UNA ALTRA MIRADA AL SISTEMA PÚBLIC DE PENSIONS

Comunicat de la Secció Estatal de la Seguretat Social del sindicat CGT-CAT arran de les darreres mentides escampades pels “experts” sobre Seguretat Social nomenats pel govern espanyol i a sou de la banca i les asseguradores per justificar la privatització del sistema públic de pensions:

Els seus arguments:

a) D'acord amb les seves projeccions demogràfiques el sistema serà insostenible a mitjà termini perquè en augmentar l'esperança de vida es cobra la pensió durant més temps.

La memòria es curta, i sembla que s'han oblidat de les grans i petites prediccions demogràfiques que no es van acomplir; des de les que parlaven a principi dels setanta de 10,000 milions d'habitants per als inicis del segle XXI (superem lleugerament els 6,000) o més recentment, els profètics anuncis d'alguns col·laboradors de La Moncloa, anunciant successivament la fallida de la Seguretat Social per al 1996, 1998, 2000 i 2005. Aquestes projeccions tampoc encertaren quan van plantejar que pel 2010 la població de 65 o més anys es trobaria entre els 27 i els 29 milions de persones a l'Estat espanyol i la realitat és no depassa per poc els 17 milions.

Ens diuen que entrarem en crisi perquè viurem més, però sembla que l'evolució de l'esperança de vida no ens mostra una futura humanitat tant longeva. Si anem a les dades de l'Institut Nacional d'Estadística espanyol (INE) l'esperança de vida mitjana l'any 1976 era de 73,34 anys; l'any 1981 de 75,62 anys; l'any 1991 de 78 anys; 81 anys l'any 2007 i 86 es preveu pel 2050. Fins a mitjans del segle XX l'esperança de vida es va duplicar, si bé, a partir dels anys 60 l'evolució d'aquesta esperança de vida s'ha moderat considerablement, per tant el pes de l'edat en el sistema es pot considerar lleuger.

b) Tots els experts coincideixen: S'ha d'allargar l'edat de jubilació, augmentar el nombre d'anys de cotització i prendre tota la vida laboral per calcular l'import de la pensió.

Per una altra banda, qui proclama el cataclisme del sistema públic de pensions i defensen un sistema privat afirmen que les seves propostes responen a un consens unànime entre els experts, però això no és així. Són molts els economistes, inclús premis Nobel d'economia com Joseph Stiglitz, que han demostrat en diverses ocasions i per diferents vies, que les tesis neoliberals de privatització de les pensions són mancades de fonament i rigor científic.

Un expert de l'òrbita liberal com José Antonio Herce assegurava el juny de 2009 que “el sistema públic de pensions espanyol entrarà en dèficit entorn a l'any 2020”, predicció àmpliament difosa pels mitjans de comunicació. Però aquest mateix autor va pronosticar en un treball publicat el 1995 que la Seguretat Social tindria un dèficit del 0,62% del PIB l'any 2000 i del 0,77 el 2005; en un altre treball de 1996, va assegurar que el dèficit seria del 1,37% l'any 2000 i del 1,80 l'any 2005. La realitat d'aquells anys va ser un superàvit del 0,4% l'any 2000 i de l'1,1% l'any 2005.

c) Augmenta el nombre de pensionistes en relació al de cotitzants el que interfereix a l'hora de mantenir una sanejada taxa de reemplaçament:

Ni en els moments més crítics d'aquesta relació ha baixat de 2,18 actius per cada pensionista i ara, en plena crisi, aquesta relació és de 2,57.

El superàvit de la Seguretat Social segueix augmentant; menys, però en positiu (les mateixes fonts així ens ho mostren). El superàvit de l'any 2009 va ser de 8.502 milions d'euros, un 0,8% del PIB que sumat al fons acumulat suposa a l'actualitat, més de 62,000 milions d'euros, el que equival al 6% del PIB.

En realitat el que pretenen es oferir al sector privat els fons de la Seguretat Social.

A l'actualitat els fons privats mouen 12,7 bilions d'euros, 12 el PIB de l'Estat espanyol i el 27% del PIB mundial.

L'augment d'aquests fons ha sigut espectaular fins el moment que la crisi ha frenat el seu creixement.

L'any 1995 els recursos que movien els fons privats pujaven a 4,9 bilions d'euros, en 5 anys el seu volum pujava a 11,5 bilions d'euros. L'Estat espanyol no va quedar al marge d'aquest creixement i va passar de 13,000 milions d'euros l'any 1995 a 38,000 l'any 200. En aquests darrers anys les dades que ens ofereix el Ministeri d'Economia i Hisenda no conviden a l'optimisme: el 2008 la Rendabilitat Mitjana Ponderada total és de -7,9%. Mentrestant les comissions de gestió no han deixat d'augmentar del 0,86% a l'1,11 l'any 2008.

En quant al percentatge d'inversions respecte al PIB, la contribució de l'Estat espanyol a aquests productes es troba a la part baixa en relació a la resta de l'UE. Això preocupa molt els bancs, també el govern espanyol, de fet al document per a la revisió del Pacte de Toledo, el Govern es queixa de la “manca d'interès de la població (ells diuen mercar) per aquests tipus de procutes”.

EL 72,60% del patrimoni que els treballadors i les treballadores hem donat a les entitats financeres per a que els inverteixin en les nostres futures pensions privades, ha obtingut rendibilitats negatives. La realitat és que hem perdut diners; al lloc ideal (la caixa de la Seguretat Social pública) la seva rendibilitat social hauria estat immillorable.

Allò important s'amaga, apliquem la llei de l'embut al sistema públic i el fem passar pel seu cantó estret, mentre deixem la part ampla pel sistema privat. Demandem rendibilitat al sistema públic i tanquem els ulls davant del desgavell del sector privat. La clau hauria de ser la riquesa nacional, no el nombre de cotitzants. Les pensions es paguen amb les cotitzacions dels i les treballadores, però no ha de ser necessàriament així. Es podrien implicar altres actors.

Per què ha d'estar equilibrat el pressupost de les pensions? Ho està potser el de l'Exèrcit? I el de la Casa Reial? I el d'Educació? I el de Justícia? Quasi totes les partides que surten dels Pressupostos Generals de l'Estat són deficitàries a efectes comptables.

Parlem d'un sistema social i com resulta de la riquesa de les societats, encara que ara estigui estancada, no ha fet altra cosa que créixer; això vol dir que les pensions no són un problema. El que passa és que existeixen grans i poderosos interessos per a que la riquesa segueixi repartint-se de manera cada vegada més desequilibrada i injusta; i quan el desequilibri voreja la misèria per a una bona part de la societat i es preveu un possible conflicte d'interessos, es treu la por a passeig en forma de fosques profecies, anuncis de diversos cataclismes, etc. Aquesta és la trampa.

Es parla de Constitució i aquesta determina que s'han de garantir unes pensions dignes; si aquesta és la finalitat no cal plantejar-se si hi ha dèficit o superàvit. L'obligació és fermar unes pensions dignes amb cotitzacions, amb impostos; és a dir, emprant tots els recursos necessaris per acomplir aquest objectiu ineludible, si és que volen acomplir la constitució.

El sistema públic no cobra comissions, no arrisca a la borsa, no perd els papers al casino de l'especulació; en canvi, és solidari, redistribueix la riquesa, posa en valor els drets socials, la seva finalitat és aconseguir el benestar de la gent, de tothom. Poden dir el mateix aquells que ens llencen a la selva de la previsió privada? Són compatibles els conceptes previsió i privada? La resposta ja no està a l'aire, rotundament NO.

Fonts:

Hem pres paràgrafs d'entrevistes i articles de:

• Joaquín Arriola, professor titular d'economia política a la Universitat del País Basc.
• Miren Etxezarreta, catedràtica emèrita d'Economia Aplicada de la Universistat de Barcelona i doctora per la London School of Economichs, que acaba de publicar Quines pensions, quin futur (Icària).
• Col·lectiu ATTAC “¿Estaán en peligro las pensiones públicas? Las preguntas que todos nos hacemos. Las respuestas que siempre nos ocultan” de Vicenç Navarro, Juan Torres López i Alberto Garzón Espinosa.

Aquestes fonts no estan pagades pels actors de l'actual crisi, per tant no depenen de cap grup de pressió.

bloc estatal de CGT-CAT: http://nohayderechocgtcat.info/