El
dret a decidir serà un procés constituent en la mesura que es basi
en principis democràtics i no cleptocràtics.
Més
enllà dels criteris formalment democràtics com un plebiscit per
validar decisions preses en fòrums que res tenen de democràtics, un
procés d'exercici del dret a l'autodeterminació ha de comptar amb
la sobirania popular en totes les fases del procés i l'objecte de
decisió no s'ha de circumscriure a elements merament jurídics, ni
només tampoc polítics sinó que ha d'afectar a tots els àmbits que
influeixen en la qualitat de vida del subjecte decisori, del poble,
de les persones.
En
aquest sentit observo amb certes reserves les passes que s'estan
seguint al Principat.
Trobo
que Convergència i Unió, i també Esquerra Republicana de
Catalunya, estan desenvolupant una acció política que, en els
millors dels casos, ens menaria a un canvi d'embolcall de les
estructures de dominació actual. Iniciativa Per Catalunya fa el
que pot per tal de sortir a la foto sobiranista ni que sigui a un
extrem de la mateixa; sense fer ni un bri d'autocrítica de les
polítiques que va seguir als governs on va participar que no eren
“d'esquerres i ecologistes de debò”, precisament. La CUP te clar
que els seus objectius van més enllà del plantejament que s'està
fent des de la institució autonòmica però encara no te clara la
tàctica per a l'estratègia que ens apropi als seus objectius
d'independència i socialisme pels Països Catalans.
Les
iniciatives parlamentàries simbòliques que està protagonitzant CIU
i l'acció política exterior encaminada a aconseguir, ja no l'ajuda
sinó la tranquil·litat d'aquells que només en tenen quan no es
qüestionen els pilars del capitalisme, denoten que el dret a decidir
pel partit al govern es limita a l'estatus jurídic i polític de
Catalunya, sense entrar a debatre i decidir sobre el model econòmic
i social, que és el que condiciona en bona mesura la vida de la
gent.
El
seguidisme d'ERC al govern de CIU, que només marca perfil propi amb
la seva obsessió que “tot el mal ve d'Almansa (perdó, de Madrid),
no situa les seves aspiracions d'independència en el moll de l'os
d'un procés constituent. Constituir vol dir crear, fer quelcom
nou, que és al que aspira, al meu parer, una majoria social del
nostre país. El mal ve d'Almansa (perdó, de Madrid) però també
d'unes torres negres que hi ha a la Diagonal, d'uns sopars al Via
Venetto, de la central del Banc de Sabadell o de la seu de Foment del
Treball a la Via Laietana, per exemple. I també de les seus de la
troika ja es diguin Unió Europea, Banc Mundial o Fons Monerari
Internacional. Així, encara que ERC apunti bé un dels trets,
d'altres els erra (el mal ve d'Almansa, però s'han oblidat que entra
pel País Valencià, on estan tant o més fotuts que al Principat per
“camps” i “costes” com canta en Feliu Ventura). D'altres
trets els fa directament contra el mateix poble essent cooperador
necessari o, si més no, còmplice d'aquells que, en sopars al Via
Venetto amb els que manen a les plantes nobles de les torres negres
de la Diagonal, planifiquen retallades que van més enllà del mal
que ve d'Almansa (perdó, de Madrid). Ja ho va dir el conseller
d'Economia: “som els primers de la classe en retallar la despesa
pública”.
Mentre
el Parlament fa declaracions, cimeres i comissions d'estudi, el
carrer s'omple de colors: el groc en defensa de l'ensenyament
públic, les bates blanques del personal sanitari, el taronja del
“tercer sector”, el verd en contra dels desnonaments, el negre en
senyal de dol per l'enterrament dels serveis públics que el consell
de ministres espanyol fa cada divendres, ...També la gent de
l'Assemblea Nacional Catalana surt al carrer i omple d'espelmes
estelades gegantines.
Però
no només aquí la gent surt al carrer. A Madrid, al mateix moment
que la marea multicolor omple el centre de la ciutat, hi ha qui va de
la Moncloa fins el Tribunal Constitucional per a que suspengui o
anul·li tot allò que soni a exercici democràtic
d'autodeterminació.
En
la conjuntura actual crec que el poble no pot ser un
subjecte passiu en aquesta fase del procés, si el que es vol és la
creació d'una societat justa en un país lliure. El Parlament ja ha
fet una declaració, que no és més que certificar un fet, però
constituir vol dir crear, necessitem un procés constituent.
La
resposta de les institucions espanyoles a les accions parlamentàries
de la Ciutadella ha de produir ja mateix una mobilització ciutadana.
No podem esperar fins el proper 11 de setembre encenent espelmes, sense desmerèixer la ingent feina que fan les companyes de l'ANC.
I
com que no volem que ens declarin sinó que volem fer un país nou,
hem de forçar des de ja que les següents passes del
procés sobiranista s'omplin dels colors del carrer (que les
protestes reactives a les retallades siguin també propostes actives
per a la nova societat catalana) i dels diferents accents i
entonacions d'arreu on és pròpia la nostra parla (de Salses a
Guardamar de Segura i de Fraga a Maó).
