal, frenar la pèrdua d’ocupació, el tancament d’empreses i reactivar el consum.

Aquesta injecció de diners a la banca va aguditzar, a curt termini, la despesa pública i, en conseqüència, el dèficit econòmic de l’Estat generant, de retruc, un augment del deute públic.

Per a fer front a l’increment del deute, els Estats han emès bons de deute públic a un interès més gran en aquells països on és més gran la incertesa de la situació econòmica nacional. Els inversors (especuladors) demanen més interès quan el risc de cobrament és més gran, i aquest risc és més gran en economies incertes (Grècia i Irlanda són dos exemples que tothom tindrà a la ment).

El deute públic espanyol (inclosos també els bons que han emès les Comunitats Autònomes) és dels que han de pagar un major interès per la incertesa de la situació espanyola. Molts anys de dependència dels sectors més especulatius de l’economia com la construcció (i no d’habitatge habitual precisament) ha provocat aquesta situació. Així, els bons de la Generalitat de Catalunya i de la Generalitat Valenciana s’han emès amb un interès del 4,75%.

Qui està comprant aquest deute? Doncs bona part se l’estan quedant els bancs. Es a dir que estan utilitzant diners prestats per l’Estat a l’1% per a prestar-lo (ells) a l’Estat (en qualsevol de les seves formes) al 4,75%. Negoci rodó.”

A això, s'han d'afegir els rescats bancaris amb els que, lluny de suposar una nacionalització de la banca per a gestionar-la públicament al servei de les persones, s'han transferit encara més milers de milions públics a entitats privades.

Això és o no és generació de deute il·legítim?

La classe política del sistema no vol negar-se a pagar aquest deute que, com hem vist, és en bona part un robatori a les arques públiques, al·legant els compromisos contrets. En canvi, no li tremola el pols a l'hora de trencar els compromisos contrets amb el poble retallant els drets socials bàsics.

És més, PP i PSOE van reformar la sacrosanta Constitució Espanyola amb nocturnitat i traïdoria per tal de legalitzar aquest atracament, convertint la banca en l'amo de la caixa i les Administracions Públiques en els cambrers sense sou que viuen només de les propines que queden després de l'espoli financer a les arques públiques. 6 milions d'euros diaris destinats només a pagar els interessos del deute. El mateix import que les retallades que es fan al Principat.

Però què diu la Constitució Espanyola sobre el tema? N'extractaré les parts més significatives de l'article 135:

“L'Estat i les Comunitats Autònomes no podran incórrer en un dèficit estructural que superi els marges establerts, en el seu cas, per la Unió Europea per als seus estats membres”

“El volum de deute públic del conjunt de les Administracions Públiques en relació amb el producte interior brut de l'Estat no podrà superar el valor de referència establert al Tractat de Funcionament de la Unió Europea”

“Els límits de dèficit estructural i de volum de deute públic només podran superar-se en cas de catàstrofes naturals, recessió econòmica o situacions d'emergència extraordinària que escapin al control de l'Estat i perjudiquin considerablement la situació financera o la sostenibilitat econòmica o social de l'Estat, apreciades per la majoria absoluta dels membres del Congrés dels Diputats.”

Dues consideracions:

Primera: PP i PSOE, que s'omplen la boca amb la sobirania que resideix exclusivament en el poble espanyol i diuen que qualsevol temptació democràtica d'exercir el dret a l'autodeterminació és poc més que terrorisme i, ja no això, qualsevol intent de tocar la constitució és pecat, i va i la canvien sense sotmetre la reforma a referèndum popular quan suposa una cessió de sobirania d'Espanya a la unió Europea que deixa les institucions polítiques espanyoles (ja no dir les catalanes) en mers gestors de la misèria, en l'encarregat que reparteix les propines com vol.

Segona: Si estem en una recessió econòmica i en una situació extraordinària que escapa al control de l'Estat que perjudica considerablement la situació financera i la sostenibilitat econòmica i social de l'Estat, no seria plenament constitucional superar els límits de dèficit i el volum de deute públic?

Una taxa d'atur a l'Estat espanyol del 27,16% el primer trimestre d'enguany, segons l'EPA feta per Instituto Nacional de Estadística. 1.798.800 persones aturades als Països Catalans (sense tenir en compte les dades de la Catalunya Nord ni la Franja de Ponent) segons el mateix estudi, que suposa una taxa d'atur del 26,60%. Una cinquena part de la població en situació de risc d'exclusió social, desenes de desnonaments diaris, desenes de suïcidis fins ara relacionats amb aquestes situacions, etc. No és prou extraordinària la situació econòmica i social, per saltar-se la cotilla constitucional de submissió als dictats de l'Europa del Capital?

Doncs no, perquè qui podria decidir saltar-se el límits que imposa l'amo que només ve de nit a fer caixa i endur-se els calers és l'encarregat que sempre està al servei de l'amo, sempre que li deixi repartir les propines com vulgui entre els i les cambreres. Perquè els governs de CIU aquí i del PP aquí i allà no deixen de ser les sucursals de (i a les ordres de) la troika comunitària.

I com reparteix les propines l'encarregat? Com reparteix les engrunes pressupostàries el Govern (d'allà i d'aquí)? 

Doncs retallant drets socials perquè és estratègic per als seus objectius polítics que coincideixen amb els de l'Europa del Capital Financer, les sucursals han d'aconseguir els objectius que arriben de la matriu. Retallar com a mitjà per a malmetre els serveis públic per justificar-ne la privatització en benefici de les empreses financeres (al consell d'administració de les quals s'acaben jubilant els “encarregats” governamentals).

I és que tinguem molt o poc, la política d'un govern no es percep tant en el que fa en termes absoluts com en les prioritats que te. Un govern pot estar mig arruïnat però si la seva prioritat és el bé públic i la defensa de les classes desfavorides, es veurà que el poc que te el destina massivament a allò, mentre que un govern que el que fa és retallar els drets socials bàsics (sanitat, educació, dependència, serveis socials, pensions, etc.) mentre transfereix cada vegada més recursos públics als bancs, deixa clara quina és la seva prioritat (que no és, precisament, la qualitat de vida de les persones).

Que tot això passi, sense que passi res, és possible per la pau social que alimenten els mitjans de comunicació (mitjans de control social, hauríem de dir) que, al servei dels accionistes i governs que tenen al redera, escampen que tots els mals són càstigs inevitables per purgar l'època en la que lligàvem els gossos amb llonganisses i estivàrem més la mà que la màniga. Que no hi ha alternativa a les retallades i l'austeritat. Que és igual que un govern sigui de dretes o d'esquerres, que només hi ha una sortida a la crisi.

Fals. Hi han d'alternatives a la deutecràcia que ha segrestat la democràcia i la política. També en els pressupostos.

Es pot no retornar el deute, per il·legítim, per ser un robatori a base de transferir rendes de les classes populars a les elits dirigents, d'això se'n diu acumulació per despossessió. I sense retornar el deute, prioritzar les polítiques socials, apostar per un canvi de model econòmic i productiu, ... Això a l'hora que es foragiten els centenars de corruptes legals i il·legals i es comença a construir una societat nova.

Inclús, des d'una vessant més possibilista i socialdemòcrata, hi han alternatives a l'austeritat del 99% pel malbaratament de 1%. Si es reconeix el deute i s'ajorna el pagament (com han fet a Islàndia) es trobes en millors condicions per a reactivar l'economia i llavors, pactar el retorn del deute, amb quitances, terminis, etc., amb una economia sanejada.

I com ho van fer a Islàndia? Sortint al carrer, empresonant banquers, fent uns pressupostos participatius i fent un procés, també participatiu, per redactar una nova constitució.

Aquí, ahir, van dictar presó per un banquer, el primer d'ençà de la crisi. Espero que sigui el primer de molts i que la cosa no acabi com acostuma a acabar, en no res, o en indult o, en el millor dels casos, que Blesa sigui el cap de turc per tapar la resta de corrupteles, legals o il·legals.

I mentre tot això passa, alguns pensen alternatives, d'altres fan veure que es barallen pel repartiment de les propines. 

I aquests darrers volen que ens posicionem a favor d'uns o altres. Doncs jo crec que no ens hem de posicionar ni amb uns ni amb altres, sinó amb el poble, que està al carrer i acabem de pensar i exercir les alternatives.