No
és suficient que els i les diputades de la CUP parlin multicolor ni
que la Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres posin el carro davant dels
bous i vulguin començar un “procés constituent” anunciant en
prime time que volen fer una candidatura electoral.
En
qualsevol cas, crec que una candidatura hauria de ser el resultat
del procés des de la vessant institucional, sempre que així ho
consideressin les participants del procés, sense que aquest estigui
condicionat per l'anunci de la voluntat de fer-ne una, de
candidatura.
La
CUP, tot i reconèixer que està tenint fins ara una estratègia
erràtica en quant a la seva acció parlamentària, fruit
segurament de l'adaptació necessària d'incloure aquest nou front de
lluita al seu si, està immersa en l'elaboració d'un programa
polític i en un debat estratègic que pot fer, de la seva propera
Assemblea Nacional, prevista per la tardor, una de les més
importants que hagi tingut, a poc que les coses es facin bé. I
que es facin bé dependrà de les formes, del procés, del camí que
porti a aquesta organització política a dotar d'un programa polític
(que no merament electoral) l'esquerra alternativa d'aquest país.
Serà
molt important que la CUP sàpiga aprofitar totes les seves
potencialitats de participació d'agents externs però propers i
dotar-los de veu però també fer-los partícips de les decisions en
totes les fases de l'elaboració del programa i de la fixació de
l'estratègia per dur-lo a terme.
Si
es fa bé, estaríem en un procés constituent molt semblant, per no
dir igual, al que pretenen l'Arcadi Oliveres, la Teresa Forcades i la
gent que impulsa d'alguna manera el seu projecte, com les companyes
de Revolta Global.
La
darrera Assemblea Nacional de la CUP ha limitat, en certa manera, la
participació externa en alguns òrgans de la CUP. Més enllà de
tenir una certa sensació personal de desencís per aquesta decisió
i analitzant en fred els canals de participació que te l'entorn
proper en els diferents àmbits tant sectorials com territorials a la
CUP, crec que aquesta organització està capacitada per conduir bé
el procés que ha engegat per tal de dotar les classes populars
catalanes d'un programa d'alliberament, que senti les bases d'una
societat justa i en llibertat, a l'hora que doni resposta als reptes
més immediats que no poden esperar ni estar condicionats pel
resultat del procés sobiranista.
Així
les coses, considero que la Unitat Popular dels Països Catalans
encara els propers mesos 6 reptes importants:
1.-
Forçar l'ANC, Òmnium o altres iniciatives sobiranistes a
incrementar les mobilitzacions populars com a resposta a les
agressions externes i les indecisions internes. Situar les
mobilització al mateix nivell de protagonsime que les iniciatives
parlamentàries.
2.-
Estendre arreu dels Països Catalans la Unitat Popular com a
instrument vàlid per a fer front a les polítiques antisocials i
d'aparheid cultural i lingüístic.
3.-
Fomentar la participació activa de tots els colors de la lluita
als diferents mecanismes de participació que s'ha dotat la CUP:
Assemblees Populars locals i territorials, grups de treball
sectorials, Trobades d'Unitat Popular, etc. per tal que el resultat
del procés de debatactual sigui el programa i l'estratègia dels
sectors populars catalans i no només de l'EI o de la CUP.
4.-
Cooperar amb les diferents iniciatives de canvi social i nacional
que sorgeixin o puguin sorgir i oferir la CUP com el que és, un
instrument d'intervenció política que l'EI ofereix al conjunt de
les classes populars catalanes.
5.-
Que el resultat dels punts anteriors sigui un carrer fort i
organitzat que pugui donar respostes i propostes a qualsevol
escenari, especialment si s'estanca el procés sobiranista des de les
institucions i partits de govern, o si segueixen amb les polítiques
antisocials que estan portant a terme.
6.-
Essent fort el carrer i organitzat, en el cas que (i només quan) es
plantegin conteses electorals el darrer repte serà confluir en
una candidatura que reculli els anhels de justícia social,
democràcia real i alliberament nacional. No ens podem permetre
la divisió en diferents candidatures d'objectius pràcticament
iguals.
Avui
per avui, la CUP és l'organització que gaudeix de major
referencialitat dins de l'esquerra alternativa i anticapitalista i,
des del meu punt de vista, hauria de ser el pal de paller d'una
oferta electoral així, tot i que hauria de ser més àmplia, com
ho va ser a les darreres autonòmiques la CUP-AE, fent-ho millor
perquè en el context de presses segurament es va fer d'una manera
millorable. Ara bé, per això, encara hi ha molta feina a fer, com
hem vist, sense perdre de vista mai que la referencialitat no és
quelcom que et pots auto-atorgar, que te l'has de guanyar i mantenir
amb la teva pràctica. I que de fórmules n'hi han moltes i
segurament una coalició de partits o suma de sigles no seria la
millor opció.
En
conclusió, cal treball, molt de treball, saber teixir la xarxa
popular, oposar generositat a interessos personals o partidistes; fer
autocrítica però, una vegada feta, centrar les crítiques a qui
tenim al davant i no al costat, i tenir l'habilitat suficient per
saber confluir en la construcció d e l'alternativa política que el
nostre poble necessita.
SOM-HI
I ENDAVANT AMB LA UNITAT POPULAR!
Foto d'Alba Garriga Gavaldà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada